Buscaven papers que els vingués de gust interpretar, una història en què se sentissin identificades i que volguessin pujar a l'escenari. I van pensar que res millor que fer-se el vestit a mida. Així que Ariadna Cabiró, Núria Cuyàs, Laura López i Anna Romaní van contactar amb una dramaturga. Anna Maria Ricart, i una directora, Mònica Bofill, i juntes es van endinsar en una història que les va portar a viatjar molts i molts anys enrere, a uns temps, els de les seves àvies, besàvies i rebesàvies, en què les dones sempre portaven cotilles i sempre vivien encotillades

"Quan ens van venir a veure, les actrius ja portaven la història de la doctora Aleu al cap. A partir de la història d'aquesta metgessa, que era avantpassada de la Núria Cuyàs, vam decidir indagar en el passat d'altres dones de les nostres famílies: què havien fet i què no, què era el que les empresonava i per què les empresonaven. I com que la doctora parlava a la seva tesi doctoral de les cotilles que lluïen les dones de la seva època i demanava que es deixessin d'utilitzar, vam decidir parlar de les cotilles de les nostres àvies, però també esbrinar si nosaltres també les tenim, encara que siguin invisibles", explica Anna Maria Ricart, qui va teixir tot aquest material en un espectacle on els textos  -"alguns escrits per mi, però també fragments de la tesi de la doctora, notícies i anuncis de l'època"- casessin amb les músiques de l'Ariadna Cabiró i les coreografies de l'Anna Romaní. "Tot va créixer simultàniament. Va ser un procés creatiu on totes vam participar", afegeix la dramaturga, qui també ha signat les adaptacions escèniques de grans èxits recents com El metge de Lampedusa o Jane Eyre.

Un procés creatiu en què totes han estat dones: les actrius, la directora, la dramaturga, l'escenògrafa, la responsable del vestuari... "Ens vam ajuntar grup de dones a les quals ens costa treballar al teatre, perquè les dones tenen més dificultat que els homes per treballar al teatre: només cal veure qui dirigeix els teatres de la ciutat i quants homes i quantes dones n'hi ha a les seves programacions. Així que vam decidir donar-nos una oportunitat a nosaltres mateixes", apunta la dramaturga.

Però, malgrat que aquest sigui un espectacle fet per dones i que parla de dones, no és un espectacle pensat per a un públic femení: "Si parlem d'una pel·lícula protagonitzada per un home, no diem que és per a homes, perquè el que explica ens remou a tots. Llavors, per què, si les protagonistes són dones, hem de dir que és una pel·lícula o una obra de teatre per a dones? Les històries protagonitzades per dones són tan universals com les protagonitzades per homes", conclou Anna Maria Ricart.