• Sat 16 Sep< 16-09-2017
  • Sun 17 Sep< 17-09-2017
  • Mon 18 Sep< 18-09-2017
  • Tue 19 Sep< 19-09-2017
  • Wed 20 Sep< 20-09-2017
  • Thu 21 Sep< 21-09-2017
  • Fri 22 Sep< 22-09-2017
  • Sat 23 Sep< 23-09-2017
  • Sun 24 Sep< 24-09-2017
  • Mon 25 Sep< 25-09-2017

 

 

Elvira Lindo

2006

Pregó de la Festa Major de La Mercè 2006

Voldria començar abans que res donant les gràcies a l’Ajuntament de Barcelona per haver tingut la generositat d’invitar-me a llegir el pregó que inicia unes festes tan arrelades en la vida d’aquesta ciutat com són les festes de La Mercè. És una mostra d’hospitalitat, així ho entenc: la manera de dir al foraster que aquí pot sentir-se com a casa.

Però he de confessar que aquí ja m’hi sentia com a casa, fins i tot molt abans de tan sols imaginar que algun dia em veuria en aquest saló de solemnes discursos i pregons memorables. La meva pròpia peripècia vital, a còpia de desarrelaments i separacions, m’ha proporcionat un temperament que em permet moure’m pel món, sempre que pugui i que l’entorn no se’m faci hostil, amb la certesa que un ésser humà pot construir la seva geografia personal a conveniència del propi cor. Això és el que fa exactament la ficció: emmotllar el món al destí dels personatges, i això és el que fem les persones en la mesura de les nostres possibilitats: ampliar els nostres horitzons i tenir diverses ciutats de l’ànima a les quals sempre voldrem tornar.

A l’escriptor sempre se li afegeixen credencials o adjectius. Respon a la idea que tot individu és classificable. Així, he llegit moltes vegades la definició amb la qual suposadament he d’acontentar-me: escriptora madrilenya. Aquest és el meu motlle. I jo sentia una certa estranyesa en llegir-ho, com si hi hagués una veritat a mitges en aquestes dues paraules, perquè, si bé em dedico a escriure, és a l’art de viure al que dedico més temps, i, si bé he viscut gran part de la meva vida a Madrid, vaig tenir una infància rural i viatgera i avui em considero més el resultat d’un viatge permanent que d’una sola ciutat. Si els argentins descendeixen dels vaixells, jo descendeixo d’un camió de mudances. En la meva memòria familiar es barregen accents andalusos i aragonesos, però, sobretot, el meu temperament està marcat per una infància nòmada que em va anar donant accents i després me’ls va anar esborrant: de l’accent aragonès al mallorquí, de l’accent madrileny a l’andalús. A més, sempre he estat furiosament contrària a conformar-me amb el que els meus pares em van donar, i des de molt jove vaig voler construir-me a la meva mesura, vaig voler escollir jo el meu territori, sortir dels carrers, els pobles i els paisatges d’on procedien els de casa. El món està fet dels que se’n van i dels que es queden. Diuen els biòlegs que nosaltres no triem el nostre paper a la vida, sinó que ens el trobem en el nostre carnet genètic. Jo necessito anar-me’n, sento la tendència de ser infidel a les meves pròpies arrels.

Hi ha una cosa, això sí, que em va ensenyar la vida quasi des que puc recordar: sentir com un deure, o almenys així ho entenc, buscar l’empatia amb la gent. Vagis on vagis, si canten, canta; si ballen, balla. Sort que vaig poder recórrer a unes habilitats camaleòniques innates per no sentir-me fora de joc, o per dir-ho d’una manera més sentimental, per no sentir-me sola. D’aquí ve l’estranyesa que sento quan llegeixo que sóc només una cosa: madrilenya, i que aquest adjectiu ha de situar-me, definir-me, etiquetar-me, crear-me amics o enemics. Permetin-me que discrepi: em nego a aquesta simplificació de la vida.
Vinc aquí sense credencials, només sóc una persona. Una persona per la qual ha passat la vida i una persona que ha passejat per un seguit de ciutats que li han deixat empremta. Una de les meves ciutats és aquesta. Parlo de ciutats perquè, encara que la meva infància va tenir una part més rural del que acostumo a explicar, ha estat la vida urbana la que m’ha marcat més profundament, són les ciutats les que han dibuixat aquest capritxós mapa íntim que res, ni la distància, ni la política, ni les fronteres poden ja esborrar.

