Barcelona Cultura

Edició octubre, novembre i desembre

El circuit cultural als barris de tots els districtes de Barcelona. Entrada gratuïta

There was a fiesta! At Carnegie Hall

La Copla de Wisconsin

Teatre

No sabem si és un concert amb molt d’humor o una comèdia amb molta música, però sí que està protagonitzat per Patty Lemon i Martin Bennet. Encara que això tampoc acaba de ser cert, perquè aquests no eren els seus noms de veritat. Però si un volia fer jazz a la Barcelona dels anys 40 havia de buscar-se un nom artístic amb regust a Nova Orleans.

En veritat ells eren Francisca Pichardo, andalusa, i Josep Martí i Benet, nascut a La Pobla de Lillet. I tots dos eren músics. Van coincidir a Tànger, refugi de la bohèmia de després de la Guerra Civil, però a principis dels anys 40 ja trepitjaven escenaris a Barcelona. Fins que la prohibició del jazz per part del franquisme els va portar a pujar a un vaixell i creuar l’Atlàntic. A Nova York, amb l’ajuda de Xavier Cugat, van aconseguir acomplir el seu somni més preuat: actuar una nit al Carnegie Hall.  There was a fiesta! ressegueix el seu viatge vital i musical en una comèdia amb molt de concert o en un concert amb molt regust de comèdia.

Teaser There was a fiesta! At Carniege Hall

 

BARCELONA, CAPITAL DEL JAZZ

Durant la Primera Guerra Mundial, Barcelona va ser un oasi, una ciutat refugi per als rics que fugien de les bales i per als artistes que se sentien perseguits a la resta d’Europa. I per poder acomodar-los, es va inaugurar el Ritz, que com els millors hotels d’aquella època, tenia la seva orquestra: la Orquestrina Nic-Fusly, que feia un proto-jazz que ràpidament van copiar a altres escenaris de la ciutat. El 1920 el Palace , el music hall amb més glamur de Barcelona, va estrenar Taxi...al Palace! amb una jazz band de músics negres que van portar des de París. A més, en aquells anys, els teatres del Paral·lel anunciaven dàncings amb jazz-bands com a prova de la seva modernitat. El cuc del jazz ja s’havia instal·lat a Barcelona, que arribaria a ser un Nova Orleans europeu amb parades obligades al bar Edén o el Cabaret catalán, tots dos establiments veïns de la Rambla. Anys després es posaria de moda el Hot Club; i més tard, al 1955, encara Louis Armstrong oferiria tres concerts en un únic dia en el Hotel Windsor de la ciutat. Però a la dècada dels anys 40, malgrat la prohibició, malgrat el franquisme, Barcelona va ser un bullir d’artistes que van haver de buscar-se la vida.

QUÈ VA PASSAR AMB EL JAZZ DURANT EL FRANQUISME

Malgrat la bogeria pel jazz que es vivia a Barcelona a la dècada dels anys 40, aquesta va ser una música prohibida pel franquisme, igual que abans havien fet els nazis, que la consideraven una música degenerada, i la Itàlia de Mussolini. El règim franquista va arribar fins i tot a prohibir que s’emetessin temes de jazz a les emissores de ràdio en una ordre de 1943. No va ser fins al  triomf dels aliats durant la Segona Guerra Mundial que el règim va començar a relaxar-se.

Ordre de prohibició d’emetre música de jazz a les emissores de ràdio. Va ser enviada pel Delegado Nacional de Propaganda el 25 de juny del 1943 (transcrita amb les mateixes faltes d’ortografia que s’aprecien a l’original)

“En estos momentos gloriosos, que marcan gozosas y útilmente el renacimiento de todos los valores morales de la raza, no podía faltar el responsable reconocimiento del papel transcendentemente social y político que cerca de los hombres cumple la música.

Por esto se vé con fundada preocupación el desarrollo que puede alcanzar la llamada música negra: por esto es fundamental motivo de estudio la fórmula que deberá atajar su perniciosa influencia.

Naturalmente no vamos contra el puro folklore, de una determinada especie humana, que, más o menos bello, al fin y al cabo conserva la gracia ingenua de lo espontáneo … (un párrafo dando varios ejemplos de música clásica)… lo que queremos desterrar es la ola de “jazz” arbitraria, antimusical y pudieramos decir antihumana, con que América del Norte, hace años que ha invadido a Europa, y que no es otra cosa que una triste mixtificación comercial, realizada a costa de indudables valores musicales originales…

...España es un pueblo eminentemente musical, enérgico y limpio en sus sentimientos colectivos y no ha de dejarse ganar, ni transitoriamente, por la desconcertada algarabía de un “jazz” sin justificación artística alguna, ni tampoco por el insinuante reptar de unas melodías que en su ondulante dejadez parecen no tener otra finalidad que la de remover ocultos pozos del subcociente, secos en nosotros, gracias a Dios, por el luminoso Sol meridional y latino, que, para la eternidad cristiana, ha forjado a la luz y al fuego , nuestra alma.”

FITXA

Idea Original: Cinta Moreno i Salvador S. Sánchez. Dramatúrgia i direcció escènica: Salvador S. Sánchez. Intérprets: Aitor Galisteo, Cinta Moreno, Santi Colomer, Joel Moreno, Oriol Roca.

Compartir

Altres esdeveniments:

Veure tots