• Sat 16 Sep< 16-09-2017
  • Sun 17 Sep< 17-09-2017
  • Mon 18 Sep< 18-09-2017
  • Tue 19 Sep< 19-09-2017
  • Wed 20 Sep< 20-09-2017
  • Thu 21 Sep< 21-09-2017
  • Fri 22 Sep< 22-09-2017
  • Sat 23 Sep< 23-09-2017
  • Sun 24 Sep< 24-09-2017
  • Mon 25 Sep< 25-09-2017

 

 

Lord Yehudi Menuhin

1997

Pregó de la Festa Major de La Mercè 1997

Senyor Alcalde, estimats amics de Barcelona,

M’acolliu amb el mateix afecte i calidesa amb què hauríeu acollit el nostre estimat Pau Casals, aquest home extraordinari que tant us estimava i que no va poder veure acomplert el seu desig, llargament esperat, de reunir-se amb vosaltres, perquè aleshores no éreu lliures.

Felicito el poble català, sempre conscient de la seva història i de la seva identitat, de les seves tradicions socials, liberals i musicals, profundament arrelades en el seu tarannà i en cada un dels catalans, sigui artista, agricultor, empresari o de qualsevol altre ofici. Felicito aquest poble magnífic per haver sabut escollir l’autèntica independència, és a dir, la de l’autonomia cultural, la del pensament, la de la llengua i la de les expressions creadores, i no la d’una falsa sobirania, la d’aquest nacionalisme cec que enverina el nostre món contemporani.

Considerant els riscs que comporta una cultura clarament militar, i, per tant, amenaçadora i brutal (com la que hi hagué a Esparta, o sota el nazisme, o fins i tot una cultura de la violència, com la que existeix entre els marginats de les nostres grans ciutats, o en certes presons), serà fonamental la creació d’una estructura que constitueixi un equilibri entre la cultura i el seu embolcall protector format per la Unió Europea.

Aquesta nova estructura no pot ser sinó el conjunt de les diverses cultures autònomes en relació permanent i sensible, mútua i recíproca, amb aquest embolcall protector al qual feia referència; perquè Europa és guardiana de totes les seves cultures i alhora representant de la voluntat col•lectiva del conjunt, tant a l’interior com a l’exterior de la seva estructura.
Les cultures són, en realitat, les pàgines d’aquest missatge, d’aquest text que les expressa en el si de l’embolcall europeu.

Les funcions complementàries a què em refereixo haurien de ser executades per dues cambres: la del Parlament votat pels partits polítics i la de l’Assemblea de les Cultures, en la qual cada membre haurà demostrat prèviament les seves qualitats i competències en haver complert amb èxit les seves missions. Aquestes dues cambres s’equilibrarien mútuament: l’una atendria les exigències de la Casa Comuna europea, l’altra les exigències globals.

Es tracta d’un concepte que permetria que les societats humanes i els seus individus arribessin a crear cercles d’associació i de responsabilitat a diversa escala, partint de l’esfera de l’individu fins arribar als cercles més amplis de la humanitat i del nostre planeta, la Terra. Aquesta concepció supera a bastament l’estructura de l’Estat Nacional sobirà i exclusiu, que normalment només és responsable de les fronteres i dels dispositius necessaris per a l’ordre i per a la guerra.

Actualment certs països estan més avançats que uns altres. A Europa occidental crec que hem superat els reflexos primitius com són la venjança, el desig de possessió o la dominació de vastos territoris. Tanmateix subsisteix una tendència a apropiar-se dels béns intel•lectuals, o d’altra mena, encara que això no sempre és necessàriament negatiu.

Però, encara hi ha tribus guiades per la saviesa i el coneixement, en altres països petits i grans la cultura no ha evolucionat, i els homes encara consideren que la violència és l’única cosa que representa la realitat de les coses. Homes que pensen que en aquest món contaminat, malalt, constituït per alguns molt rics i altres molt pobres, només els països, els règims i els individus terroristes poden salvaguardar, amb el suïcidi i el genocidi, una seguretat cada cop més imaginària i insostenible.

És per aquesta raó que el model de Catalunya és tan important. És per aquesta raó que, en l’àmbit de la política, la propera etapa –que l’exemple de Catalunya confirma, serà, decididament, la d’introduir, al costat de la representació parlamentària dels partits polítics, la representació de les cultures com a contrapès apolític a la política dels partits; representació que, a la pràctica, ja viuen quotidianament els homes, les dones i els nens. No oblidem, en aquest sentit, que Catalunya ha acollit certes cultures, com per exemple la cultura gitana, que està ben representada a Barcelona.

