Ha passat més de mig segle i Vladimir (Didí) i Estragó (Gogó) segueixen esperant que arribi Godot en un decorat que és el de sempre: un camí que no sabem d’on ve ni cap a on va, un arbre i una nit amb una mica de lluna perquè puguem veure què els passa, què ens passa. Al gran teatre, nosaltres som ells i ells són nosaltres: la representació ens representa. Absurd, incomunicació, existencialisme... Aquests termes són cosa de tots i de cada dia.I és que la vida és tràgica, però l’humor intel·ligent és un antibiòtic infal·lible contra el destí fatal: riure’s del mort i de qui el vetlla. Beckett és tan savi que li van donar el Nobel per fer pallassos tragicòmics per a adults.
Direcció: Joan Ollé; Traducció: Ferran Toutain; Intèrprets: Joan Anguera, Ivan Benet, Pepo Blasco, Enric Majó, Carles Ollé; Escenografia: Eugenio Szwarcer; Il·luminació: Lionel Spycher; Vestuari: Míriam Compte; Caracterització: Núria Llunell; Moviment coreogràfic: Damián Muñoz; So: Damien Bazin; Ajudant d'escenografia: Paula Bosch; Regidoria: María Rosales; Cap tècnic: Mateu Vallhonesta; Tècnic d'il·luminació: Carles Borràs; Tècnic de so: Damien Bazin; Producció executiva: Lola Davó; Ajudant de direcció: Iban Beltran; Fotografia: David Ruano;
