No són bones cantants. Ni tampoc saben ballar gaire bé. No són guapes. No són perfectes. Però són “Idols” per a milers d'homes japonesos que es deixen el sou –i quasi la vida– per convertir-se en els seus fans més incondicionals. Si elles són Idols, joves japoneses que no acostumen a tenir més de 20 anys i que poden haver començat en el negoci només amb 10, ells formen part d'un exèrcit d'otakus, homes d'entre 20 i 50 que busquen –en els còmics, els anime i també en les Idols– una nova manera de relacionar-se amb el món que els envolta, una nova manera de ser homes i de connectar amb les dones, una nova via de sortida per a la seva sexualitat.

Aquesta és la versió, evidentment articulada des d'una reflexió de gènere i amb una mirada feminista, que la directora d'origen japonès Kyoko Miyake fa en Tokyo Idols (que es va presentar en el Festival de Sundance) d'una part del fenomen Idol que (malgrat que no tinguin quasi presència en aquest documental) també està integrat per grups i artistes masculins i que va despuntar al Japó ja fa unes quantes dècades, cap als anys 60, en el moment més àlgid del miracle econòmic que va viure el país després de la Segona Guerra Mundial.

Les estadístiques diuen que hi ha prop de 10.000 Idols nenes al Japó i que mouen un negoci de marxandatge milionari. Aquestes són algunes de les dades que ofereix aquest documental que ressegueix la vida d'una d'aquestes Idols, una que està arribant al final de la seva carrera (només té 20 anys) i que busca convertir-se en un altre tipus d'ídol, en una J-popstar. Amb ella i amb el president del seu club de fans, l'espectador coneix com és aquest negoci en el qual els otakus es poden arribar a deixar molts diners només per aconseguir participar en una de les trobades posteriors amb l'artista, trobades en les quals tenen dret a una encaixada de mans estrictament cronometrada (un gest que fins fa poc tenia una important càrrega sexual al Japó ja que no estava acceptat que homes i dones poguessin tocar-se) i a quatre paraules amistoses. Tots les mateixes, perquè les Idols no poden demostrar les seves preferències per un o altre dels seus seguidors.

Molts han vist (i aquesta és la tesi que sembla defensar el documental) aquestes Idols que mouen masses i milions al Japó actual com a unes modernes geishas, geishas en una era virtual en què les regles són unes altres però la dona continua sent un objecte, un luxe, que alguns homes es poden permetre.

FITXA

Drector: Kyoko Miyake. Nacionalitat: Canadà-Regne Unit, Any: 2017.