És essencial mantenir l’equilibri entre la supervivència dels membre d’una cultura i les potències impersonals, i tot sovint incontrolables, que amb massa freqüència ens porten a la guerra. És per aquesta raó que l’educació, la religió, l’economia, la vida social creativa, la democràcia, han de ser replantejades en funció de les necessitats individuals i col•lectives de la humanitat i de la vida en el nostre planeta.

Quines són aquestes necessitats?

1. Una formació constant, al llarg de tota la vida, que tingui un compte les següents orientacions:

- Inculcar les exigències d’una bona salut fins a la vellesa.
- Inculcar el refinament dels nostres sentits i la creativitat artística i artesanal, tan important per al cos com per a l’esperit.
Cultivar l’oïda per tal d’apreciar les veus, el cant, la paraula. Sobretot per a la memòria, per garantir l’adquisició d’una capacitat adequada de raonar, de pensar (fins i tot abans de llegir i escriure) en l’experiència i en el record d’una emoció viscuda, associada al discerniment i o a la resolució, a la comprensió, a l’expressió d’aquestes emocions en les creacions artístiques, materials, intel•lectuals, literàries, científiques i espirituals.

L’observació aguda d’un pintor o d’un biòleg, d’un advocat o d’un astrònom neix d’una profunda curiositat, d’un desig imperatiu d’entendre, de saber. Prové igualment d’una capacitat d’identificar-se amb l’objecte i arriba al seu apogeu en el desig d’alleujar el dolor o la malaltia, de donar vida o de curar.

De tots els sentits, l’oïda i l’olfacte són els més passius. No intervenen, reben purament i registren amb un comentari el record d’un so, el record d’una olor. L’oïda és el sentit que transporta més directament a l’evocació meditativa, tant a la filosofia com a l’emoció reviscuda, a les vibracions experimentades en el passat i tornades a estimar, als sentiments recuperats, a les mateixes vibracions i als seus missatges reactivats.

És indiscutible que quan els nens canten i ballen plegats i comparteixen els cants dels seus respectius orígens, sintonitzen els seus instruments de comprensió i percepció. Mitjançant el nostre projecte MUS-E ho hem comprovat en repetides ocasions: les escoles de molts països de la Unió Europea en les quals hem introduït aquest mètode fan palesa una harmonia social que estableix i augmenta molt de pressa. Activitats com ara el cant, la música, la dansa o el mim no generen cap desig ni inclinació per la venjança.

2. El sentit del sagrat

D’altra banda, és necessari recuperar el sentit del sagrat, d’allò "sacre" de la nostra vida. Penso que el pas que ens falta fer, el límit que ens resta per travessar, no és simplement el de reconciliar les religions. Es tractaria més aviat d’evolucionar, a partir de les religions dogmàtiques que elaboren punts simbòlics fixos, cap a un concepte dinàmic del sagrat, cap a un concepte d’una energia immensa, d’una voluntat suprema que abracés la vida, l’univers, l’infinit, l’eternitat. Una voluntat que s’apodera contínuament de cada àtom, de cada cèl•lula i que busca tothora el nou equilibri passatger que es necessita per mantenir la unitat universal, una voluntat que reacciona davant de qualsevol canvi, per ínfim que sigui.

La nostra seguretat radicarà en la recerca de principis duradors que permetran que la humanitat evolucioni de manera harmònica i constant, no cap a un paradís imaginari, sinó veritablement cap a aquest equilibri equitatiu i sagrat que l’ésser humà, l’home, la dona i el nen hauran adquirit a poc a poc, gràcies al seu lliure arbitri, pels seus propis esforços i per les seves tries davant de les alternatives. Hem de retrobar la fe, l’acceptació, i fins i tot, de vegades, la resignació. Ens cal dedicar els esforços a aquest ideal del qual som responsables i del qual formem part.

Les mateixes preocupacions i els mateixos principis guien els meus pensaments, que reconeixen l’encadenament orgànic i implacable de la interdependència de totes les coses i de la unitat que les engloba. Un concepte que, en el fons, és impossible de comprendre, perquè la unitat inclou allò infinit i allò etern, ja que no hi pot haver res fora del tot.

Un principi místic, misteriós, real i inaprehensible.

