Inici/ Història

La Cursa de la Mercè ahir i avui

Pel que se sap, l'any 1900 es van començar a fer actes esportius per les Festes de la Mercè dins del programa de la Festa Major de Barcelona: primer una cursa de bicicletes, i més tard una cursa pedestre de 500 metres al parc de la Ciutadella en la qual hi van participar sis atletes. Es podria dir que és el precedent de la Cursa de la Mercè d'ara, tot i que, com a tal, la primera es va fer el 24 de setembre de 1979.

Aquella edició, com les que s’han succeït, la va impulsar el primer ajuntament democràtic amb l’objectiu d’estimular l’esport popular. El primer any, i els dos següents, se’n van fer tres de curses: una de 15 quilòmetres, una de 10 i una altra de 5, amb sortides des de diferents llocs. La cursa de 15km sortia des de la plaça Catalunya, es baixava per les Rambles per anar a buscar la pujada de Miramar i, a l’alçada de l’Estadi de Montjuic s’hi unien els participants que sortien per córrer la cursa de 10km. Se seguia per la plaça d’Espanya, pel Paral·lel i les rondes fins arribar a la plaça d’Universitat. Aleshores, s’hi afegien els corredors de la cursa de 5km, i des d’allà, seguint per les altres rondes i el parc de la Ciutadella, tothom seguia fins la meta a la plaça de Catalunya.

Era l’època en què córrer pels carrers era insòlit. De fet, havia estat mig prohibit per la dictadura: només ho feien els atletes federats un cop l’any, en la Jean Bouin. Aquesta Cursa de la Mercè del 79, i la d’El Corte Inglés quatre mesos abans, van obrir la possibilitat, juntament amb la marató del 1980, de poder ocupar els carrers fent esport, si més no un matí cada any. Una cosa insòlita, com deia, en un temps en el qual al córrer se li deia fer footing. Una època en què molts començàvem a córrer amb sabatilles de tennis. Tan lúdica va ser aquella primera Mercè, que fins i tot no hi van haver ni resultats ni classificació. Donaven un diploma a tothom, i cadascú s’hi posava el nom i el temps que havia fet.

Difícil saber, doncs, quants la van fer i quants la van acabar. De la segona, l’any següent, els diaris parlaven de 10.000 corredors. Poden semblar molts per l’època, però el cert és que poder córrer pels carrers de Barcelona després d’uns llargs anys de prohibicions era una benedicció a la qual ens hi apuntàvem de pressa i corrent, mai més ben dit.

A mesura que la Cursa es consolidava s’hi anaven introduint variants. Així, amb la idea d’estimular infants i adolescents a córrer-la, el 1981 se’n va fer una reservada als menors de 15 anys. També n’hi va haver una altra exclusiva per a atletes federats, i una més per a corredors populars adults.

Anys més tard, tots corríem junts en una mateixa cursa. En les primeres, segurament per la manca de cultura atlètica, eren freqüents els ensurts i les picabaralles a les sortides. Alguns s’avançaven al tret i se n’anaven sense que ningú pogués aturar-los. Va passar vàries vegades. En concret, els anys 1982, 1983, i molt especialment el 1984, on ho van fer atletes de renom. El resum del que va succeir ho explicava el periodista Carlos R. Galindo a la revista ‘Marathon’: “La sortida es va fer a l’Avinguda de Maria Cristina, a tocar de la Plaça Espanya. Els participants, alguns ocasionals esportistes per un dia, estaven alineats quan l’alcalde Maragall va voler disparar el tret. No ho va poder fer perquè la pistola no va funcionar. L’home, amb recursos, va cridar “Ja!” i va sortir tothom a la conquesta dels 11kms de la carrera. De sobte es van començar a sentir crits “No hi ha dret. Això és una cursa popular i no olímpica!!!”. Alguns s’havien col·locat uns quants metres davant de la línia de sortida, entre els quals figures conegudes com Wilmot i Catalán. L’avantatge que van adquirir els dos atletes resultava infranquejable per a Amado Hernández, que anava tercer. El nombrós públic de l’arribada a l’avinguda Maria Cristina aplaudeix d’allò més l’entrada a meta de Wilmot, que en un temps de 33’40” es classifica primer. Pocs metres després ho fa Domingo Catalán, segon amb 33’42”, mentre que Amado Hernández, tercer, cobreix els darrers metres amb un gest molt eloqüent: aixeca el dit índex com indicant que ell és l’autèntic guanyador. Tot just travessada la meta es dirigeix al jutge àrbitre i l’increpa. Un aficionat aporta una fotografia d’una polaroid i s’aclareix tot. Pels altaveus es diu que la victòria de la VI edició de la Cursa de la Mercè correspon a Amado Hernández”. El cert és que els tres amics, tres companys de tota la vida, es van dir de tot a l’arribada. Però la sang no va arribar al riu i segueixen sent molt amics. Aquell any, la primera dona va ser Maria Tió, de Sant Pol de Mar. Una destacada jugadora de bàsquet que havia començat a córrer tres mesos abans de la cursa. Era mare de quatre fills, l’últim de cinc mesos.

