• Ds 16 set< 16-09-2017
  • Dg 17 set< 17-09-2017
  • Dll 18 set< 18-09-2017
  • Dm 19 set< 19-09-2017
  • Dc 20 set< 20-09-2017
  • Dj 21 set< 21-09-2017
  • Dv 22 set< 22-09-2017
  • Ds 23 set< 23-09-2017
  • Dg 24 set< 24-09-2017
  • Dll 25 set< 25-09-2017

Carlos Ruiz Zafón

2004

Pregó de la Festa Major de La Mercè 2004

Excel•lentíssim Alcalde, senyors regidors, estimats conciutadans i companys dracs de la vila de Barcelona,

Sóc un d’aquells barcelonins que es van perdre amb cor allò de "roda el món i torna al Born". He passat bona part dels últims onze anys a llocs on la gent estava desperta mentre Barcelona dormia i on es posava el sol quan Barcelona obria els ulls. Suposo que, com molts viatgers abans de mi, vaig marxar cercant coses que no m’havia adonat duia a la butxaca, i que com d’altres que em vaig creuar pel camí, mai vaig anar-me’n del tot. Per anys he estat tornant a aquests carrers entre la mitjanit i el primer sol, escrivint històries que en ocasions em va explicar Barcelona i d’altres que jo vaig voler explicar-li a ella, per veure si d’aquesta manera ens podíem arribar a entendre una mica millor l’un al altre. Ara que, com diria el gran poeta del Poble Sec, aviat farà "vint anys que tinc vint anys", me n’adono que he arribat a la segona part del meu propi conte, la de tornar al Born, i no puc trobar millor manera de començar-la que donant-vos les gràcies per aquesta invitació que em confirma el que sempre he cregut, que l’honor no distingeix a qui el rep, sinó a qui l’atorga. I com no sóc més que un humil comptador d’històries, m’agradaria intentar correspondre amb l’únic que sé fer, amb una història. És una història petita, que mai li vaig explicar a ningú però que és de la meva Barcelona i potser també de la vostra.

Fa uns anys tenia un amic que es deia Xavier. La nostra era una d’aquelles amistats que només es poden tenir als deu o dotze anys. Parlo del temps quan les notícies encara eren en blanc i negre, on els policies, i de vegades inclòs el dies, eren grisos, i Barcelona encara no s’havia posat guapa ni era més que mai. Per a nosaltres, però, era el lloc més gran del món. Teníem allò que els vells diuen "la vida pel davant", i cada dia, quan sortíem de l’escola dels Jesuïtes, creuàvem Barcelona en un safari urbà des dels carrerons de Sarrià fins al barri de la Sagrada Família traçant mil rutes alternatives i, de pas, fent plans de com ens anàvem a menjar el món. En Xavier volia ser enginyer per construir coses que fossin útils i fessin la vida millor a la gent. Jo, amb potser menys consciència social, volia ser escriptor i el que volia era aprendre a construir històries que posessin els pèls de punta al personal. Durant un parell o tres d’anys ens vàrem recórrer la ciutat sencera, carrer a carrer, construint ponts i gratacels i inventant rovellons on no hi quedava ni l’apuntador. Érem els reis de la línia 4 de l’autobús, aquella que ara es diu 34 i ja no ve servida per aquells dinosaures sorollosos, amb cobrador uniformat a la garita de cua i suspensió independent de la llei de la gravetat. Ens coneixíem el túnels del metro millor que els ratolins de l’eixample i camí de casa més d’una vegada ens aturàvem a la llibreria del Cinc d’Oros a tafanejar o a la també desapareguda Llibreria Francesa, on el meu amic estava segur que en qüestió de mesos una de les meves creacions acabaria vis a vis a l’aparador amb les del seu autor favorit, un escriptor amb un xic més d’experiència anomenat George Orwell. Un dels nostres passatemps favorits era pensar on seríem al cap de trenta anys. Qui m’anava a dir ara, a l’hora de llegir aquest pregó de la Mercè, que el meu record de les festes continuaria sent el d’una carrera que vam fer amb en Xavier per uns carrers de Gràcia pintats de foc, de dracs i de música. Però potser el meu record favorit d’aquells anys blancs és el d’una tarda que en Xavier i jo ens vam colar dintre del recinte de la Sagrada Família i vam escalar, a esglaó pelat, tota l’escalinata d’una de les torres del portal de la nativitat fins arribar, sense alè però convençuts que havíem fet el cim del món, al pont de pedra penjat del cel. Vam contemplar Barcelona a vista d’àngel durant una bona estona. Potser va ser l’altura o una baixada de sucre després de l’escalada, però abans de baixar de nou a la vida real li vaig dir al meu amic que a mi també m’agradaria construir quelcom que fes del món, o al menys d’aquells carrers que es veien a baix en miniatura, un lloc una mica millor. En Xavier, que sempre portava a sobre la sabiduria anys per davant, em va suggerir que, ben mirat, els llibres també podien fer un món millor i que potser el secret era que mentre ell construïa els seus ponts i estacions de tren, jo havia de fer l’esforç d’aprendre a escriure alguna cosa que, tot i que només fos a una sola persona a tot l’univers, li aportés alguna cosa bona, de llum, de màgia, d’il•lusió o de vida. De vegades, quan em pregunten què significa per a mi Barcelona, acostumo a posar cara de pòquer i dir alguna tonteria per sortir del pas, però després penso que per a mi és aquella ciutat que vaig descobrir mà a mà amb el meu company de fatigues abans que se’ns endugués el terratrèmol de la vida, començant pel descobriment de les noies i les mil i una coses que fan que aquestes primeres amistats plenes d’ingenuïtat es transformin en distància i oblit.

