Ciutats que cuiden: transformar l’espai per prioritzar la vida

Il·lustració. © Margarita Castaño

Prioritzar la sostenibilitat de la vida implica proporcionar les condicions materials i immaterials que donin suport a les cures. En l’àmbit de l’urbanisme, això significa trencar amb la dicotomia públic/privat, donat que la cura no se situa únicament en un espai ni en un horari determinats; les necessitats materials de les cures traspassen els límits espacials o temporals.

El concepte de cures s’ha anat popularitzant en els últims anys, coincidint amb l’auge del feminisme, tot i que els estudis acadèmics sobre aquesta qüestió van començar a desenvolupar-se als anys vuitanta. L’extensió del terme ha servit perquè cada vegada més persones siguin conscients de la centralitat de les cures. Per contra, també ha significat una pèrdua de perspectiva crítica i ha conferit al concepte una certa càrrega naïf.

Totes les persones som vulnerables i dependents, però, a més, el percentatge de població que necessita més intensitat i continuïtat de cures és cada vegada més elevat. A Catalunya, l’any 2021 la taxa de dependència (la proporció entre la població dependent —menors de 16 anys o majors de 64— i la població de 16 a 64 anys) ha estat el 50,7%, segons l’Idescat. L’any 2020 hi havia 616.053 persones amb alguna discapacitat, 3 de cada 4 adults van declarar tenir una malaltia crònica i 140.000 persones tenien, a més, dependència.

D’altra banda, si veiem qui són les persones que s’encarreguen de les cures a persones grans i dependents, en el 85% dels casos són dones, tant pel que fa a cures remunerades com a les que es donen en el marc de la responsabilitat familiar i els rols de gènere. La sobrecàrrega de les dones en relació amb les cures és clara, ja que, segons l’última enquesta de 2011, continuen dedicant el doble d’hores diàriament a la cura de la llar i la família. Des d’aquest punt de vista, la falta de polítiques de suport a les cures que siguin integrals i contínues penalitza especialment les dones.

Més enllà de la seva feminització, les cures en si mateixes són un vector que genera desigualtat. Aquesta situació és transversal a les diferents posicions en relació amb les cures: treballadores en el sector econòmic de les cures i cuidadores de persones dependents o persones amb diversitat funcional que es cuiden a si mateixes o cuiden altres persones.

La dimensió espacial i temporal

La precarietat que travessen les cures està molt vinculada a la seva dimensió espacial i temporal; un augment de la visibilitat de les cures en l’àmbit públic no ha anat acompanyat d’accions concretes per millorar-hi la materialitat. Això planteja un cisma entre les necessitats creixents de cures i la planificació de l’espai urbà.

Aquesta falta de resposta des de l’àmbit públic fa encara més evident la denominada crisi de les cures, que segons María José Aguilar és el resultat, d’una banda, de la transició demogràfica per l’augment de l’esperança de vida, envelliment de la població, augment de les malalties cròniques i les limitacions funcionals; i, de l’altra, de la progressiva superació, que no eliminació, d’unes certes formes de divisió sexual del treball com la reconfiguració de les estructures, dinàmiques, grandàries, valors i modalitats de convivència, important disminució de la disponibilitat familiar i comunitària en general i de les dones en particular per a la cura.[1] Aquestes noves necessitats sociofamiliars només poden satisfer-se mitjançant un repartiment igualitari i efectiu de les tasques de cura en el si de la llar i unes polítiques públiques suficients per possibilitar la conciliació efectiva entre vida familiar, laboral i personal.

La desvaloració social de les cures es tradueix en polítiques públiques que no inclouen les necessitats derivades de la sostenibilitat de la vida quan, per exemple, es dissenyen els espais públics, s’organitzen els horaris i les xarxes de mobilitat o es dissenyen programes culturals, socials, esportius o d’oci.

Les ciutats modernes s’han configurat a partir de la dicotomia públic/privat que es constitueix a partir de la divisió sexual del treball. L’espai públic era el lloc de la vida econòmica, política i cultural i estava vinculat als homes, mentre que els espais privats eren l’àmbit de la reproducció i les cures i era l’espai assignat a les dones. Aquesta construcció cultural es consolida a partir de la revolució industrial a Europa i els Estats Units i situa els homes i les activitats productives en l’espai públic, i les dones i les activitats reproductives i de cures, en l’espai domèstic.

[1] Aguilar Idáñez, María José, “Cuidados y migraciones. Una crisis global que afecta seriamente la salud de las mujeres”. A: Pérez Alonso, Edith; Girón, Antonio, y Ruiz-Giménez, Juan Luis (coord.), Los cuidados: Saberes y experiencias para cuidar los barrios que habitamos.  Libros en Acción, 2019, p. 61-67.

És evident que els nostres espais urbans no estan pensats per proporcionar un suport físic a la vulnerabilitat, que és innata a la vida. Només cal donar un cop d’ull a l’espai que ocupen els cotxes als carrers en relació amb el delimitat per a les persones, el nombre de bancs en proporció als seients de terrasses als espais urbans o la falta de banys públics, nets, accessibles i gratuïts, entre molts altres exemples.

Posar la vida al centre no pot convertir-se en un lema buit de contingut. Prioritzar la sostenibilitat de la vida implica proporcionar les condicions materials i immaterials que donin suport a les cures; en l’àmbit de l’urbanisme, això significa trencar amb la dicotomia públic/privat, donat que la cura no se situa únicament en un espai ni en un horari determinats; les necessitats materials de les cures traspassen els límits espacials o temporals.