En aquells primers anys, i fins que no es va adoptar el xip, el nombre de participants que acabaven les curses, de la Mercè i de totes, era una incògnita. La premsa, unes vegades deia que érem deu-mil i l’any següent set-mil, per tornar més endavant a onze-mil. El cert és que havia esclatat el primer boom del córrer i érem molts els que havíem quedat atrapats per una nova forma de fer esport. Com els quinze-mil que es va dir el 1989, l’any en el qual (el lector em sabrà disculpar la referència) la primera dona va ser Elisenda Pucurull i el guanyador, en homes, Joan Viudes. Cal dir que aquest atleta va quedar primer en quatre ocasions i li correspon l’honor de ser qui més cops ha guanyat la Cursa de la Mercè fins ara. El segon d’aquest rànquing de vencedors, amb tres victòries, és Fernando Diaz, com en Carles Castillejo. I en dones, Núria Pastor ho va aconseguir ni més ni menys que en set curses. Darrera seu, amb sis victòries, hi figura la corredora nascuda al Marroc i establerta a Catalunya, Hasna Bahom.

Al llarg del temps, la Cursa de la Mercè ha tingut vàries distàncies, entre 8 i 11 quilòmetres, i diferents recorreguts. Els més durs van ser els primers anys, fins a la meitat dels noranta, quan s’anava i es tornava a Montjuïc i al començar tot era xerinola i bon rotllo, però en arribar a la pujada de Miramar el parlar amb el del costat s’acabava de cop. Fins que no s’arribava a la Fundació Miró, qui més qui menys, trèiem el fetge per la boca. Era freqüent, en aquells anys, veure com alguns participants, en lloc de rodejar l’Estadi per darrera i anar a buscar la plaça de Sant Jordi, tiraven pel dret i el que anaven a buscar era el Poble Espanyol, per deixar-se anar i entrar cofois a l’avinguda de Maria Cristina. És a dir, que els “retalladors” (tramposos que escurcen el recorregut en les curses per presumir de marca) és una espècie que ve de lluny.

La Cursa s’havia celebrat sempre el dia de la Mercè, que és festiu a Barcelona, caigués en el dia de la setmana que caigués. Però a partir de 1997 es va fer coincidir en un diumenge de setembre, i així a seguit, a fi i efecte que la puguin córrer corredors i corredores de fora de la ciutat.

L’any 1999 es va córrer la Cursa de la Mercè amb xip per primera vegada. Un curiós enginy lligat a la sabatilla per cronometrar el temps dels participants. Ara sembla el més normal del món, però vint anys enrere, el saber exactament la marca que havies fet prescindint del que triguessis en creuar la línia de sortida, era una celebrada cosa de ciència ficció.

En els anys 2001, 2002 i 2003, la Cursa de la Mercè, de deu quilòmetres i mig llavors, es va disputar al mateix temps que la mitja marató de Barcelona. Havien quedat enrere els temps de córrer sense preparació. La gent ja s’entrenava i participava en curses de certa distància, i resultava atractiu l’opció de fer-ho en dues modalitats. Tot i així, s’hi inscrivien gairebé el mateix nombre de corredors en una i altra prova, i la de la Mercè resultava desdibuixada (l’any 2003 ho van fer només tres mil) i es va deixar de combinar.

La incorporació de corredors i corredores d’alt nivell a la Cursa de la Mercè, molts d’ells procedents de la pista, va ser una constant en els primers anys. Una circumstància que es manté, la qual cosa servia i serveix per donar relleu a la prova, a més que a la majoria de corredors anònims ens agrada participar en la mateixa cursa que les figures consagrades. La llista és exhaustiva. Per dir-ne alguna, destacaria a Domingo Catalán i Teresa Palacio en els seus albors, i a Benito Ojeda, Roger Roca, Txell Calduch, Hasna Bahom i Carles Castillejo més recentment.

També, alguns esportistes de renom corren la Cursa. Luis Enrique, un d’ells. A la del 2004, un grup de corredors anònims, dolguts per l’anunci de la supressió de la marató, reivindicàvem el seu retorn amb rètols de paper de color groc penjats a l’esquena amb el lema “Volem Marató a Barcelona”. Un dels que es va voler adherir a la protesta va ser Luis Enrique. L'endemà en parlaven els diaris. Mai no li ho agrairem prou.

El recorregut actual de la Cursa és el mateix que el del 2004. Des d’aleshores, potser ha tingut algun petit canvi per obres als carrers, però no és significatiu. El circuit, a banda del darrer quilòmetre pel Paral·lel, és molt planer. Un encert. Com també ho és, i molt gran, que l’any 2007, quan la prova, que continuava essent gratuïta, va convertir-se en cursa solidaria. Cada xip que es recuperava a l’arribada significava una donació de 80 cèntims a l’entitat Casal d’Infants del Raval, una organització que treballa amb famílies i nens en risc d’exclusió social. La de la Mercè va ser de les primeres curses que va unir el córrer a la solidaritat. El 2009 es va pagar la inscripció per primer cop: 5 euros i la recaptació anava a parar a l’Unicef per fomentar l’atletisme a les escoles del Senegal. Des de llavors, té un marcat perfil humanitari i la recaptació de cada any es destina a diverses entitats socials.