Anys després vaig sentir que el meu amic s’havia fet enginyer, tal com m’havia dit, i que era allò que ara es diu un "crac". Aleshores jo ja no vivia pas a Barcelona i, tot i que el destí ens havia dut per camins molt diferents, no havia oblidat al meu amic ni la nostra ciutat. Sovint em preguntava què s’hauria fet de la seva vida, si era casat, si tenia fills i si havia creat molts enginys per fer-nos la vida més fàcil a tots. I també em preguntava si se’n recordaria del seu antic company de classe, si per ventura s’hauria trobat algun dels llibres que havia escrit i si no s’hauria portat una decepció al veure que després de tot jo no havia estat capaç de fer moltes de les coses que havíem somniat quan el món encara es veia de lluny i semblava que tenia els queixals més petits.

Recordo un dia d’hivern, ara farà dos o tres anys, quan de visita per Barcelona em vaig anar de passejada per alguns dels indrets que havíem recorregut moltes vegades amb en Xavier i vaig acabar a la meva antiga escola a Sarrià en companyia d’un altre company de classe d’aquells temps. Vam seure a la capella del col•legi a recordar en veu baixa les coses que se’ns havien caigut pel camí. Fou així com, xerrant del que s’havia fet d’aquest i d’aquell altre, el company em va dir que en Xavier, a qui ell quasi no va conèixer i sense saber que havia estat el meu millor amic d’infantesa, havia mort setmanes enrera en un accident de trànsit. De vegades, inclòs els escriptors en quedem sense paraules.

No sé si llavors ja havia començat a pensar a tornar a Barcelona, o si aquell dia que el món es va fer més petit vaig decidir que era hora de tornar a casa, però des d’ençà he estat pensant en la ciutat a la qual m’agradaria retornar, i me n’adono que ni el meu amic l’enginyer l’hagués pogut construir. Aquesta l’hem de crear entre tots, perquè cadascú de nosaltres tenim una de les peces a la mà.

La Barcelona a la qual vull tornar és un lloc on el primer ciutadà és el diàleg, on les idees no tenen raça i les cultures amb altra pell seuen a taula i no només la serveixen. És una Barcelona que es baralla per la pau, no per ingenuïtat ni per idealisme, sinó perquè recorda la mesquinesa i el buit de les guerres en carn viva. És una ciutat que s’obra a la paraula amb tots el accents del món perquè encara porta les cicatrius de la foscor i el silenci a trets. És una ciutat que hi ha dies que penso que tenim molt a prop, tot i que d’altres em sembla que encara és a mig camí, com si la tinguéssim a l’abast de la mà però ens l’haguéssim de guanyar a pols i no esperar que ens caigui del cel.

Algú que sabia del que parlava va dir una vegada que si creus que pots fer una cosa, tens raó, i si creus que no la pots fer, també. Els Barcelonins hem cregut a estones i hem fet molt, i de vegades em dubtat i hem perdut alguna cosa. Crec que avui és un dia per creure i sobretot per treballar, una cosa que els barcelonins sabem fer bé. Avui celebrem l’obertura d’aquesta festa de la Mercè que enguany ve amb gorra del Fòrum.
Però abans de que surtin els dracs, el foc i la màgia als carrers de Barcelona us vull parlar també d’una altra festa no menys màgica, una festa de 365 dies que començarà l’u de gener del 2005. És la gran festa de l’Any del Llibre de Barcelona que arribarà a port del timó d’en Sergio Vila-Sanjuan i dels almogàvers de l’Institut de Cultura de l’Ajuntament, alguns dels quals són avui asseguts aquí posant cara de senyor molt seriós. Aquest any del llibre de Barcelona és una festa per a tots, pels que són amics del llibres i sobre tot pels que encara no saben que ho són. És una festa on els Barcelonins de tot el món hi estan convidats a venir dels cinc continents per gaudir del plaer de la imaginació, del llenguatge i la intel•ligència.

D’ençà el mestre Cervantes es va refugiar en els seus anys de joventut no molt lluny d’aquest Saló per tornar anys després, al moment de la seva plenitud creativa, a fer-li un petó al front a Barcelona, -l’única vila a la que es refereix pel seu nom al Quixot- , la nostra ha estat una ciutat de mercaders d’idees, d’editors, de llibreters, d’escriptors i de lectors. I ara ho ha de ser més que mai.

El meu amic Xavier sempre va ser un bon lector i, per això estic segur que, a ell, que sempre va voler fer coses que ens fessin la vida millor a tots, li hagués agradar construir amb nosaltres aquesta Barcelona dels llibres, de les idees i del pensament, de l’amistat i de la pau, perquè ell era un home pràctic i sabia que amb aquests materials es construeix fort i segur. Vull pensar que aquesta és la Barcelona a la qual tornaré, la que estem fent ja plegats, i que potser si demà o d’aquí a trenta anys un parell de xicots pujaran a les torres de la Sagrada Família o a la de Collserola a fer volar somnis, podran dir que sí, que aquesta és la ciutat més gran del món o, el que seria encara millor, la més gran que hem estat capaços de crear entre tots.