El cartell

MIGUEL GALLARDO,

Som Mercè

Una dona és la protagonista del cartell de la Mercè d’enguany. Aquest fet no sorprendrà ningú, no només perquè vivim un temps en què les dones, com a mínim en aquesta banda del món, estan prenent el protagonisme que tant de temps se’ls havia negat, sinó perquè Barcelona és dona, i la Mercè, també. 

Menys habitual resulta que la protagonista del cartell d’enguany no sigui guapa, escultural, ni sofisticada, sinó normal i corrent, una mica rodanxoneta si voleu i amb uns cabells llargs que li donen una marcada personalitat. És, curt i ras, una dona real, una barcelonina com les que us trobeu cada dia pel carrer, com tu o potser com tu. I és que, si la Mercè és la festa dels barcelonins i barcelonines, la festa de la gent, el més lògic és que els ciutadans i ciutadanes es puguin identificar amb la imatge que la simbolitza.
 
Així, com a mínim, ho creu Miguel Gallardo, el pare de la criatura. I si diem pare no és casualitat, perquè aquesta paraula té molt a veure amb la vida i la història d’un dibuixant i il•lustrador que crea cartells i portades de llibres i tant treballa per al diari Ara o La Vanguardia com per a The New Yorker –una de les publicacions més prestigioses de la premsa cultural nord-americana–, el New York Times o el Herald Tribune. Gallardo, dèiem, és el pare del cartell de la Mercè, però també és un dels pares de Makoki, un personatge mític en la cultura underground barcelonina dels anys setanta que ens recorda que els orígens d’aquest creador nascut a Lleida però íntimament lligat a la nostra ciutat passen necessàriament pel còmic. En els anys de la utopia va crear i codirigir la revista Makoki (la de la primera etapa, és clar), va ser membre fundador d’El Víbora i, en un exemple d’eclecticisme i obertura de mires, fins i tot va col•laborar amb El Cairo, esborrant així el mur que alguns integristes havien aixecat entre el que es coneixia com a «línia xunga» i el que s’autodenominava «línia clara».
 
Gallardo, però, és també el pare de María. I en aquest cas és pare sense cometes, perquè María és la seva filla real, com sap tothom que ha llegit una de les seves novel•les gràfiques més conegudes, María y yo, que fins i tot va inspirar un documental del mateix títol. María és una jove (ja ha fet vint anys, com explica Gallardo a María cumple 20 años), és autista i té un riure encomanadís i una personalitat forta, fins i tot un pèl punky, que s’expressa amb algun crit de protesta quan el cotxe s’atura en un semàfor, amb algun pessic que li serveix per reclamar atenció i amb un amor infinit per la música i, especialment, pels dibuixos, tant els que fa ella com els del seu pare.
La María sempre havia dut el cabell curtet però, coses de l’edat, amb la seva nova condició de jove xicota s’ha deixat créixer una cabellera que, ai las!, recorda poderosament la d’aquesta Mercè que protagonitza enguany el cartell de la Festa Major de Barcelona. Potser és una María Mercè, una Eulàlia Mercè, una Vanessa Mercè, una Dolors Mercè o, vés a saber, potser un Pere Mercè. Perquè enguany la Mercè som una mica totes i tots. Aquesta és la nostra festa o com sembla suggerir Gallardo en el seu cartell, enguany, la festa... som nosaltres!