És el seu segon solo en una carrera de més de tres dècades. Però Toni Mira diu que no li estranyaria que fos l'últim (ep, que ningú s'espanti: això no vol dir que pensi en retirar-se). I, segurament, aquesta és la raó de què Monòlit sigui com és, "una mirada enrere al que ha estat la meva carrera, tant formalment com en els continguts", explica el ballarí i coreògraf, premi Nacional de la Generalitat, que va començar a ballar tard, després d'haver estudiat Arquitectura i d'haver practicat el mim i el claqué. I són aquestes les raons que han marcat la seva manera de fer a l'escenari. "L'arquitectura m'ha donat el coneixement de l'espai i el claqué, el del temps", explica Mira, qui admet que aquests són dos dels elements definidors de la seva manera de fer. "Tots els arquitectes haurien de ballar. Sempre dic que l'arquitectura és l'art que té una vida més llarga i que la dansa és el més efímer; són dos arts que semblen extremadament oposats, però el cert és que els espais necessiten algú que els balli i quan els balles també els estàs construint", apunta Mira. I si l'arquitectura és marca de la casa en els seus espectacles, també ho és la presència d'un monòlit.

Si Toni Mira es para a pensar la primera vegada que aquest element, entre estructura geomètrica i roca, ha aparegut en els seus espectacles ha de mirar molt enrere, als seus inicis. Des de llavors sempre ha estat present, sempre li ha servit com un punt en el qual recolzar-se, amb el qual jugar: "És també un homenatge a Kubrick i a 2001: una odissea de l'espai, una pel·lícula que sempre m'ha fascinat", apunta el ballarí, que ha recuperat la seva roca per a Monòlit, un muntatge en el qual combina la dansa amb la paraula i també amb la cançó. "Són eines amb les quals em trobo molt còmode", apunta Mira que no només canta a Serrat sinó que, quan xerra, va desgranant davant del públic algunes de les preguntes que li han capficat al llarg de la seva vida i a les que encara està buscant resposta: "És un espectacle molt sincer. No pretenc dir grans veritats però el que sí que faig és despullar-me", apunta Mira, que ha construït el seu Monòlit a partir de moltes de les experiències que ha viscut, per això parla dels seus pares i dels seus fills.