Pensament global, fabricació local

Cada vegada més persones viuen a les ciutats i estan més connectades, però només les societats productives podran decidir el seu futur. A Barcelona s’ha engegat un pla per posar la tecnologia a l’abast de tothom i permetre a la comunitat treballar conjuntament.

© Pere Virgili
Neil A. Gershenfeld, professor de l’Institut de Tecnologia de Massachusetts (MIT) i director del Center for Bits and Atoms.

Neil A. Gershenfeld és professor de l’Institut de Tecnologia de Massachusetts (MIT) i director del Center for Bits and Atoms (CBA) del mateix institut, un laboratori associat al MIT Media Lab. Els seus treballs de recerca se centren principalment en estudis interdisciplinaris relacionats amb la física i la informàtica, en camps com la computació quàntica, la nanotecnologia i la fabricació personal. Gershenfeld és un dels defensors més destacats d’aquesta noció de fabricació personal i ha estat font d’inspiració per a molts científics i enginyers implicats en fab labs (laboratoris de fabricació a petita escala) d’arreu del món.

Pel que fa a Vicente Guallart, és l’arquitecte en cap de l’Ajuntament barceloní i i fundador de la xarxa local de fab labs, a més d’autor de La ciudad autosuficiente (RBA, 2012), un assaig molt aclaridor sobre el futur de les urbs que ressenyem a la secció de llibres d’aquest mateix número de la revista.

Hem tingut ocasió d’entrevistar Guallart i Gershenfeld durant la desena Conferència Internacional de Fab Labs i el Fab Festival, celebrats recentment a Barcelona.

Sr. Gershenfeld, vostè afirma que la revolució digital encara no ha arribat al món físic. Actualment s’està passant de programar bits a programar àtoms. Hem aconseguit la primera etapa de la revolució digital, però encara hem de passar a un altre nivell. En quin punt som ara?

Neil A. Gershenfeld: Hi ha una analogia històrica molt precisa que ens mostra on som en aquests moments. L’evolució dels ordinadors va començar amb els grans ordinadors centralitzats; en una segona etapa es van desenvolupar els miniordinadors; després va arribar el hobby computer i, finalment, l’ordinador personal. Aquesta és la història de la comunicació digital i de la informàtica. Ara estem repro-duint els passos d’aquesta història en l’àmbit de la fabricació. En una etapa inicial hauríem tingut les grans màquines i les fàbriques, i ara seríem en l’era equivalent a la del miniordinador. Els fab labs funcionen com els miniordinadors; i justament va ser en el moment històric dels miniordinadors quan es va inventar internet.

Actualment els fab labs ja treballen amb màquines que fabriquen màquines, és a dir, són fab labs que fabriquen fab labs –cosa que correspondria a l’etapa dels hobby computers. La recerca que nosaltres estem duent a terme desembocarà en el fabricant personal, però això, una màquina que pugui fabricar qualsevol cosa, encara està en fase d’experimentació. No obstant això, la història ens ensenya que no va caldre esperar vint anys des de la invenció del PC per començar a utilitzar internet. Per tant, la revolució ja la tenim aquí. Encara ens queden molts anys de treballar sobre aquesta tecnologia, però la revolució ja ha arribat.

Sr. Guallart, en el seu assaig La ciudad autosuficiente fa una afirmació que sorprèn: “Internet ha canviat les nostres vides, però no les nostres ciutats.” Com canviarà la revolució digital la manera com vivim ara?

