Si un nen diu "m'agrada" una vegada i ho torna a repetir poc després. Si ho diu també, en un altre moment, la nena que està asseguda al seu costat. I la nena que està al costat de la primera nena. I un noiet que hi ha al darrere. I un altre. I un altre. Si tots coincideixen. Si tots els nens ho diuen, deu ser que és veritat: els hi ha agradat. Podríem dir fins i tot que els hi ha agradat molt. Doncs això és el que ha passat al centre cívic El Coll durant els 45 minuts de representació de Somnis de sorra, de Borja Ytuquepintas: s'han succeït els "ohhhh" i els "ahhh" i, en més d'una ocasió, s'ha escoltat també un "No, si us plau, no ho esborris".

I és que el que fa Borja Ytuquepintas és dibuixar. Dibuixar somnis. I dibuixar-los amb sorra. La tècnica és simple, que no vol dir que sigui senzilla. Ell, situat en un dels laterals de l'escenari, va dibuixant amb les seves mans i amb sorra sobre un vidre. Agafa grapats i els deixa caure formant figures que després acaba de definir amb els dits. I sota d'aquest vidre hi ha una llum i una càmera. Així que tot el que passa, com creixen els dibuixos, com els fa i els desfà, s'enregistra i es projecta en una gran pantalla que presideix l'escenari. El que dèiem: simple, encara que no deu ser gens senzill. Simple però, vist des de la butaca, sembla màgia. Pura màgia. Perquè apareix i desapareix un arbre i un nen i un gronxador; i un xicot, que viatja i veu món, que es passeja al voltant de la Torre Eiffel i que declara el seu amor a una xicota amb la Sagrada Família de teló de fons; i un avi i una àvia que agafats de la mà fan camí. O sigui, apareix i desapareix, es dibuixa i es desdibuixa, tota una vida, amb els seus somnis. Somnis que encara que estiguin fets de sorra sempre pensarem que estan plens de màgia.