No volia ser estàtua. No volia ser pedra. Volia ser carn, ser sang. Volia mirar als ulls de la gent que es trobava pel carrer i volia que la gent el mirés als ulls, que la policia el mirés als ulls, perquè sabia que quan miras als ulls d'algú veus la persona i a les persones difícilment els podràs fer mal.

Així era Carlo Giuliani, el noi assassinat durant la cimera del G8 del 2001 a Gènova. I aquestes són les voluntats no escrites que Lali Álvarez i Oriol Pla han traslladat a l'escenari. Baixen a Carlo Giuliani de qualsevol pedestal. Li retornen la carn i la sang. I aconsegueixen que l'espectador el miri als ulls i el vegi tal com era: un xaval de 23 anys que va trobar una mort que ni volia ni buscava ni mereixia; un xaval, amb contradiccions, amb anhels, amb somnis, amb ximpleries de xaval... un ragazzo que es va veure abocat a viure una violència que no formava part del seu ADN, un xicot que va morir assassinat no només per qui va disparar-li un tret sinó pel sistema que va convertir Gènova aquell estiu del 2001 en una ciutat en estat de guerra.

Ragazzo, el text que Lali Álvarez va escriure i reescriure mentre el compartia amb Oriol Pla, l'actor que l'havia de donar vida, és un cop a l'estómac de l'espectador que no pot evitar enamorar-se de Carlo, amb les seves beneiteries i les seves contradiccions; que no pot evitar entendre'l i entendre com les casualitats del destí el van situar en aquella manifestació; que coneix la seva por, la seva ira i la seva angoixa; i que plora la seva mort.

Els espectadors que van assistir -el dijous 22 de març, en el centre cívic Parc Sandaru-  a la primera de les cinc representacions de Ragazzo en el marc del Barcelona Districte Cultural van sentir aquest cop directe a l'estómac, una puntada de peu que et deixa sense paraules i desboca unes emoció que es converteix en aplaudiment primer i després en ovació. Oriol Pla se la va guanyar. Amb escreix. Perquè ell és la sang i la carn de Giuliani. Ell és qui el baixa del pedestal i ens l'apropa.