Per a qualsevol adolescent inconformista que en els setanta es veiés arrossegat pel corrent poderós de consciència política i pel desig de canviar l’escenari en què s’havia desenvolupat la vida dels nostres pares, Barcelona sempre va ser la ciutat on semblava que alguns d’aquests desitjos ja s’havien complert. Barcelona era la ciutat on la llibertat semblava anar unes passes per endavant. La seva mateixa configuració física es presentava davant aquells meus ulls infantils del 1973 com alguna cosa que la feia distingir-se de les altres ciutats que fins al moment havia conegut i que més tard, ja d’adolescent, vaig entendre com la feliç unió entre una certa arquitectura burgesa senyorial i un traçat urbanístic que la convertien en la ciutat moderna.

La primera Barcelona que recordo haver vist apareix retratada de manera sorprenent en les imatges que avui em rescata la memòria: és la ciutat a la qual arribàvem en vaixell procedents d’una altra de les meves ciutats, Palma. Aquells viatges et concedien l’emoció lenta, forçosament continguda, que només es té quan s’albira el paisatge urbà des del mar, una sensació que sembla venir d’aquell món antic en el qual els ports rebien gran part dels viatgers que arribaven a la ciutat, viatgers que havien tingut mesos de perspectiva marítima durant els quals es podien anar acostumant a la pèrdua del que deixaven enrere i especular encara més sobre la nova vida que els esperava. És una perspectiva diferent de la que ofereix l’entrada per terra: la confirmació absoluta de la presència del mar. Si durant molts anys Barcelona va viure d’esquena a un Mediterrani al qual finalment va aconseguir obrir les portes, jo sempre vaig tenir la certesa, tenint en compte que les meves primeres passes van ser als molls, d’estar passejant per la ciutat marítima, la Barcelona que s’acostava i s’engrandia davant dels nostres ulls lentament, massa a poc a poc per a la meva impaciència infantil, que veia en el moll la porta de les vacances d’estiu.

Barcelona va tenir presència física en la meva memòria des de molt nena, però també es va anar colant de manera silenciosa en el meu món imaginari sense que al principi jo me n’adonés. Vaig saber, ja adolescent, que la insaciable nena lectora que vaig ser s’havia nodrit de llibres que li naixien a la ciutat somiada. Va ser una mica més tard que vaig tenir consciència que els llibres no creixien per generació espontània, sinó que havien estat imaginats i escrits per un autor, que vaig entendre que les novel•les també neixen d’una voluntat empresarial, i Barcelona se’m va presentar com la ciutat editorial que és. No parlo només d’aquestes grans novel•les que van formar tota una generació d’escriptors, sinó d’aquella meravella de Pulgarcitos, Tiovivos i DDTs, que els nens lectors llegíem fins que el paper quedava transparent, o de tots aquells clàssics que l’editorial Bruguera ens va posar a les mans, en millors o pitjors versions, i que els nens devoràvem sense ser conscients que en el nostre univers solitari, aquell paradís dels nens lectors, hi entraven Dickens, Mark Twain o Victor Hugo.

Amb els anys i les lectures, Barcelona es va fer present en les nostres vides com a protagonista literària. Barcelona com a paisatge de la procel•losa vida humana. Barcelona, pensàvem els que secretament somiàvem escriure algun dia (o almenys ho somiava jo), reunia, per raons geogràfiques --proximitat al mar i a França--, per raons econòmiques --el fet de ser una ciutat d’indústria i comerç-- i per raons socials --que hi hagués una burgesia il•lustrada i la presència d’una allau heterogènia d’immigrants que van venir aquí buscant un futur millor--, totes les condicions necessàries per construir la novel•la urbana, la novel•la moderna i cosmopolita, aquella en què es remouen els somnis dels que busquen escapar, prosperar, ser altres, fugir del seu origen, o afermar-s’hi fins a la mort. Això és la novel•la. Això representava per a mi Barcelona.

No són només paraules. El Quijote es va fer realitat per primera vegada aquí. S’ha dit moltes vegades que Barcelona és l’única ciutat que apareix anomenada en la novel•la de Cervantes, però menys vegades s’ha destacat que va ser aquí, el 1617, que va veure la llum, per primer cop, el llibre tal com el coneixem ara, amb la primera i la segona part. Per a les ments amb tendència a somiar truites, la literatura exerceix el poder d’accelerar el mecanisme cerebral pel qual s’activen els amors i els desitjos. En un moment de la meva vida en què em vaig submergir en l’obra i la personalitat de Federico García Lorca, llegia amb fascinació la crònica d’aquells temps al voltant del 1935 en els quals el poeta va sentir que aquesta ciutat l’entenia, l’admirava, el respectava. Com devia ser, pensava jo i encara m’ho pregunto, estrenar aquí Doña Rosita, Yerma, Bodas de sangre, com devia ser fer-ho amb l’art de la diva del teatre, Margarita Xirgu, com devia ser viure l’emoció de l’aplaudiment en una Barcelona mobilitzada per un afany laboriós de modernització política i social. Com devia ser perquè el poeta ho reflectís --i ho va fer-- en les cartes que escrivia a la seva família, en les quals va descriure aquells mesos com uns dels més feliços de la seva vida.

