Barcelona cultura

Blog

El triomf de la forma. Grans tendències del teatre europeu contemporani

dv. 12/01/2018 | 11:31 H

Per Andreu Gomila

El teatre contemporani és porós com una esponja: assumeix els canvis tecnològics, s'adapta als nous corrents artístics, al pensament, i els filtra per vessar-los damunt l'escena, sense oblidar que és un art amb una tradició de més de 2.500 anys d'història. Michel Foucault diu a 'Les paraules i les coses', tanmateix, que el teatre va ser l'últim art que va entrar en la modernitat, més concretament, en l'abstracció. I és, potser, l'únic ritual que ens queda com a societat contemporània: el fet d'accedir a un espai normalment tancat, asseure's en una butaca, restar en silenci i disposar-se a contemplar una ficció que representen persones com nosaltres transvestits en personatges. Però el teatre contemporani fa almenys 50 anys que evoluciona i avui dia tenim al nostre abast tota mena de teatre, amb expressions dominants, d'altres d'emergents, amb la forma com a epicentre. No es tracta de què dius, sinó de com ho dius.

Teatre documental:
és, de ben segur, la tendència que més ha evolucionat i més ens ha impressionat en els últims anys, gràcies a la feina del suís Milo Rau. Aquí, a Barcelona, tenim una de les companyies internacionals que millor ha aixecat documents escènics de gran poder visual, l'Agrupació Señor Serrano. Tant l'un com els altres regiren la història recent per oferir-nos testimonis, sovint reals, servits amb una estètica avantguardista. I amb la política com a punt zero, sempre amb un discurs ideològic molt potent. No ens oblidem d'esmentar els madrilenys La Tristura. Com a escriptors dramàticstenim, a casa, Esteve Soler. I, a fora, Lucy Prebble.

Teatre irregular/interferències:
seguint la denominació brossiana per al teatre més experimental, potser el que beu de més bandes, el que no té un punt de partida clar i diàfan, sinó que sorgeix de la imaginació més descarada, tenim un teatre que mescla text, moviment i contemporaneïtat, amb espectacles multidisciplinars, xocs visuals i estètics. A Europa, és amb el teatre documental, la tendència més a l'alça, que destaca als festivals i, sobretot, a Bèlgica, França i Alemanya. A Avinyó, l'anomenen 'interferències'. Parlem de companyies com la catalana El Conde de Torrefiel i la belga Peeping Tom, del coreògraf Jan Fabre, o de la companyia de Rodrigo García La Carnicería Teatro.


Teatre de l'experiència: un exemple recent del que denominem teatre de l'experiència el trobem en un 'Living with the Lights on', vist el novembre passat al Lliure, en el qual l'actor anglès Marck Lockyer ens explicava la seva relació amb la bipolaritat. El jo, doncs, al centre de la creació escènica, com a contrapartida teatral a la dominant autoficció literària, on l'autor esdevé protagonista. A Europa, qui millor ha explorat els terrenys de l'experiència és la companyia belga Needcompany, que sempre incorpora les vivències pròpies de la tropa en els seus muntatges. Angélica Liddell també és una exponent vital, ja que la seva obra és la seva vida. Roger Bernat se situa per fora (busca l'experiència de l'espectador), però sense allunyar-se de la seva experiència, tot i que es belluga a la perfecció entre aquest corrent i el teatre documental. Fabrice Murgia i Helena Tornero són dos dramaturgs més que podríem incloure aquí.

Teatre del despullament:
Àlex Rigola està portant a terme una nova revolució teatral, potser engegada a primers del segle XXI per l'argentí Daniel Veronese, comparable a la que va protagonitzar Peter Brook fa 50 anys, en la qual forma i fons es fonen en espectacles on desapareix l'artifici per plantar-nos al davant intèrprets de carn i ossos que donen vida a textos clàssics. És una evolució del minimalisme, però sense l'estètica austera de netedat monàstica. Requereix dramatúrgies millimètriques, recolliment i un treball d'actors de vida o mort, ja que tot és tan feble, tan fràgil, que una espurna pot fer saltar el castell. Assumeix la humanitat del teatre.

Teatre cinematogràfic:
el teatre visual per excellència, el que aprofita millor el que ens ha regalat més de cent anys d'imatges en moviment i la tecnologia escènica actual. El gran artista del gènere és, sens dubte, el quebequès Robert LePage, capaç d'introduir-nos en obres que són deliris visuals, experiències cinematogràfiques en viu. L'argentí Mariano Pensotti, l'anglès Simon McBurney, la brasilera Christiane Jatahy i l'australià Simon Stone, cadascú dins la seva singularitat, més artesanals, més íntims, també ens ofereixen obres estereoscòpiques.


Teatre èpic-operístic: en aquest terreny se situen els més grans de l'actualitat, també els més ben pagats, potser els hereus contemporanis del teatre grec, dels grans amfiteatres, amb espectacles totals, que fan servir totes les eines disponibles per sacsejar-nos, més a prop del pop que del rock i sense oblidar-se de la direcció d'actors, dels detalls que fan teatre el teatre. Profunds i melancòlics, musicals i operístics, posseïdors d'un important 'background' cultural, èpics, són els grans herois del teatre del segle XXI: l'holandès Ivo Van Hove, l'anglesa Katie Mitchell, l'alemany Frank Castrof, el català Calixto Bieito, el suís Christoph Marthaler i el libanès Wajdi Mouawad.

Antinaturalisme: és el teatre que va marcar els anys 90 i que va néixer a Anglaterra, amb noms com Sarah Kane i Mark Ravenhill, i que una mica abans, a França, ens havia fet intuir Bernard-Marie Koltès. Teatre directe, incisiu, que explora la realitat contemporània sense complexes. Una realitat dura de pair i de mostrar. Una manera d'escriure que ha evolucionat fins al postdrama. Qui millor ha portat a escena aquest corrent és l'alemany Thomas Ostermeier, amb muntatges que busquen degollar els espectadors, un a un. No es tracta de fer un retrat d'un moment, sinó de capgirar-lo.

Teatre líric: la companyia catalano-francesa Baró d'Evel, el suís James Thiérrée, la belga Anne Teresa de Keesmaeker, els catalans La Veronal i el grec Dimitri Papaioannou són el més vigorosos creadors de bellesa escènica que tenim. Sovint provinents del món del circ o de les arts plàstiques, construeixen escenes d'una capacitat de suggestió impressionant. Són els poetes del teatre contemporani, els reis de les metàfores que van directes a la part creativa del cervell, els més artesanals, els que ens fan volar amb una politja, el trot d'un cavall, una tela blanca.


Teatre d'actors: el teatre com a feina collectiva, nascuda del cervell d'un director que pensa per als seus actors a partir d'un text i la paraula que escoltarà l'audiència. Els Cheek by Jowl de Declan Donnellan, La Perla 29 d'Oriol Broggi, el lituà Oskaras Korsunovas, Lluís Pasqual i Xavier Albertí es troben dins aquest corrent que ha fet evolucionar el concepte d'espai buit de Peter Brook. Necessiten grans actors molt versàtils, ensinistrats en el teatre clàssic, capaços d'estripar-lo i seguir unes pautes molt marcades. Teatre de llibreta i de laboratori, de treball intellectual intens a la sala d'assaig.

Teatre comunitari: Jerôme Bel i Didier Ruiz són els més brillants exponents a l'hora de crear pensant per a comunitats determinades. Fan espectacles, sempre des de la seva estètica, a partir del material creat per gent no educada en el gest, el moviment o la paraula. Poden ser jovencells del Raval o els treballadors del MoMA de Nova York. Aquí se l'anomena sovint teatre inclusiu i gaudim d'una companyia de Banyoles, Escenaris Especials, capitanejada per la dramaturga Clàudia Cedó, que treballa amb persones en risc d'exclusió social.

Teatre físic: l'experiència del cos amb el text com a disparador i el moviment com a mitjà d'expressió, això són, cadascú en el seu terreny, els escocesos Frantic Assembly i els anglesos DV8. Constructors d'històries que fereixen, que foraden. Es tracta sobretot de dotar de significat els moviments, d'oferir contingut, més enllà de l'abstracció. Són els semiòlegs de l'escena, molt crítics amb la societat contemporània i els més viscerals, ja que fan passar pel cos dolor i bellesa, immensitat i petitesa.


Teatre literari: la literatura, la novella, no queda al marge, sinó que esdevé el centre, el lloc d'on sorgeix el pensament i la creació artística, des d'on es pensa l'escena amb tots els elements que el teatre d'avui posa al seu abast. Estem parlant del belga Guy Cassiers i del francès Julien Gosselin, que compten amb una trajectòria marcada pels muntatges a partir de la narrativa dels segles XX i XXI. Peces frontals, discursives, on els intèrprets i l'escena es colloquen en dos plans, sovint disgregats. Per complicada que sembli de representar una novella, ells no tenen por d'afrontar-la, de Joyce a Houellebecq.

Comparteix aquest contingut