Barcelona cultura

Blog

Novel·la i teatre. Maneres d'eixamplar l'escena

dv. 08/02/2019 | 11:15 H

Per Andreu Gomila

La literatura sempre ha estat un repte majúscul per al teatre contemporani i alhora un test d'estrès que totes les grans cultures, i els grans directors, han de passar. També és la millor manera d'enriquir l'escena, d'introduir textos nous lluny del cànon (dels Shakespeare, Txékhov, Ibsen i companyia) que ofereixen al director d'escena més llibertat estètica a l'hora del muntatge final. La novel·la permet trencar convencions, dirigir-se d'una altra manera a l'espectador, que el director i el dramaturg puguin establir-hi una nova relació. A Europa, es prenen molt seriosament la literatura pròpia. Aquí, abans més que ara.

CASSIERS I VAN HOVE
Hi ha dos directors continentals que han excel·lit a l'hora de traslladar novel·les a l'escena: Guy Cassiers i Ivo van Hove. El primer es dedica exclusivament a això, amb especial interès cap als clàssics, sobretot de la primera meitat del segle XX, però amb incursions molt interessants en allò contemporani. Han passat per les seves mans, entre d'altres, 'Mephisto', de Klaus Mann, 'Orlando', de Virginia Woolf, 'Les benignes', de Jonathan Littell, 'L'home sense qualitats', de Robert Musil i 'La neta del senyor Lihn', de Philippe Claudel, que vam veure al desembre al Lliure. El flamenc és la prova vivent que no calen grans artefactes escènics per traslladar al teatre una gran novel·la, que tot depèn del punt de vista i de la mirada que vol oferir el director. Ell va sempre al fons de la qüestió a partir de la bellesa.

Gairebé als antípodes, Van Hove juga a la grandiloqüència. Prova d'això en són les adaptacions  que hem pogut veure al Grec, com 'La déu', novel·la d'Ayn Rand, i 'La força oculta', de Louis Couperus. Obres totals que posen en dubte el nostre món: la primera, oda al capitalisme salvatge; la segona, escac i mat al colonialisme. L'any passat va fer una passa en una altra direcció amb l'adaptació del 'best-seller' de Hanya Yanagihara 'Tan poca vida', “un descens destructiu cap a zones de pur dolor, pura solitud, pura impotència, pura amistat”, segons les paraules del director holandès. Van Hove és el clar exemple de l'artista que fa servir la literatura per ampliar l'escena, per adoptar un discurs contemporani que segurament no troba en el teatre actual.

RIGOLA, GOSSELIN I BIEITO
No debades, Àlex Rigola, el director català que més s'ha atrevit amb la novel·la, em deia, arran de l'estrena de la seva versió d''Incerta glòria', que anava a buscar a la literatura coses que no troba en el teatre, a banda d'obrir-se nous camins: “No puc esperar que tota l'escriptura teatral em doni el mateix que la novel·la. Sense menysprear ningú, són diferents, però amb la novel·la trobo elements que em fan sentir còmode”. A banda de la novel·la de Sales, Rigola ha adaptat 'El procés' de Franz Kafka i '2666' de Roberto Bolaño (dos cops, al Lliure i a la Schaubühne de Berlín). De fet, l'obra magna del xilè és un dels textos més cobejats pels directors contemporanis, tot i els entrebancs que hi posa el seu agent: en els últims anys, a banda de Rigola, l'han portat a escena Robert Falls a Chicago i Julien Gosselin a França.

Gosselin és ara mateix qui segueix més de prop les passes de Cassiers com a gran versionador de novel·les. Es va donar a conèixer el 2013 amb l'adaptació de 'Les partícules elementals' de Michel Houellebecq i des d'aleshores no ha parat. Ara mateix està ficat de ple dins l'univers del narrador nord-americà Don DeLillo, de qui va presentar al festival d'Avinyó passat la trilogia 'Jugadors', 'Mao II' i 'Els noms' i ara, al març, estrena 'L'home del salt' a Amsterdam. Teatre discursiu, el seu, ben bé una transposició de la vida portada a escena.

Però el primer que va convertir en teatre aquest tòtem de la literatura contemporània que és Houellebecq va ser Calixto Bieito, amb la versió de 'Plataforma', estrenada al Festival d'Edimburg de 2006 amb producció del Romea. Res millor que el francès per adaptar-se al llenguatge del director català d'aleshores. L'últim intent de Bieito amb la narrativa és 'Obabakoak' (2017), de Bernardo Atxaga. Abans, també va endinsar-se en l'univers de Joanot Martorell a 'Tirant lo Blanc' (2007) i el de Poe a 'Desaparecer' (2011), a banda de construir espectacles propis amb la literatura com a font principal, com 'Voices' (2011) o 'Forests' (2012).

HADDON, ANGOT, RODOREDA...
La literatura contemporània és, com hem vist, el que més es porta al teatre a Europa. Segurament, l'èxit més rotund dels últims temps és 'El curiós incident del gos a mitjanit', de Mark Haddon, que s'està fent a tot el continent i que aquí en vam veure la magnífica versió de Julio Manrique al Lliure. Aquests dies, al mateix teatre, ens ha arribat 'Un amor impossible', de la francesa Christine Angot. I fa uns mesos, vam poder veure a Temporada Alta 'Història de violència', del també francès Edouard Louis, portada a escena per Thomas Ostermeier.

A Catalunya, fa molts anys que es fan aportacions locals interessants al respecte. 'Incerta glòria' va ser l'última després d'una primeria del segle XXI on van pujar a escena 'Mirall trencat' i 'La plaça del Diamant', de Mercè Rodoreda; 'Pedra de tartera', de Maria Barbal; 'El quadern gris', de Josep Pla; 'Vida privada', de Josep Maria de Sagarra, etc. Aquestes dues darreres, per cert, dirigides per Xavier Albertí, un altre gran transformador de literatura en teatre, no només de novel·les, sinó també d'altres gèneres. Ha versionat Pasolini al memorable 'PPP' i Verdaguer a 'Al cel', per exemple.

Avui, però, sembla que als grans teatres no els interessa gaire la literatura. En la temporada actual del Lliure, per exemple, a banda de 'Jane Eyre', que és una reposició, tota la literatura que hi haurem vist ve de fora (les citades 'Un amour impossible' i 'La neta del senyor Lihn'). I al Nacional, hem vist el petit muntatge de 'La niña gorda', de Santiago Rusiñol i veurem 'El dolor', de Marguerite Duras, que ja va trepitjar Temporada Alta el 2008 en mans de Patrice Chéreau. Al maig, el Romea estrena 'La partida d'escacs', de Stefan Zweig, amb direcció d'Iván Morales. Comparat amb el que passa nord enllà no és gaire, sobretot perquè hi ha poc o res de contemporani a la nostra cartellera.

Rigola em deia que per portar una novel·la al teatre aquesta ha de tenir elements teatrals. Això és el que ell busca. A d'altres, això els importa poc. Si no, només cal recordar la versió d''El Mestre i Margarida', de Mikhail Bulgàkov, que ens va plantar als morros Simon McBurney al Grec 2013. O el que va fer el mateix director britànic amb 'La impaciència del cor', de Zweig, al Grec 2017. O la interessant versió de Roger Julià de l''Assaig sobre la lucidesa', de José Saramago, al Grec 2018.

Com assegura Cassiers, “la literatura i el teatre ens ofereixen maneres d'explorar la monstruositat sense fer-nos mal ni fer mal als altres”. I afegeix: “Intento estimular els sentits dels espectadors no mostrant el que diuen les novel·les, sinó dient el que s'hi mostra”.

Comparteix aquest contingut