Barcelona cultura

Blog

Tot assajant 'Kind'. Peeping Tom a Barcelona

dc. 21/11/2018 | 19:15 H

Per Andreu Gomila

Gabriela Carrizo i Franck Chartier seuen darrere una taula de so i de llums, amb l'ordinador a tot drap, mentre els seus ballarins improvisen. Se'ls hi acosten, els proposen una idea, suggereixen una música, i s'hi posen. La parella que executa l'acció s'ho pren molt seriosament, mentre la resta, als marges de l'escena, rumien què fer, potser furguen entre les burres plenes de roba, o les lleixes farcides de 'cosetes'. Dues hores més tard, ens asseiem en una terrassa propera al TNC, on estan assajant 'Kind', espectacle coproduït pel Grec que podrem veure l'estiu que ve, muntatge final de la trilogia que van engegar amb 'Vader' (Grec 2014), van continuar amb 'Moeder' (Mercat de les Flors, 2017) i ara acaben. Ens endinsem en el seu univers.

OBERTURA CONCEPTUAL
Fins ara, ens explica Chartier, sempre havien treballat amb “un quadre tancat”, en llocs definits, com l'espai atapeït de rulots de '32 rue Vandenbranden' (Grec 2012) o el geriàtric de 'Vader'. A 'Moeder' van obrir-lo una mica, però en aquesta ocasió salten al buit ambuna escenografia totalment oberta, que podríem definir com la clariana d'un bosc, amb arbres a una banda (l'espai de la imaginació) i un penya-segat (el topall de la vida), a l'altra, on “tot és possible”.

EL REFUGI
També serà el primer espectacle de Peeping Tom concebut en un espai obert. I sense cap sostre. En un primer moment, ens expliquen, havien pensat col·locar una cabana a la clariana, un refugi, però de cop van passar a l'extrem oposat i van deixar l'espai buit. Ara mateix, estan fent servir una tenda de campanya com a punt de referència. “Als contes sempre hi ha la caseta amagada al bosc, però després, a la vida, te n'adones que no hi ha estat mai”, matisa Carrizo. Chartier ens descriu la imatge que té al cap per interpretar els personatges que veurem en escena: “La gent que marxa durant molt de temps, potser en un món apocalíptic, i els veus amb un nen en braços, protegint-lo, protegint-lo com si fos un déu”.

NENS EN ESCENA
En escena, a cada ciutat que visitin, tindran nens. Van provar amb adolescents, però aviat van comprovar que els petits eren millor. I ho van veure gràcies a un taller que van impartir a l'Institut del Teatre, on nois i noies van poder 'jugar' lliurement amb totes les andròmines que arrosseguen. “Tenien moltes coses per jugar”, diu Charier, que va quedar parat davant la confirmació del tòpic: els nens agafaven les armes i les nenes, no. Ells, el que pretenien, era saber “quina visió tenen del món, com pensen, quines són les seves perspectives”. I han certificat, per exemple, que la ment de l'infant treballa en un altre temps , assumeix els espais d'una manera més natural i la memòria no té tanta importància.

EL MITE DE LA INFANTESA
Amb 'Moeder', apunta Carrizo, van voler desmitificar la maternitat. Chartier, per exemple, recorda un vídeo fet en stop motion d'una dona just en el moment de donar a llum, en el qual només es veu la cara d'ella, que passa de l'alegria total al pànic. Carrizo parla de “la metamorfosi de les coses” i Chartier de “com canvia la realitat a través dels nostres ulls”. Tots dos estan convençuts que, de gran, tothom mitifica la infantesa. “Què els diem, als nens? Alerta, que cauràs i moriràs; i no ens adonem del mal que els podem fer, les psicosis que els podem crear sense voler-ho”, afegeix Chartier.

LA HISTÒRIA
Les peces de Peeping Tom són obres totals que barregen moviment, dramatúrgia, teatre físic... I sovint hi ha una història al darrere que lliga tots els caps. Encara es troben a les beceroles (estrenen el 23 d'abril a Luxemburg) i no l'han trobat, la història. El que passa és que potser no la busquen, ara. “Pot ser que al final sorgeixen diferents històries”, explica Carrizo. “Seria l'ideal”, rebla el clau Chartier, que deriva la conversa cap a una teoria d'aparença junguiana que parla dels fantasmes que reapareixen en les famílies al cap de sis o set generacions, espectres de la Primera Guerra Mundial que treuen el cap en els nostres dies. Bergman la subscriuria... Són tabús, coses no dites. I els nens en solen ser les víctimes per mor de la seva fragilitat i que “és molt fàcil fer-los creure moltes coses”.

LA TRAGÈDIA    
Els dic que els espectacles de Peeping Tom que he vist són foscos, inquietants. “Ens agrada la tragèdia”, certifica Chartier. “Busquem la paradoxa de la contradicció que ja existeix en el treball físic dels intèrprets: la teatralitat ja és allà, en el moviment”, afegeix Carrizo. La seva parella va més enllà: “A la vida, busques la felicitat, però el que trobes és drama”. I ho intenta arreglar: “Per arribar a la felicitat has de passar pel drama”. De fet, Carrizo ens confessa que el punt de partida de 'Kind' eren els nens que han perdut la família. “Volíem eliminar els referents, amb nens sense pares, ja que si tens pares, tens expectatives a la vida i sovint oblides que els pares han viscut abans que tu, que han tingut una vida, que són individus”, indica.

BARCELONA
Que els Peeping Tom estiguin assajant al TNC no és cap casualitat. Fa més d'un any que en Franck i la Gabriela van decidir venir a viure a Barcelona, a Gràcia, concretament, amb la seva filla de 15 anys, que els havia d'ajudar amb 'Kind', però, com ja esperaven, ha preferit dedicar-se a les seves coses. 'Kind' és el primer espectacle que creen fora de Brussel·les i per ells, asseguren, comptar amb una sala d'assaig com la del Nacional ha estat tot un luxe. Quan acabin el procés d'assajos, hauran treballat dos mesos a la ciutat. Al gener, se'n va a Brussel·les. I posaran punt final a l'espectacle a Luxemburg. “Tanmateix, la meitat del temps de creació ens el passem investigant”, diu Chartier. A la sala, donen espai als seus ballarins-creadors per a què aportin idees. “Quan la feina ve del creador, hi ha més veritat en el que fa”, indica Chartier. Ells busquen la ductilitat dels intèrprets, que siguin versàtils, a fi d'aixecar “un espectacle que estigui viu”.

Comparteix aquest contingut