El pessebre en diorama, un invent barceloní

De pessebres, n’hi ha de moltes menes: infantils, casolans, tradicionals, innovadors… Però una de les tècniques més apreciades pels afeccionats al pessebrisme és el diorama. Aquest pessebre, que va muntat en una caixa i té una sola obertura frontal, fou inventat a Barcelona ara fa més de cent anys. El va crear Antoni Moliné, membre de l’Associació de Pessebristes de Barcelona, l’entitat més antiga del món dedicada al pessebrisme (1862), que avui dia encara es manté activa.

Cada any, Moliné feia el pessebre del convent-escola Sant Josep del Carmel, situat al barri de Gràcia. L’any 1912 el pessebre havia de ser més petit que l’habitual perquè a l’edifici hi feien obres. Això va donar la idea al pessebrista de jugar amb la perspectiva per dotar el conjunt de profunditat. D’aquesta manera, posant literalment el pessebre dins una caixa, en va reduir d’un 30% l’espai que ocupava. A més, per alleugerir-lo, va decidir de modelar les muntanyes amb guix, un material que abaratia el cost de fabricació i reduïa el temps de construcció.

Amb el pas dels anys, la tècnica es va depurar i millorar i des de Barcelona el diorama es va anar estenent arreu. Després d’expandir-se per Catalunya, va arribar a l’estranger, on va triomfar en països amb tradició pessebrística arrelada, com ara Portugal i alguns estats llatinoamericans. Per això, aquesta manera tan particular de fer el pessebre es coneix internacionalment amb el nom d’Escola de Barcelona. Entre els pessebristes, el diorama és especialment apreciat perquè és el vessant més artístic del pessebre.

Hom creu que el diorama té un antecedent clar en els teatrins barrocs. Eren calaixos o contenidors amb una obertura frontal, anomenada boca, que podien ser individuals o anar encastats en el mobiliari. Al fons, s’hi pintava un paisatge i s’hi posaven figures per embellir-lo. Això té molts punts en comú amb la tècnica del diorama, que representa un sol tema –a diferència de la resta de pessebres, que agrupen moltes escenificacions. Entre els més freqüents hi ha el Naixement, l’Anunciació i l’Adoració, tot i que també sovintegen escenes bíbliques com ara el Calvari, o la Fugida d’Egipte.