Perdonin el desordre de les evocacions, que val a dir que no és realment desordre. Tenen l’ordre cronològic de la meva biografia, la forma en què aquesta ciutat, a través de les edats de la vida, se’m va fer necessària. No puc negar que, en això, l’influx literari hi va tenir molt a veure. Als anys setanta d’aquí sorgien novel•listes i poetes que semblaven haver-se format en un país més modern, més estructurat, en una ciutat on imaginàvem que es produïa això tan anhelat i llunyà que era l’ambient literari. D’un estrany i màgic maletí, en el qual semblava cabre tota la història de la literatura, el poeta Pere Gimferrer treia, com el mag treu coloms del barret, un llibre de Rimbaud, de Faulkner, de Carson McCullers, i amics com Ana María Moix, l’estimat Terenci o el seu amic Eduardo Mendoza, famolencs i sempre menys erudits, rebien de mans seves el pa nostre de cada dia, per digerir-lo i després comentar-lo.

Són coses que he sabut després, explicades pels mateixos protagonistes, però que imaginava aleshores, com imaginava que aquí passarien pel carrer aquells autors, uns més vells que altres, de diferents generacions però que en la meva ment conformaven un món compacte que em va fer trontollar el cap, omplint-lo de personatges o de versos. Per aquí corrien Carmen Laforet, Mercè Rodoreda, Juan Marsé, Pere Gimferrer, Ana María Moix, Gil de Biedma, Vázquez Montalbán, Montserrat Roig, Esther Tusquets, i l’estimat Terenci, que era un ésser diferent, tocat pel do de l’amistat, amb qui compartírem alguna llarga nit de taverna i records de cinema antic; tots ells narradors d’una ciutat on fins i tot el que era canalla o pobre semblava més procliu de ser novel•lat. D’on, sinó, sortia l’home més original que mai he conegut, Joan Brossa, el poeta que convertia cada gest quotidià en un acte poètic, el poeta que va estampar un ou ferrat al pit d’un cuiner a tall de condecoració? D’on sortia Pere Calders, amb aquells contes d’una senzillesa aparent, sinó d’un món que semblava gronxar-se entre la tradició i la modernitat, entre el ritual dels Pastorets i una certa amoralitat?

Tot sorgia d’aquesta ciutat, d’aquesta ciutat de la qual devoràvem, almenys els joves amb pretensions polítiques i artístiques d’aleshores, el teatre, la música, aprenent a força de repetir versos aquest idioma que tant ens agradava en boca dels cantants de la Nova Cançó: Guillermina Mota, Lluís Llach, Pi de la Serra, Marina Rossell, Serrat, o els ritmes d’aquesta altra Barcelona més canalla i suburbial, la de la rumba catalana, que va néixer com la parra, rebel i mestissa, i que de germana espellifada de barri perifèric va passar a ser nova rica, mare de tot un estil musical que en lloc d’envellir ha rejovenit amb els anys.
Barcelona està associada en el meu cor a una paraula: joventut: al desig juvenil de trepitjar la ciutat moderna. Però aquest desig juvenil alimentat per músiques, teatre i literatura, va anar madurant, com jo, i avui hi ha una Barcelona de la meva maduresa. Està relacionada, per descomptat, amb els amics que hi tinc, i és que el vincle que arriba a mantenir-nos units a una ciutat no es pot sostenir únicament amb admiracions culturals. La geografia del cor no és una guia turística, no es pot mantenir viva només a base de l’arquitectura. Entre el paisatge urbà i la nostra mirada hi ha d’haver alguna cosa més que una admiració objectiva. El llaç que avui em pot lligar a aquesta ciutat és la conversa entorn d’una taula, aquella conversa que s’interromp i es reprèn amb els vells amics tot menjant i bevent, reconeixent sabors que mai no s’obliden, compartint confidències. Les ciutats no tan sols necessiten la mirada de la gent que hi va néixer i créixer, sinó la dels que ens passem la vida anant i venint. La mirada aliena, per dir-ho d’alguna manera, ens millora, ens fa més conscients de les nostres limitacions i ens fa veure el que tenim de bo.
Nova York, aquesta altra ciutat que a poc a poc s’ha anat fent meva, està construïda sobre milers de mirades alienes i, tanmateix, miraculosament, no ha perdut la seva poderosa personalitat o identitat, si ho prefereixen. No és fàcil eliminar l’alè d’una ciutat així com així. Les ciutats han renascut fins i tot després del flagell de les bombes. A vegades ens sacseja la por legítima a un món que cada cop s’assembla més entre si, on la mobilitat és més alta, on el que per a nosaltres és necessàriament familiar trontolla i canvia dia a dia; però les ciutats europees han de mirar-se i aprendre d’aquestes altres ciutats americanes que van assumir l’altre i el van fer part indispensable de l’urbs. La ciutat és capaç de tot, ho assimila tot, i en aquesta assimilació de l’immigrant hi ha la seva garantia de futur.