Vicente Guallart: L’arquitectura de les ciutats és l’últim que canvia quan una societat experimenta una transformació com la que estem vivint ara. Generalment, construïm la nostra idea de la societat basant-nos en les tecnologies de què disposem en un moment i un lloc determinats. Al segle xxi estem tots connectats globalment i, gràcies a internet, tenim accés a tota mena d’informació generada en qualsevol indret del món, cosa que ens permetrà de fabricar els nostres propis productes de manera autosuficient. Encara no hem arribat a aquest punt, i només serem capaços de produir a escala local si estem connectats a escala global. En aquests moments tenim la sensació que es perfila un gran canvi en l’horitzó, però encara no s’ha materialitzat. Veiem que vivim de manera diferent i que fem un ús innovador de la tecnologia, però la manera com les ciutats conceben la idea de les fabricacions i la manera de produir els aliments i de reciclar els materials apunten cap a un canvi més gran; per tant, estem esperant que arribin les tecnologies que transformin les nostres ciutats. De moment ja podem veure que la manera com ens desenvolupem i produïm energia canviarà en un futur pròxim.

N.G.: Actualment les nostres ciutats importen béns i produeixen escombraries que només podem reciclar en part. Continuem estant immersos en el model PITO (Product In, Trash Out: importem productes, traiem escombraries), però estem avançant cap a un nou model en què el flux d’informació serà la clau. El model DIDO (Data In, Data Out: entrada de dades, sortida de dades) permetrà que la informació flueixi perquè la producció pugui ser local. Si reduïm el flux de matèria, s’incrementarà el flux d’informació.

I com es produirà aquest canvi?

V.G.: En un futur pròxim, totes les cases i els negocis de la ciutat hauran d’estar connectats a internet. La ciutat del futur hauria de ser una metròpolis de barris, on tothom pogués anar caminant a la feina o tenir una fleca, una piscina o un fab lab a una distància que es pugui recórrer a peu. Barcelona està duent a terme un pla per disposar d’un fab lab en cada districte i crear d’aquesta manera una xarxa pública de fab labs per tal que la tecnologia estigui a l’abast de tothom.

S’ha dit que el primer fab lab del MIT va sorgir gairebé de manera accidental. Com va passar?

N.G.: La resposta és molt senzilla. Rebem una subvenció molt gran de la Fundació Nacional de Ciència; per justificar-la ens van demanar que els mostréssim l’impacte social de la recerca, i amb aquesta finalitat vam crear un laboratori, que no ha deixat de créixer al llarg dels últims deu anys. Barcelona ha estat un dels primers laboratoris d’aquest procés, i també un dels més importants, perquè la ciutat té una fantàstica història de disseny i un 50% de desocupació juvenil. Aquí coexisteixen una gran base de coneixements i una economia trencada, i el que està passant als fab labs de Barcelona i en aquesta trobada internacional és rellevant de debò, perquè de fet s’està creant una nova economia que desafia els supòsits fonamentals sobre el funcionament del sistema econòmic –aquí i arreu del món. Barcelona esdevé una autèntica ciutat líder en aquest fenomen: la fabricació digital porta a la fabricació personal, que, al seu torn, està donant lloc a una nova economia.

 Vicente, com ha donat forma el MIT al fab lab de Barcelona? Quina mena d’inspiració ha representat?

N.G.: Bé, permeti’m que li corregeixi la pregunta. El vam començar al MIT, però el laboratori de Barcelona és més gran que el del MIT. La noció dels fab labs ha estat inventada pel món sencer. El MIT va ser una petita llavor en què encara participem, però el que passa en un fab lab és el resultat de la col·laboració d’una comunitat global.

V.G.: En el nostre cas, en Neil sempre ha dit que el MIT és un lloc segur per a persones estranyes. Nosaltres som algunes d’aquestes persones estranyes que es van posar a rumiar com inventar el futur. Tinc una certa experiència prèvia en producció digital, però ens vam adonar que si no érem capaços de treballar en col·laboració amb altres persones, no seríem mai capaços de produir res i ens limitaríem a ser consumidors. Vam crear un laboratori, i el Màster en Arquitectura Avançada va sorgir quan vam poder treballar amb en Neil per crear junts el projecte Media House. La idea d’un fab lab és que hi hagi una comunitat per compartir-hi idees i solucions a partir del mateix tipus de tecnologia, i des d’aquest punt de vista estem intentant aprendre tant com podem del MIT. Venim de la tradició cistercenca, que sorgeix a l’edat mitjana quan els monestirs es copiaven els uns als altres. Vam decidir copiar-nos a nosaltres mateixos en altres laboratoris, aquí a Barcelona i també a Lima o en Addis Abeba, i ens vam convertir en una mena de socis proactius de la Fab Academy per fer que la revolució sigui possible.

