No sabem si són partícula o si són ona. No sabem si el gat està viu o mort. No sabem si la física quàntica és present, passat o futur. Però el que sí que sabem és que els quatre Afasians que es van presentar a l'escenari del Centre Cultural Albareda, després d'una hora d'estranys experiments, dissertacions a on semblaven perdre's per després retrobar-se i cançons disperses, van ser saludats amb una gran ovació. I era ovació. I era sonora. I va sonar. I va trencar el silenci. Malgrat que els Afasians ens havien explicat que allà, que no és aquí i suposant que allà és d'on ells vénen que no és d'on venim la resta, el silenci està molt i molt valorat.
Malgrat que diuen valorar el silenci, els Afasians van rebre al públic que va omplir la sala del centre cultural Albareda per conèixer la seva Last conference cantant. Per ser concrets, cantant al gat "mi gata hace ay-ay-ay-ay-a", "por un beso de la gata yo daría lo que fuera" o "it's raining cats, aleluya, it's raining cats ah-ah-ah". Cantant als gats per fer temps i perquè com no saben si estan vius o si estan morts, millor retre'ls homenatge des del principi. El gat en qüestió és el de Schrödinger, aquell que podia estar viu i mort, que podia estar aquí i allà, dempeus i assegut... I aquestes són propietats que els Afasians semblen haver heretat i que practiquen. Però com que tot pot ser relatiu, com que tot pot ser d'una manera o de la contrària, com que un sofà pot sonar com una bateria i un llum ser un animal de companyia que et segueix com un gat, potser els Afasians no són qui diuen ser, ni fan una conferència, ni aquesta conferència és l'última. Potser fan teatre. O potser és dansa. O música. Això sí, música quàntica.
Sigui com sigui, l'aplaudiment va sonar. I fort. Potser era ona. O potser era partícula. Però el públic va aplaudir. I va riure. També fort.