Baixant de la font del Gat: com fer-se passar la calor a començament del segle XX

Des de la fi del segle XIX fins a mitjan segle XX, les fonts escampades per la muntanya de Montjuïc van ser punt de trobada de les classes populars de Barcelona. Famílies, parelles i amics hi anaven per fugir de la rutina de la ciutat i fer-se passar la calor entre els frondosos arbres.

Montjuïc era el jardí dels barcelonins, un lloc idíl·lic on podien descansar, a prop de casa però alhora enmig de la natura. El diumenges i els dies de festa molts barcelonins hi pujaven a fer fontades (berenars al voltant d’una font), a jugar, a dinar, a festejar… Fins i tot, a les fonts més belles, s’hi feien bateigs, comunions i casaments.

La font del Gat, la font Trobada, la font dels Tres Pins, la font del Geperut, la font del Tir, la font del Parc de Baix o Laribal, la font d’en Conna, la font de la Vista Alegre, la font de la Guatlla, la font d’en Pessetes, la font de la Mina i la font de la Satalia eren algunes de les més concorregudes.

De totes, la més famosa és la Font del Gat. Situada als Jardins de Laribal, diu la llegenda que la va descobrir un gat l’any 1885 i per això l’escultor Josep Antoni Homs, quan va haver de decidir quina figura feia servir de brollador, va esculpir en pedra el cap d’un felí. La popularitat d’aquesta font va fer que l’autor teatral Joan Amich hi dediqués la cançó ‘La Marieta de l’ull viu’, protagonitzada per una noia i un soldat que festegen allà a prop:

Baixant de la font del Gat, una noia, una noia.

Baixant de la font del Gat, una noia i un soldat.

Pregunteu-li com se diu. Marieta, Marieta.

Pregunteu-li com se diu. Marieta de l’ull viu.