• Ds 16 set< 16-09-2017
  • Dg 17 set< 17-09-2017
  • Dll 18 set< 18-09-2017
  • Dm 19 set< 19-09-2017
  • Dc 20 set< 20-09-2017
  • Dj 21 set< 21-09-2017
  • Dv 22 set< 22-09-2017
  • Ds 23 set< 23-09-2017
  • Dg 24 set< 24-09-2017
  • Dll 25 set< 25-09-2017

Maruja Torres

1999

Pregó de la Festa Major de La Mercè 1999

Excel.lentíssim Alcalde, senyors Regidors, estimats conciutadans.

Permeteu que aquest pregó prengui la forma del que millor sé fer: un reportatge. De primer us donaré el títol que m’agradaria posar-li:"BARCELONA EM VA FER AIXÍ". A continuació ve el que a premsa es coneix com a "destacat", que podrien ser un dels següents: "Tinc por de no donar la talla", declara la pregonera, presa d’un atac d’humilitat; o bé: "Em sento aclaparada", confessa la pregonera, impressionada per la majestuositat del Saló de Cent i la solemnitat de l’acte.

Abans del text pròpiament dit, acostuma haver-hi una entradeta, i en aquest cas ben podria dir això: "Potser l’emoció no em deixarà ser tan brillant com voldria, potser la inseguretat em farà caure rodona, potser em mancarà l’eloqüència quan més necessitat en tinc. D’una cosa podeu estar ben segurs: us agraeixo de tot cor el lloc que m’heu donat a aquestes Festes, que simbolitzen la nova vida de la Barcelona alegre i il•lusionada que va sorgir del passat per oferir-nos a tots, sense excepció, la seva gran abraçada".
I heus aquí, finalment, el text:

He de dir-vos que, davant la qualitat i el prestigi de les personalitats que han llegit aquest pregó anual abans que jo, que em vàreu escollir vaig estar a punt d’arrencar a córrer, però un pensament posterior em va tranquil•litzar: crec que la raó de la meva presència aquí un dia tan assenyalat no es deu a la importància del que sóc, sinó d’allò que represento per orígens i trajectòria, perquè d’una modesta manera formo part dels nombrosos fets diferencials que configuren la nostra realitat i que, espero, poden fer de la nostra ciutat un laboratori pràctic ideal per a desenvolupar un experiment de convivència on la gent pugui sentir-se barcelonina de dret, qualsevol que sigui el seu color o el seu origen. Encara que la Múrcia d’on varen venir els meus pares va ser, en certa manera, l’Àfrica del nostra passat no massa llunyà, i malgrat que en el mot xarnego podem veure un precedent de sudaca, he de dir que jo, no em vaig sentir rebutjada per la ciutat. En aquell temps, el gran rebuig era el que la Història ens feia a la gran majoria, mantenint-nos al marge, tancats en un país trist i feixuc, gris i reprimit. Els xarnegos no hi érem pas sols, a la cuneta.

Però vull dir-vos que la meva història petita i personal seria molt diferent sense la influència d’aquesta ciutat, i per això, avui vull rendir-li homenatge, recordant davant de vosaltres algunes de les coses importants que m’ha donat.

Quan jo era una nena, Barcelona tenia la cintura a la plaça Catalunya, i les seves dues cames sobiranes, esplèndides, eren el Paral•lel i la Rambla. De forma que podem dir que jo vaig néixer entre els seus turmells, uns turmells sovint bruts d’oblit i de misèria, però que també ressonaven alegrement amb la bijuteria de la malavita barrixinesa i portuària. De nena volia fugir del Raval, i ja he explicat a algun lloc que acostumava a seure als graons del port, per tal de veure els vaixells anar-se’n mar endins, i de somniar que jo era a coberta. Però el destí que jo imaginava no era un altre port a un país exòtic. En realitat, estava molt a prop del lloc on volia anar, perquè el país desconegut del meu desig era la Barcelona senyora, serena i per a mi inabastable, que hi havia cintura amunt.

I aquest va ser el primer viatge que vaig fer, jo que en resultaria tan aficionada. El primer viatge i el primer repte de la meva vida: sortir del gueto de la pobresa i la ignorància per a conquerir la ciutat que hi havia més enllà. Gran va ser la meva sorpresa quan en comptes de la Dama exquisida que esperava vaig trobar-me amb una mena de ballarina oriental, una deessa de molts braços que mostrava un munt d’ofertes al palmell de cada mà. L’aventura de créixer va estar unida, de forma indissoluble, a l’aventura física de descobrir una Barcelona que aviat va deixar de semblar-me esquerpa.

Com que sóc, en gran mida, una persona formada a la universitat del cinema no em va costar gens ni mica identificar la meva ciutat amb un immens plató, ajudada pel fet que, des de mitjans els anys 50, directors barcelonins com Rovira-Beleta, Isasi-Isasmendi, Julio Coll, Julio Salvador o Juan Bosch havien tret les càmeres al carrer per convertir La Rambla en l’escenari d’una persecució policíaca, els voltants de Correus en el Budapest del 56 o fer del propi Raval un infern on Francisco Raval, valgui la redundància fonètica, patia com un obrer de l’època.

Guiada pels amics i pel desig vaig anar trobant els platós on seria protagonista de la meva història. Vaig conèixer la Ciutat de Pedra, que entre Santa Maria del Mar i la plaça Reial va acollir les nostres discussions sobre el sentit de la vida i si Déu existia o no. Hi havia també la Ciutat dels Diumenges amb els aplecs de sardanes de Sant Jaume o del Parc Güell, on vaig començar a comunicar-me amb els altres en català, una llengua que portava a dins del començament però que no gosava exterioritzar. Hi havia la Ciutat del Teatre, una petita constel•lació d’escenaris entre tres estels predominants: el Grec, el Romea, i el Windsor, que em varen descobrir O’Neil, Shakespeare, Pirandello, Tennesse Williams i Carson McCullers. La Ciutat del Cinema era molt més extensa, la formaven totes les sales d’estrena a Barcelona, avui pràcticament desaparegudes, que oferien a baix preu sessions dominicals matinals: Kursal, Fémina, Astoria, Cristina, Borràs, Alcázar, Tívoli, Comedia, Novetats, Fantasio... Hi havia, també, la Ciutat dels Llibres, que els diumenges es desplegava al Mercat de Sant Antoni que, a diari, se’m donava sota l’aspecte de petites botigues amb rebosts clandestins on trobava els llibres que no es podien llegir ni comprar.

Com que no tot era cultura, hi havia també la Ciutat del Festeig, que incloïa passeig i petons robats al peu del funicular del Tibidabo o dalt de Montjuïc, mentre esperava amb un nuviet de pas que les llums de la font esborronessin el cel. La Ciutat del Festeig oferia també uns guateques increïbles al jardí de la pensió d’una amiga, al carrer Nou de Sant Francesc, on venien a ballar mariners grecs i joves turistes francesos que jo prenia per Alain Delon. Les troballes que vaig fer a aquesta pensió em varen acostar a la Ciutat del Mar des d’una altra perspectiva. Hi anava amb les meves amigues a visitar els vaixells, convidades pels mariners de torn, i quan contemplava Barcelona des de la coberta ja no ho feia com una forastera, sinó com algú que hi pertany, que s’hi sent pertànyer.

Uns quants anys més tard vaig tenir la sort de viure l’esclat de la Ciutat de la Transició, i de passar-m’ho bé amb la magnífica barreja de llibertats públiques i individuals que va fer de Barcelona un espectacle en sessió contínua que embadalia els forasters. En aquells dies no era difícil lligar a La Rambla amb els "black panters" que arribaven dels Estats Units per exiliar-se temporalment al nostre paisatge ple d’eufòria i creativitat, i les nits eren llargues, molt llargues, i estaven plenes d’aventures i d’un deliciós neguit. El gran Ócaña ens feia el regal del seu talent i la seva joia de viure a qualsevol hora, sense que cap de nosaltres podés imaginar que un dia com avui només el tindríem pujat a dalt del cartell del nostra amic Natzaret, assegut a la Lluna i mirant con ens ho fem aquest fi de mil•lenni. La terrible mort de l’estimat Ocaña va signar la fi d’aquella època intensa i irrepetible.

A principis dels 80 vaig haver d’anar-me’n a viure a Madrid a buscar feina, i durant uns anys vaig recordar Barcelona amb l’adolorit ressentiment d’una amant rebutjada. Amb els anys he arribat a comprendre que em va fer un doble favor: d’una banda, conèixer per experiència pròpia que l’emigració és una aventura humana que ens fa més sensibles i ens enriqueix per dins; d’altra, comprendre la complexitat dels meus sentiments envers la meva ciutat i retrobar-la com a pàtria literària. Quan vaig escriure la meva primera novel•la, encara vivia a Madrid, però la història que narrava era la d’una dona que tornava a Barcelona.

A finals de juny de l’any passat vaig arribar a Barcelona amb la intenció de gaudir d’uns dies de vacances. La mateixa nit de la meva arribada, uns estimats amics em varen porta a sopar a un restaurant amb jardí que feia olor de gardènies. Abans, m’havien dut al peu del Tibidabo perquè gaudís de la visió panoràmica de la ciutat mentre prenia un gintonic. Per aquells dies, jo havia de comprar un pis, i mentre una part de mi em deia que seria més pràctic per a la meva feina continuar a Madrid, una altra part, molt més profunda i sentimental, em deia que potser havia arribat el moment d’aprofitar els avantatges del correu electrònic, i de tornar a casa. Allà dalt, al Tibidabo, es va produir el meu veritable Miracle de la Muntanya, la revelació que em va convèncer que la meva tornada era inevitable: quina altra ciutat ofereix el prodigi de deixar-se contemplar mentre prens una copa?.
He tornat a una ciutat on ja no es demanen "entremesos" sinó "pica-pica" i on els conductors ja no frenen davant els semàfors quan es posen en groc. Una ciutat atapeïda de vehicles, imperfecta, però rotundament viva i abocada al futur, oberta de cos i de ment com n’hi ha poques i tan plena de restaurants que constituiria un perill per a la salut sinó fos que hi toquem de dues farmàcies per illa. He retrobat els amics que mai no vaig perdre i els escenaris de la meva pel•lícula, potser no intactes, però millorats en molts casos. Definitivament, valia la pena tornar-hi.

Ja sabeu, potser, que jo no sóc nacionalista. Com diu un vell himne anarquista italià, la meva pàtria és el món sencer, i la meva fe, la llibertat. Però mai em negaré el modest chauvinisme de sentir-me orgullosa de Barcelona i de voler contribuir a millorar-la amb el meu esforç. Penso que, en els temps que corren, la forma més benigne i inofensiva de nacionalisme és l’amor per la pròpia ciutat, que s’alimenta també de l’esperit més crític.

Les festes que ara celebrem són el símbol de la ciutat amb la que m’he trobat, lluminosa, oberta, però han de ser, sobre tot, l’avanç de la Barcelona del proper mil•lenni. Una ciutat maca per fora i dintre, entrenada en la convivència, on el mot tolerància hagi perdut tot interès, devaluat per la pràctica del civisme, del respecte i l’atenció genuïna pels altres i els seus móns variats i enriquidors.

Vull creure que la nostra Mercè plena de colors i d’aromes diversos no és més que el tràiler d’una nova pel•lícula ciutadana. La superproducció del nostre futur immediat, amb un repartiment multiètnic i multicultural. I amb un escenari veritablement incomparable: el d’una Barcelona sense barreres als carrers i sense fronteres als cors.

I vull pensar, també, que un dia no molt llunyà els pregoners de les festes de la Mercè podran dir-se, un suposar, Rachid, Fàtima, Hugo Alberto o Sylvina, com ciutadans de ple dret de la Barcelona que comença al Magreb i abasta més enllà del Río de la Plata.