El coreògraf Roberto G Alonso fa més de dues dècades que va fundar la companyia que llueix el seu nom. I amb els seus ballarins ha creat molts espectacles que ha adreçat tant a públic adult com al familiar. Precisament als petits d'adreça amb aquest Zaquizamí, una coreografia que ens proposa una història de superació i segones oportunitats.

-Què és un Zaquizamí? I per què l'utilitzeu per ambientar i donar nom a l'espectacle?
- És una paraula d'origen àrab que s'utilitza per designar unes golfes sotateulada o també aquells armaris foscos que, encara que podien semblar una habitació més, només són petits cubicles sense llum natural i que aprofiten un racó o el final d'un passadís. Aquests armaris s'utilitzen per guardar tot allò que ningú no fa servir. I vaig pensar que en un d'aquells armaris on deixem aquelles coses que han quedat fora d'ús, hi viuen una mena d'éssers fantàstics que vetllen perquè aquelles coses puguin tenir una segona vida. I l'espectacle va d'això: perquè quan ningú mira o escolta, passen coses al zaquizamí: per exemple, les joguines poden cobrar vida. És una manera de reivindicar la cultura de la reutilització, perquè estem acostumats que si un objecte ja ha tingut una vida, no pot tenir-ne una segona. I també és una manera de despertar la imaginació dels nens perquè reutilitzin.

-La història ens podria recordar a la del Soldadet de plom?
- Precisament a una de les històries que passa al zaquizamí, els personatges d'un llibre cobren vida: una ballarina coixa que no pot ballar, una equilibrista que és una nina sense ulls i que troba maneres per solucionar els entrebancs gràcies a l'ajut dels seus companys... Volem encoratjar els nens a lluitar per aconseguir allò que volen.

-El vostre espectacle va més enllà del divertimento? Té també una voluntat de transmetre determinats missatges?
No volem només explicar una història o proposar un mero divertimento; volem que els nostres espectacles tinguin un rerefons... Potser els nens més petits no rebran tot allò que els volem dir, però sí que ho rebran els nens més grans o fins i tot els més menuts si un adult els ajuda a comprendre-ho. El teatre familiar ha de servir per entretenir però també per iniciar-nos en la vida social. No es tracta d'alliçonar ningú, però sí de donar determinada visió del que ens rodeja: per exemple, en el nostre zaquizamí és el ballarí qui juga amb nines i no les ballarines.

-Com és que la companyia treballa tant per a nens com per a adults?
És enriquidor treballar per a nens i per a adults. Pots abraçar temàtiques i experiències diferents, encara que les propostes escèniques sí que poden coincidir. La nostra estètica canvia molt d'un espectacle a un altre, però el que és cert és que m'agrada molt cuidar el detall: encara que sigui una escenografia minimalista ha d'estar molt pensada.

-I coreogràficament, treballeu igual quan us adreceu a nens que quan ho feu a adults?
Coreogràficamentés diferent perquè la temàtica va implícita en el llenguatge. Depèn del que expliquis t'has de moure d'una manera o d'una altra. A més, els petits tenen un nivell d'assimilació més lent així que no pots permetre't excessos: de vegades el més simple és també el més adequat.