Principi, tanmateix, indispensable per a comprendre millor la vida, car és justament, la clau que ens revela el tapís vivent que constitueix el conjunt indissoluble de la nostra existència en totes les seves dimensions: religioses, socials, jurídiques, creatives, econòmiques o democràtiques.

L’home, amb la seva intel•ligència, interpreta en les arts, analitza en les ciències i copia o imita la natura en la tecnologia. Com l’ocell que vola, volen els nostres avions. La potència nuclear del sol està comprimida, disposada a esclatar en les nostres bombes. La nostra química mèdica té el seu origen a les plantes. La nostra estructura legal no és més que una rígida interpretació de les convencions de cortesia i de respecte recíproc que governen una societat.

Per tant, cal admetre que hi ha lleis per sobre de les lleis escrites pels homes, tal com s’havia intentat d’establir durant el procés de Nuremberg.

Hem de reconèixer que existeix una economia molt més àmplia que l’economia financera d’un país industrialitzat i que inclou l’educació, la salut, l’equilibri mental, la creativitat de cada individu d’una població i, finalment, el benestar de la natura, els boscos, els animals, l’aigua i atmosfera que hem explotat, menyspreat i contaminat fins al dia d’avui.
Hi ha una democràcia més desenvolupada que la nostra que permetria que les diferents cultures s’expressessin: els esquimals patint l’ensulsiada pel descobriment de petroli a Sibèria i Alaska, els kurds, els corsos, els escocesos, etc., són grups, cultures, que haurien de gaudir de la mateixa veu respectada i poderosa de què gaudeixen els parlamentaris polítics. I en canvi són grups que fins avui no tenen ni veu ni vot.

Aquest principi d’una Assemblea de les Cultures europees no és més que l’inici d’una evolució global que ja s’està expressant a altres nivells, com el del comerç, del diner, de la tecnologia, de la sanitat o de la ciència.

Malauradament, encara no està assegurada la solidaritat planetària, car els individus i els grups evolucionen a velocitats diferents. Aquells les idees dels quals encara estan restringides al domini físic dels territoris, dels recursos, dels homes, de les dones i nens, sens dubte provocaran guerres, i és quelcom que hem de prevenir de tres maneres diferents:

1) Recordant tant els models de les societats més avançades com els de les societats teòricament primitives que, en realitat, poden ensenyar-nos moltes coses.
2)Reunint-nos en comunitats àmplies (Europa, Orient Mitjà, Amèrica Central, etc.) sotmeses a l’obligació de condemnar i eradicar les conductes abominables, com el genocidi o la depuració ètnica, mitjançant l’establiment d’una policia superior o mitjançant un altre procediment més avançat.
3) Usant la nostra intel•ligència i prevenint les catàstrofes. Actualment permetem que es produeixin estats i situacions terribles, i permetem que augmentin i que es multipliquin. A més a més, no investiguem les causes principals, del tot evidents però deliberadament ignorades, que són les que engendren aquestes catàstrofes. No s’ha fet gairebé res en aquest sentit, no existeix pràcticament ni un sol fons consagrat a l’estudi o a l’aplicació de mesures a favor de la prevenció.

Amb l’ajuda de la Societat de Drets d’Autor espanyola, alemanya, suïssa i d’altres, estic intentant crear un fons que ja està associat a la Creu Roja, un fons que es nodriria d’un impost sobre totes les obres que pertanyen al domini públic. És un procés que hauria de passar per tots els Parlaments de la nostra Europa.

Benvolguts ciutadans de Barcelona, benvolgut Alcalde, us he exposat els meus esforços, humils però plens de convicció, potser una mica obstinats, en el gran front de batalla per a la conservació i millora de la nostra civilització. Tot està estretament lligat: només podem ocupar-nos de cada un dels elements d’una situació donada si el relacionem recíprocament amb el conjunt del qual forma part. Per tal de progressar cap a una civilització més educada i més tolerant, hem de fer front TOTS JUNTS a la totalitat dels problemes que ens amenacen.

Em sento honorat i privilegiat d’haver estat convidat avui a Barcelona i de contribuir amb el meu esforç als anys de preparació del Fòrum de les Cultures de Barcelona 2004 que, n’estic convençut, aportarà molt en aquest sentit.

Senyor Alcalde, li agraeixo ben sincerament que m’hagi escollit enguany com a pregoner de Barcelona i que m’hagi permès de parlar amb el cor.