Les cures són heterogènies i contínues. No existeix un tipus únic d’infància, ni de vellesa, de la mateixa manera que la dependència o la discapacitat no són monolítiques; per tant, les qualitats de l’espai per acompanyar la cura han d’incloure aquesta diversitat. Posicionar les cures en l’agenda política i urbana significa posar l’accent en les condicions precises per poder desenvolupar-les i en la necessitat d’una transformació radical, en la qual les responsabilitats de les cures passin de resoldre’s en l’àmbit privat i principalment per dones a formar part d’un compromís social, col·lectiu i comunitari.

Un canvi de model urbà

Des de Col·lectiu Punt 6 fa anys que defensem un canvi de model urbà que es concreta en la ciutat cuidadora: una ciutat que ens cuida, cuida el nostre entorn, ens deixa autocuidar-nos i ens permet cuidar altres persones.[1]

No existeix una fórmula màgica per construir territoris cuidadors, però considerem que l’espai, des de les diferents escales, ha de complir determinades qualitats per afavorir i facilitar les tasques i la gestió de les cures (tant la pròpia com la cura d’altres persones):

— Proximitat. Èmfasi en l’escala de barri, en l’existència d’una xarxa d’espais, equipaments i sistemes de mobilitat amb una ubicació propera en l’espai i el temps, connectats entre si i distribuïts de manera homogènia per tota la ciutat, per facilitar la vida quotidiana de les persones. Per exemple, petits espais públics entreteixits en la trama urbana perquè persones grans o amb alguna malaltia, o que no poden fer desplaçaments llargs, puguin relacionar-se amb altres persones o simplement sortir a prendre el sol.

— Continuïtat. Per contribuir a la ruptura de la dicotomia públic/privat i afavorir el desplaçament entre espais i activitats, és important que hi hagi una continuïtat entre les diferents escales: l’habitatge, l’edifici, el barri, la ciutat i l’àrea metropolitana. Des de la dimensió social ha d’existir també una continuïtat entre la provisió de cures per part de les xarxes familiars i afectives, la comunitat i les polítiques públiques

—Accessibilitat. Promoure l’accés universal a través de la configuració, ubicació, senyalització i llenguatge dels espais.

— Conciliació. Mitjançant el disseny urbà, fomentar que les persones puguin cuidar o cuidar-se, al mateix temps que realitzen altres activitats pertanyents a l’esfera productiva, personal o comunitària. Per exemple, amb la col·locació de bancs a les zones de joc infantil que permetin la supervisió dels menuts, al mateix temps que promouen la comunicació entre les persones cuidadores.

— Autonomia. Garantir el màxim grau d’autonomia a totes les persones en els seus desplaçaments i activitats quotidianes, a través del disseny i la ubicació d’espais, equipaments, xarxes de mobilitat i elements urbans, com ara la implementació de camins escolars que promouen l’autonomia dels infants o la instal·lació de bancs als carrers perquè les persones grans puguin descansar un moment en els seus itineraris quotidians. A més a més, assegurar que existeixen unes condicions espacials i temporals que afavoreixin la gestió de les persones dependents en la presa de decisions.

[1] Col·lectiu Punt 6, Urbanismo feminista: Por una transformación radical de los espacios de vida. Virus Editorial, 2019.

— Corresponsabilitat. Facilitar, a través del disseny dels espais —l’escala, la grandària, els elements i la ubicació—, que la gestió i provisió de les cures sigui compartida i pugui donar-se fora de l’àmbit domèstic. Per exemple, promoure l’existència d’àmbits que permetin la gestió comunitària de les cures, com ara espais de criança compartida o menjadors populars.

— Dotació. Promoure la incorporació d’elements urbans com bancs, banys públics, il·luminació o vegetació, entreteixits en els diferents espais i acompanyant les activitats quotidianes de cures.

— Seguretat. Dissenyar l’espai perquè pugui ser percebut com a segur per a totes les persones, incloent-hi els aspectes d’inseguretat vinculats a les violències masclistes, però també elements d’inseguretat viària, com la intensitat i la velocitat en el ritme de la ciutat que imposen els vehicles motoritzats o la seguretat ambiental associada a la contaminació i els impactes que produeix en la salut física i mental de les persones. Es pot allargar el temps dels semàfors perquè puguin creuar el carrer tranquil·lament els més grans, els infants i les persones amb dificultats de mobilitat, prioritzant els temps de la vida en la gestió del temps públic.

La transició cap a una ciutat cuidadora significa posar les cures al centre des d’una perspectiva política i feminista. És a dir, reivindicant que són imprescindibles per a la sostenibilitat de la vida, però sense construir una imatge idealitzada i naïf. Les cures ens comporten alegries, aprenentatges, sentir-nos acompanyades, però també comporten esforç, dolor, esgotament, frustració i tristesa. Repensar els territoris des de les necessitats de les cures milloraria les condicions de vida materials i immaterials de moltes persones i fomentaria una societat corresponsable amb les cures.

Com deia Gloria Anzaldúa: “Res no succeeix en el món ‘real’ llevat que passi primer a les imatges del nostre cap.” Pensem noves realitats per construir ciutats més justes on la prioritat sigui la cura de tothom i del nostre entorn.

Publicacions recomanades

  • Llibre: Urbanismo feminista. Col·lectiu Punt 6, 2019Urbanismo feministaCol·lectiu Punt 6, 2019

El butlletí

Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis