El 15 de maig és Sant Isidre Llaurador i en molts indrets del país encara hi perviuen festes, fires i aplecs dedicats al patró dels pagesos. Però sant Isidre, que també és el patró de la vila de Madrid, no és pas l’autèntic patró dels pagesos catalans. Tal com explica el portal Festes.org, aquest lloc el va ocupar durant nou segles sant Galderic, un sant occità de qui se celebra l’onomàstica el 16 d’octubre. Després de la derrota a la guerra de Successió, els nous bisbes imposats pels Borbó van afavorir la celebració de Sant Isidre en detriment de Sant Galderic. Per què? Doncs perquè sant Isidre era el patró dels pagesos castellans.

Aquests dos sants tenen una hagiografia ben contraposada: sant Galderic va néixer al segle IX a la ciutat de Vievila –actualment anomenada Sant Galderic–, a prop de Carcassona. Considerat ja pels seus coetanis com un home d’allò més pietós, va ingressar a l’orde de sant Benet i va defensar aferrissadament la pagesia de la pressió i el maltractament que rebia dels senyors feudals de l’època. Canonitzat al segle X, les seves restes van ser traslladades pels comtes de Cerdanya i el Conflent al monestir de Sant Martí del Canigó. Es va fer molt popular a Catalunya Nord i, amb el pas dels anys, se n’estengué el culte per tot el Principat.

Sant Isidre era un camperol dels afores de Madrid que visqué entre els segles XI i XII. La llegenda diu que era un home molt pietós que feia miracles agrícoles per mitjà de l’oració. El miracle més famós el va fer quan el seu senyor li anava a recriminar que es passava el dia resant en lloc de treballar. Però quan el volia esbroncar va descobrir que mentre ell pregava els àngels li feien la feina que tenia encomanada: llaurar el camp. I d’aquí li prové el sobrenom de ‘llaurador’.

El cas de Sant Galderic i Sant Isidre no és pas únic: arran de l’aplicació del decret de Nova Planta, el santoral tradicional català es va castellanitzar. I en van sortir malparats un seguit de patrons, com ara sant Elm, el patró tradicional de la gent de mar, que es va trobar desplaçat per la Mare de Déu del Carme, estretament vinculada a la marina de guerra. També és molt conegut el cas santa Eulàlia, que pel seu fort component simbòlic en la resistència de Barcelona l’any 1714 va ser relegada a un segon pla en el patronatge de la ciutat, en favor de la Mercè.