El fet de que la Cursa formi part dels actes de la Festa Major de la ciutat, la converteix, de sempre, en una carrera festiva, però això no vol dir que estigui exempta de competitivitat per als que els hi agrada. Des del 2010 forma part del Challenge BCN 10k. Una competició en forma de lliga que agrupa setze de les més importants curses de 10 quilòmetres de Barcelona, en la que s’atorga uns punts acumulatius a cada participant, amb trofeus per als primers de cada categoria d’edat.

El 2013, l’any que va entrar vencedor en Carles Castillejo per segon cop dels tres que acumula, i el 2014, es va arribar al major nombre de finalistes fins ara: 13.041 i 14.010 respectivament, que demostra l’arrelament que la Cursa de la Mercè té en el món del córrer, i la fidelitat dels que hi som assidus. Un volum de participació important, tenint en compte que en aquells anys ja havien començat les davallades de corredors a les curses, degut a l’enorme oferta que existeix.

El 2017, la Cursa va ser especial per diversos motius. Coincidia amb els 25 anys dels Jocs Olímpics de Barcelona i es va retre homenatge a l’esdeveniment. Tots els que la vàrem córrer lluíem una samarreta blanca amb il·lustracions sobre els Jocs, rememorant la que duien els voluntaris olímpics en aquelles dates de 1992. A més a més, es va atorgar un premi al primer dels corredors nascuts el 92 que va creuar la meta. Per altra banda, els guanyadors, Mourad El Banmouri en la categoria masculina en 29’24”, i Lidia Rodriguez en la femenina i en 34’12”, van batre els rècords de la prova que sobre el mateix circuit es mantenien des de feia molt temps: dotze i tretze anys respectivament.

Acabo aquestes pinzellades sobre la Cursa de la Mercè amb el paràgraf d’un article que va publicar al diari Ara l’escriptora i periodista Empar Moliner. És de fa dos anys. Ningú com ella, bona aficionada a córrer, per reflectir l’essència de la prova.

“A dins de la Cursa de la Mercè. (...) Sortim. Ambient. Corredor descalç amb portaxips amb bandera espanyola al turmell que enraona amb un amic. Està content perquè baixarà de cinquanta. Grup d’amics amb estelada que porten un noi en cadira de rodes. “Va, tireu que al final fa baixada!”, diu ell. Jo somric i els dic: “No, eh?” I ells criden: “Ho veus? Ho veus?” Un xicot em pregunta: “Quin temps faràs?” M’agradaria baixar de cinquanta, però no sé si podré. A la Gran Via, un colom picosseja un vomitat. Una noia pàl·lida, amb vestit de nit, encara amb una copa a la mà, vincladissa com un jonc, crida: “Sou els millors!”, i nosaltres l’aplaudim. A l’asfalt veig la línia blava, mig esborrada, de la marató. El quilòmetre 37 a terra. Recordo què sento quan la faig, la marató, i passo per aquí. I quan la faci, recordaré aquesta cursa. La frescor que duia al cos. M’agraden més les curses llargues perquè no haig d’anar de pressa. “Cadira, cadira, un revolt!”, xiscla un noi. Per avisar els de la cadira de rodes. Arribo asfixiada i veig que no he baixat de cinquanta per trenta segons. Camino per anar a buscar l’aigua i veig que els repartidors de flyers (d’altres curses) ja no són, com abans, només estudiants. Hi ha senyores, avis... A la meva dreta una dona de pell de colacao li fa un petó a una nena (la seva filla) mentre un home (el seu) li aguanta un ram de flors. És la Janet Becerra, la tercera classificada. La saludo. És boliviana i viu a Sabadell. Xerrem una estona. “Los periodistas siempre se equivocan con mi nacionalidad”, em diu. I m’explica que no pot entrenar-se com voldria, perquè treballa tot el dia i a més té la nena. Li pregunto què ha fet de temps. “No he mirado. Treinta y seis y algo...”. No té club ni entrenador, només és una dona que corre, que va venir aquí tota sola, el 2006, a treballar. La felicito, em felicita i acabem parlant de restaurants bolivians. Li dic que a Sabadell he anat a Las Brujas i llavors em recomana La Panchita. Me’n vaig caminant amb el dorsal posat, plena d’optimisme, pensant a menjar-me uns pacumutos”.

Com a epíleg, destaco que la Cursa de la Mercè, la segona més antiga de les seixanta-sis que se celebren a Barcelona, és una de les curses on s’ha anat fent més palès el fenòmen de l’augment de corredores a casa nostra. Els primers anys eren molt poques. Res a veure amb l’actualitat. La proporció de dones respecte el total de participants a la Cursa (la ràtio, en diuen) creix sense parar. Només cal dir que mentre els primers anys la participació femenina era gairebé testimonial, el 2005 va ser-ne el 15% i ara, en el darrer any, ha estat el 30%.

Miquel Pucurull
26/07/2018