Fab labs a l’Àfrica. Una nena a la Ghana rural, la Valentina, de vuit anys, pot fabricar tota sola una cosa que normalment requereix diverses persones per muntar-la… Ara, tres estudiants del MIT estan ampliant la innovació d’una nena africana de vuit anys…

N.G.: El més important no són els estudiants del MIT, que al capdavall només deuen ser uns quants milers, mentre que al planeta hi ha milers de milions de persones. I la força dels fab labs és que es pot trobar exactament el mateix perfil de persona creativa i brillant tant en petites poblacions rurals africanes com més enllà del cercle àrtic. La indústria de l’educació avançada actual no integra tot el potencial d’intel·ligència del planeta. Per tant, no es tracta de canviar el MIT sinó d’ampliar-lo. Trobem persones aptes arreu del món, però no hi ha un lloc per a elles, i aquest és el buit que intenten cobrir els fab lab.

© Pere Virgili
Vicente Guallart, arquitecte en cap de l’Ajuntament i fundador de la xarxa barcelonina de fab labs.

Aleshores, què poden fer els fab labs per la democràcia avui dia?

V.G.: Estem vivint una crisi global que afecta tant la nostra manera de treballar com la d’organitzar-nos. Avancem cap a un món en què la majoria de la gent viurà en ciutats i estarà cada vegada més connectada, però només els països i les ciutats productius seran capaços de decidir el seu futur. Per aquesta raó Barcelona ha decidit crear un pla similar al que es va desenvolupar fa cent anys amb les biblioteques, per establir un laboratori a cada districte de la mateixa manera que ja hi tenim biblioteques, escoles, centres de salut, etc.

No fa gaire vaig visitar la biblioteca pública de Boston i a l’entrada hi vaig veure el lema Free to all [Accessible per a tothom], que és una invitació a compartir el coneixement acadèmic que es fa a tots els ciutadans. Tradicionalment la tecnologia ha estat reclosa a les universitats, però vam decidir que calia posar-la a l’abast de tothom i per això hem creat una xarxa que permet a la comunitat treballar en equip, cosa que és fonamental per garantir al poble el dret de decidir el seu propi futur.

En aquests moments hi ha molta gent que demana una revolució; doncs bé, nosaltres ja l’estem fent donant als ciutadans el poder i les eines necessàries per connectar-se amb altres persones i compartir coneixements. També volem reforçar el paper de les ciutats, que sovint s’han col·lapsat –econòmicament i intel·lectualment– en enfrontar-se al seu futur. Després de la Segona Guerra Mundial l’economia va avançar gràcies a l’impuls de la democràcia, sobretot als Estats Units, i tots vam créixer junts. Però ara els diners procedeixen d’indrets no gaire democràtics, com la Xina, Rússia o l’Orient Mitjà. Cal que inventem altres maneres de gestionar l’economia per donar més poder a la democràcia i fer que el creixement econòmic hi vagi lligat.

Quins són actualment els principals obstacles que fan que les ciutats siguin reticents al canvi o contràries a l’aparició de noves formes d’organització urbana? Sembla que la lògica de les grans empreses és que les persones han nascut per consumir i no per crear tecnologia…

N. G.: No, aquest no és exactament el problema. Recordi que quan va aparèixer l’ordinador personal les principals empreses informàtiques van fracassar perquè van considerar-lo com una simple joguina i no es van sentir amenaçades. De la mateixa manera, els grans governs i els grans negocis no se senten amenaçats pels fab labs. El màxim desafiament per als fab labs no és la confrontació sinó l’organització, la construcció d’una capacitat organitzativa.

