Pocs artistes són tan generosos com per despullar-se una vegada i després altra i després una altra més. La primera quan escriu la seva cançó. La segona quan la interpreta davant el públic. I encara una tercera quan l'explica als seus espectadors, quan recorda el moment i la raó per la qual la va compondre, quan rememora el sentiment que li va portar a fer-ho, quin va ser el dolor que li va empènyer, quina la veritat que li va fer aturar-se... Enric Montefusco és un d'aquests artistes. I dissabte passat ho va fer al centre cívic Matas i Ramis en un concert que es va convertir en un luxe: també són poques les vegades que l'espectador surt amb el convenciment que ha pogut conèixer una mica al músic, que el músic li ha deixat entrar al seu món, que s'ha arriscat a mostrar-se... Montefusco, en el Matas i Ramis, va deixar molt clares que aquestes anaven a ser les seves intencions des que es va pujar l'escenari i va demanar una mica més de llum a la platea per poder veure les cares de les persones a les quals es dirigia. Perquè si penses despullar-te davant algú... millor fer-ho mentre li veus la cara.
La primera cançó que va interpretar va ser la que dona títol al disc, Meridiana, el lloc on Montefusco va néixer i del que va voler escapar-se. Després va arribar el seu Todo para todos que més que una cançó és ja un himne per a tots aquells que volen entendre el món d'una altra manera. Flauta man, Adiós o El riu de l'oblit anirien arribant. I abans de cadascuna d'elles va explicar Montefusco un tros de la seva vida i de la seva manera d'entendre l'art, "des de l'honestedat; sempre des de l'honestedat". I amb aquest esperit va explicar els paisatges de la seva adolescència, els seus anys amb Standstill i les crisis que van viure, les raons que li porten a escriure i els motius pels quals ho va fer primer en anglès i després en castellà però va necessitar que El riu de l'oblit fluís en català; Montsefusco va desvetllar les seves fugides cap a endavant i les seves mirades cap a enrere i va captivar a un públic que ja arribava amb moltes ganes de ser seduït.
I, per acabar, Montefusco va desendollar els amplificadors i només amb la seva guitarra i la seva veu (i com durant tot el concert amb la companyia de Pere Jou, un tot terreny dels instruments), envoltat pels espectadors, va tornar a interpretar Todo para todos. Un final apoteòsic.