Sóc gaditana, demà madrilenya, d’aquí a uns dies novaiorquesa i a la tardor em sentiré de Buenos Aires, ciutat que va saber acollir la massiva immigració que va arribar al seu port i que va continuar sent sempre Buenos Aires, i aquí desitjo sempre ser barcelonina, part d’aquesta festa de La Mercè, perquè la veritable festa ha de ser per al paisà i per al foraster. És un equilibri que els éssers humans sempre han aconseguit trobar. El qui arriba, això ho sé molt bé, ha de fer servir les armes del camaleó i ser respectuós amb l’ambient, i el qui té les arrels aquí farà bé de deixar que se sacsegin una mica els fonaments del seus costums diaris, haurà de cedir una mica, haurà de tenir confiança en el futur, perquè, encara que sembli que tot ha estat sempre com ho tenim avui davant els ulls, som el resultat de moltes agitacions.

El novaiorquès té un costum curiós: sol preguntar al foraster què li sembla la ciutat i escolta amb atenció i curiositat el relat astorat del visitant. Sol somriure davant les crítiques perquè íntimament sap que viu en una ciutat envejada i preciosa. Entenc que el barceloní està en disposició de sentir el mateix. La seva ciutat és envejada i preciosa, la seva ciutat és paisatge dels millors contes, de la millor arquitectura i de les millors músiques, d’aquestes músiques que sortien dels dits d’aquell geni que va ser Tete Montoliú.

Una vegada un d’aquests experts que només entén l’art si està sotmès a algun tipus de classificació va preguntar al mestre Montoliú com havia aconseguit tocar com un negre. Ell va contestar amb el seu peculiar somriure: «És que jo sóc negre». Aquesta resposta d’aparença simple és un tractat de drets humans, és una tesi musical, és la constatació que a aquestes altures ja no es pot parlar de races, és el mateix pensament de Luther King --«lluitem per una societat racialment cega», deia--, però expressat amb la gràcia de l’artista, és una declaració d’amor cap als éssers humans i conté el desig de ser un més i la voluntat que els altres no es quedin al marge. Ell va mirar Barcelona com només la pot contemplar un cec. La ciutat se li fixaria en la memòria a través de l’oïda, del tacte i de l’olfacte. Va reunir en el record les olors amb les quals es va criar, les que pujaven pel forat de les meravelloses escales barcelonines, els sabors dels àpats materns, i les essències, que tant l’interessaven, de les dones. M’hauria agradat haver-li preguntat què era el que representava per a ell la quinta essència d’aquesta ciutat dels prodigis.

Potser ens hauria parlat d’una peculiar forma de xerrar de la gent als cafès, de la brisa de la tarda en un espai obert o del so dels tacons de les dones sobre la vorera del passeig de Gràcia. Coses impossibles d’explicar si no s’entrellacen amb l’experiència personal.

Per a mi, aquesta és la ciutat que vaig veure des del mar en la infantesa, la presència misteriosa que se m’anava fent gran davant els ulls. Va ser el paradís somiat de la meva joventut, ple de lectures i d’idealisme. I ara, en la maduresa, és, en part, la ciutat on va néixer físicament el meu últim llibre, on espero que neixi el següent, és la ciutat que va mostrar tan obertament solidaritat amb Madrid quan vam patir l’atemptat de l’11 de març, és la ciutat de tants amics amb els quals mantinc una conversa d’anada i tornada, sempre interrompuda però sempre lleial.

Sento aquesta oportunitat que m’han donat de viure amb vosaltres les festes de La Mercè, unes de les més populars i estimades de Barcelona, com un regal. No vinc com a representant de ningú ni de res, només de mi mateixa. Perdoneu-me per haver enllaçat la meva visió de Barcelona amb alguns records personals, però crec que la meva passió per aquesta ciutat és comuna en molta gent de la meva generació. En aparença podrien semblar, com va dir el poeta, coses de poca importància, però la relació de l’individu amb la ciutat s’ha de fixar en detalls quotidians per sobreviure i no ser engolida per la urpada urbana. A cada cantonada de la ciutat, com diria el tango, hi ha la sal del nostre record.

Si hagués de justificar la meva presència aquí aquesta nit recorreria a les paraules de Tete Montoliú. Ell va dir: «És que jo sóc negre». Jo en aquest cas diria: «És que jo sóc barcelonina».