Anar al contingut principal
Barcelona cultura

Blog

L'onada neerlandesa. Com funciona el centre de l'Europa escènica

dv. 01/12/2017 | 13:10 H

Per Andreu Gomila

Potser s'han preguntat per què hi ha tants espectacles belgues i holandesos als teatres de Barcelona i als principals festivals del país. Com és que dos Estats tan petits exporten tant? Si fem un cop d'ull a la temporada actual barcelonina, veuran que han passat o hi passaran la Needcompany, Anne Teresa de Keersmaeker, Thomas Hauert, Fabrice Murgia... Si hi afegim el festival Temporada Alta, hi tenim Guy Cassiers, Alain Platel i Josse De Pauw. I no ens oblidem de Peeping Tom, Jan Fabre, Sidi Larbi Cherkaoui, Ivo van Hove, Luk Perceval o Wim Vandekeybus, vells coneguts dels nostres teatres. Noms concentrats en un radi de 213 km que va de Brusselles a Amsterdam, l'eix central del millor teatre i la millor dansa que es fan a Europa, no només ara, sinó des de fa almenys dues dècades. I estaran amb mi si convenim que la manera de veure les arts escèniques de tota aquesta gent no és gaire convencional, almenys als nostres ulls. Van Hove, no obstant, sempre recorda, quan als Estats Units el titllen d'avantguardista, que ell, a Holanda, és 'mainstream'.

Més tard, anirem a la forma, però primer analitzem el per què. I ningú millor per fer-ho que Pere Faura, ballarí i coreògraf barceloní, que va estudiar a Amsterdam i hi va engegar la seva carrera professional. D'entrada, mig en broma, em diu que si anéssim al teatre sopats, afavoriríem que hi hagués més xerrades i converses després de la funció. L'important, tanmateix, assegura, és que el que hauríem d'aprendre dels Països Baixos és la seva relació amb l'educació teatral o en dansa, sobretot a nivell superior. Diu que porten molts anys prenent-se molt seriosament l'educació artística, tant a nivell primari, com secundari o superior, perquè saben que encara que no tots els que es graduïn acabaran sent actors o ballarins, estaran igual de formats que qualsevol dels alumnes graduats en graus equivalents. Després, a més, afirma que tenen molta cura a l'hora d'intentar crear ponts entre els alumnes a punt de graduar-se i els teatres i festivals de la ciutat, per tal que quan acabin els estudis, els resulti més fàcil trucar a certes portes i accedir a algunes oportunitats laborals. En el meu cas, vaig tenir la sort d'entrar com a coreògraf resident al Teatre Frascati, que va ajudar-me a produir les meves primeres produccions professionals. Un suport molt important quan surts de la universitat, ja que potser tens el talent per crear peces, però encara no tens experiència en gestió, administració, distribució, etc.


Si hi ha tants artistes belgues i holandesos voltant pel món és perquè són bons, hi ha qualitat, i per tant, tenen públic, tenen mercat. A més, moltes de les produccions que veiem a casa nostra tenen suport públic per girar, cosa que fa que sigui més fàcil programar-les, és a dir, més barates, perquè el govern belga o holandès paga una part del cost total. Mentre treballava allà, Faura, ens explica, va poder actuar a Bolívia o a la Xina gràcies a intercanvis d'aquesta mena.

Però, a banda d'això, no tot és facilitar que els espectacles surtin. Abans, hi ha altres coses. Faura diu que hi ha altres tipus d'ajudes, com ara per buscar casa, una mena d'habitatge de lloguer per a tota la vida, és a dir que la casa no acabava sent mai teva, però pagues un lloguer social molt baix, que és per a tota la vida. En l'època que el coreògraf va viure a Amsterdam, també podies optar, si demostraves que amb el teu art no guanyaves més d'un tant a l'any, a rebre una renda bàsica d'entre 300 i 500 euros mensuals.

I ara anem a la forma, sempre tenint en compte que entre Anne Teresa de Keersmaeker i Jan Lauwers no hi ha gaires coses en comú, potser només la voluntat de transgredir les convencions de la dansa i el teatre, respectivament. Però haurem d'anar una mica enrere i situar-nos als anys 60 del segle passat, quan el director de De Munt/La Monnaie, l'òpera de Brusselles, li va demanar a Maurice Béjart de crear una nova companyia a la capital belga. Controvertit, de la Marsella de l'època, mestissa i contracultural, el seu Ballet du XXe Siècle va portar a la ciutat l'eclecticisme i unes formes noves que buscaven trencar amb la tradició imperant. No hi va haver marxa enrere. Als 70 i 80, els futurs ídols belgues apostarien per les escoles d'art en lloc dels conservatoris de teatre i dansa. Lauwers, Cassiers, Fabre i De Pauw van començar a crear des dels marges, en petits teatres o al carrer, sempre amb peces que tenien un fort impacte visual. El públic se'ls va fer seus i les institucions, també. Els artistes, a més, van aprofitar-se d'una estructura força descentralitzada que afavoria que cadascun d'ells trobés el seu teatre. Faura és contundent: És cert que el teixit professional gaudeix de més recursos, de més temps, de més drets sindicals, de drets i deures més clars per a totes les parts. I quan, les bones idees creatives, les acompanyen bons processos de creació, el resultat acaben sent bones peces de teatre i dansa que giren arreu.



A més, eren tots uns idealistes, al cor d'Europa. Platel, en una entrevista recent amb Bàrbara Raubert, deia: Quan vam triar el nom de la companyia, als anys 80, Ballets Contemporains de la Belgique, ho vam fer conscients que vivíem en ple xoc de comunitats i el que dèiem amb això és que cal tenir aspiracions superiors que les nacionals, deixar enrere totes les fronteres i viure junts en aquest món que tenim per compartir. Puc entendre el sentiment de pertànyer a una comunitat específica. Jo pertanyo a la comunitat de la ciutat on visc, i entenc que la meva identitat prové del fet d'haver nascut flamenc, però que sobretot sóc europeu i, per damunt de tot, visc en aquest planeta concret. Sidi Larbi Cherkaoui, al seu torn, assegura: El rol de lartista és el de fer bones preguntes i proposar-ne una aproximació. Amb la senzillesa del qui ho coneix de primera mà, continua explicant-se: La por de la diferència és només la dificultat per comunicar. Lart permet comunicar-nos i fer coses junts. És clar que només és dansa, música i teatre, però penso que la vida també és això: actuar de manera correcta per als altres. Tots dos han pogut fer això, dir això i tenir èxit des de Brusselles.

Cassiers, una mica menys optimista, m'assegurava fa dues setmanes: Europa hauria de confiar molt més en els artistes. Per exemple, jo soc flamenc i fa molts anys que vinc a Temporada Alta, cosa que ha fet que hagi pogut dialogar molt amb el públic de Girona. Els artistes estan construint Europa sense perdre la seva identitat. A Brusselles, però, no els importem.



Tots els noms que heu llegit més amunt fa anys que tenim el privilegi de veure als nostres teatres. Llevat de Murgia, estem parlant d'artistes d'una certa edat, de més de 50 anys, i tampoc no hi són tots, ja que no podem oblidar el Ro Theater de Rotterdam (van ser a FiraTàrrega 2010) o la companyia Wunderbaum. I si parlem de gent nova, apunteu-vos aquests noms: Drie Verhoeven, FC Bergman, Kris Verdonck, Merlin Spie, Eric Joris, Vincent Dunoyer, Lisi Estaras, Union Suspecte, Chokri Ben Chikha, Ontroerend Goed i Ruud Gielens. Tenim belgues i holandesos per estona!

Comparteix aquest contingut

Compra d'entrades