Això que Vicente i els seus col·legues han fet és important, perquè, bàsicament, han assumit la gestió de la ciutat per desenvolupar aquesta capacitat. No hi ha obstacles directes; el que és difícil és crear la capacitat organitzativa sobre la qual basar aquesta revolució. Vam crear la Fab Foundation i la Fab Academy per donar suport a aquesta xarxa en creixement, i projectes com el que en Vicente dirigeix a Barcelona estan construint la infraestructura cívica. És una autèntica invenció: ell idea maneres d’organitzar la ciutat al voltant d’una nova noció d’infraestructura. I aquesta és la limitació d’inventar una ciutat, perquè, si qualsevol pot fer qualsevol cosa, com es pot viure, treballar i jugar?

En un article publicat a Foreign Affairs el 2012, vostè afirmava que les expectatives generades per les impressores 3D són comparables amb l’interès pels microones els anys cinquanta, quan es creia que substituirien les cuines. Ara sabem que els microones ens han millorat la vida, però ens calen encara la resta d’estris per cuinar. Els fab labs serien la cuina, i els microones, només les impressores 3D…

N.G.: La recerca que fem al MIT consisteix a reunir totes les eines d’un fab lab i fusionar-les íntimament, estructurant les propietats dels materials. Ara mateix els mitjans de comunicació exageren una mica amb les impressores 3D, cosa bastant ximple, perquè els periodistes que escriuen aquests articles ni tan sols les utilitzen. La revolució que hi ha en marxa és la revolució de la fabricació digital, que implica convertir dades en coses i coses en dades, i la impressora 3D és només una petita part d’un gran procés.

A Barcelona hem celebrat el tricentenari del setge a la ciutat. És possible que hagi vist l’espectacle M.U.R.S. de la Fura dels Baus. La idea del setge és rellevant per al sorgiment dels fab labs, perquè l’objectiu és crear ciutats més autosuficients, com assenyala el títol de l’obra de Vicen­te Guallart. Si tornéssim a trobar-nos sota setge hauríem d’estar preparats per produir els nostres propis productes…

V.G.: El títol original del llibre era La ciudad autosuficiente conectada. La idea és evitar l’aïllament. La manera com ens connectem amb els altres és diferent de com ho fèiem en el passat. Si volem ser els líders del nostre futur hem d’impulsar la producció local, i això només ho podrem aconseguir si estem connectats amb el món.

N.G.: Barcelona ja pateix un estat de setge. L’economia està feta miques, i els vostres diners i els vostres llocs de treball se’ls queden persones que viuen molt lluny d’aquí. I és ara mateix quan passa tot això.

Com s’imaginen la ciutat del futur?

N.G.: Pensament global, fabricació local.

V.G.: La ciutat del futur serà multiescalar perquè serà una xarxa de ciutats. Tots estarem connectats i això implica que, d’alguna manera, viurem en diferents llocs alhora. La ciutat del futur serà una metròpolis de barris; en comptes d’estar formada per un centre ric i una perifèria pobra disposarà de molts barris amb la capacitat i les instal·lacions adequades per produir-lo gairebé tot.

Què ha produït vostè mateix, de tot el que porta a sobre?

N.G.: Quan vostè ha arribat jo treballava en el programari per controlar les màquines que fabriquen màquines, és a dir, els processos d’enginyeria. Duc posat aquest portàtil, que conté un programari que és la meva feina d’ara. Estic més interessat en els fluxos de treball del laboratori que en els productes del laboratori: això és el que porto al damunt.

I vostè, Vicente?

V.G.: Em duc posat a mi mateix…

N.G. (interromp): No, no. Deixa’m respondre per tu. El que portes al damunt és la ciutat. Contempleu aquest vestíbul, contempleu els fab labs que omplen Barcelona. Crec que la resposta adequada és que Vicente du posada Barcelona.

Bernat Puigtobella

Director de Barcelona Metròpolis

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>