Marta Reynal-Querol. La ciència al servei de la prevenció de conflictes

Foto: Pere Virgili

Foto: Pere Virgili

Per impedir la guerra cal incidir en les causes dels conflictes latents previs. L’ús de les últimes tecnologies i l’anàlisi de les dades massives són la base d’una investigació empírica innovadora sobre aquestes causes.

Un mapa de grups ètnics de l’Àfrica, en blanc i negre, que capta les divisions del continent abans de la colonització, omple la paret més gran del seu despatx, perquè va ser observant la relació entre la pobresa i les guerres a l’Àfrica que l’economista Marta Reynal-Querol (Barcelona, 1973) va decidir enfocar la seva investigació a la prevenció dels conflictes. “Els conflictes continuen sent encara el principal problema de molts països i els esforços internacionals per solucionar-los donen molt pocs fruits. I el més trist és que, d’entre totes les ‘malalties’ del món, la representada pels conflictes és una de les poques que depenen de l’acció de l’ésser humà, però som incapaços de pararla”, diu.

Doctora per la London School of Economics, Reynal- Querol va ser economista al Banc Mundial, i és investigadora ICREA i professora a la Barcelona GSE i a la Universitat Pompeu Fabra, on té el despatx, al campus de la Ciutadella; tota una casualitat que es trobi justament en un edifici que va ser construït com a caserna militar a mitjan segle XIX. Reynal-Querol explica com recerquen informació en la història, i com confien en les noves tecnologies i en l’estudi de les dades massives o big data per prevenir la tragèdia humana que conformen la desigualtat, la protesta social, el terrorisme i les guerres, que són, segons que expressa, els grans i greus problemes del món d’avui.

Evitar guerres no sembla una preocupació gaire habitual dels economistes.

Els conflictes són tan vells com l’origen de la humanitat. Filòsofs i escriptors, des de Grècia fins avui, hi han pensat i debatut. Fins fa pocs anys molts economistes descrivien la investigació empírica sobre conflictes com a “extravagant” i “extremadament arriscada”. Deien que això no era economia! Es poden fer teories, però després cal contrastar-les amb la realitat, i per a això necessitem dades. He aplicat les eines que tenim en economia a qüestions que es tractaven en altres disciplines, com per exemple les ciències polítiques. Els debats eren inacabables, però basant-se sempre en argumentacions narratives, mai en dades o anàlisis científiques. Els economistes tenim la sort que sempre es pot donar un enfocament econòmic a tots problemes del món.

D’on li neix aquest interès?

Quan estudiava a Londres em va atreure de seguida el desenvolupament econòmic, però en la literatura econòmica referida a Àfrica sempre hi apareixien uns fenòmens inexplicables. Cada inversió en carreteres, ponts, hospitals…, quedava destruïda a la guerra següent. O vèiem que després d’una guerra els individus no feien transaccions econòmiques amb els grups ètnics o religiosos amb qui havien lluitat. Va ser llavors que em vaig adonar que no podíem entendre per què aquests països no es desenvolupaven sense entendre abans les raons que hi hagués tants conflictes armats. Quan estava fent la meva tesi, només un economista treballava en temes empírics de conflictes. Era el cap d’investigació del Banc Mundial, Paul Collier, que ara és catedràtic a Oxford. Vaig treballar al Banc Mundial, a Washington DC, amb el seu equip. Va ser una de les èpoques més enriquidores professionalment, una combinació perfecta d’investigació i discussió amb responsables de polítiques. En aquesta època els economistes ja començaven a percebre que els temes empírics sobre conflictes podien ser importants.

 

Quines són les dades necessàries per entendre i prevenir els conflictes?

Fa molts anys que els països recullen dades com el PIB per capita. I a les guerres es compten els morts, fent servir com a fonts els periodistes o els observadors internacionals. En les dades massives hi ha un potencial enorme i haurem de canviar el que hem fet fins ara… Encara estem pensant com portar-ho a terme.

 

Però, un cop tingueu els conflictes definits científicament, realment es podran evitar les guerres i les seves víctimes?

Els responsables de polítiques de les Nacions Unides i altres organismes internacionals es pregunten sovint quin serà el següent país a entrar en conflicte i en quin moment. La resposta és sempre la mateixa: es pot dir quins països tenen més probabilitats de patir un conflicte, però és impossible predir quan patiran aquest xoc inesperat que convertirà el conflicte latent en violent. No es poden definir les polítiques en funció dels xocs que actuen com a detonant de la violència: les actuacions arribaran massa tard o no tindran cap possibilitat d’èxit. Per prevenir les guerres cal incidir en les causes dels conflictes latents previs.

 

I quins són aquests factors, com es mesuren?

Per exemple, abans hi havia teories que apuntaven que com més grups ètnics existien en un país més gran era la probabilitat d’un conflicte violent. Diversos treballs empírics ho desmenteixen. Les probabilitats augmenten quan hi ha pocs grups, però de grans dimensions. Les regions amb polarització social són les que tenen un alt risc de conflicte social. Actualment les discussions no se centren tant en les teories, moltes aparentment raonables, com en la seva consistència amb les dades existents. Molts resultats empírics han trencat esquemes assentats però poc contrastats empíricament.

 

Per exemple?

Durant molt de temps la idea predominant ha estat que la pobresa provocava les guerres. Els organismes internacionals propugnaven que per lluitar contra la guerra calia solucionar la pobresa, amb unes mesures prou ben conegudes: es tractava de donar ajuda internacional. Però ja s’ha demostrat que això no funciona així; solucionant la pobresa no soluciones el conflicte… Molt sovint l’ajuda internacional pot empitjorar-lo! Una cosa és constatar que els països pobres tenen guerres i una altra de ben diferent sostenir que aquestes guerres les motiva la pobresa. Pot ser que un país siguivíctima d’una herència històrica que genera alhora guerres i pobresa, o que pateixi les actuacions d’un líder dèspota que apliqui polítiques dolentes per al creixement i per a la convivència social generant pobresa i guerres alhora. Però el que funciona com a detonant de les guerres són xocs econòmics com els provocats per la baixada del preu de la matèria primera de la qual depèn el país, per una recessió…

Foto: Pere Virgili

Foto: Pere Virgili


Quan es tenen els resultats empírics, quin ha de ser el pas següent? Qui pot evitar les guerres?

Tant de bo tinguéssim la fórmula! El que fem és estudiar amb metodologia científica què fa que un país tingui més guerres. Molts dels motius són difícilment corregibles, com ara l’existència d’uns líders inadequats que prenen decisions errònies; això, per exemple, ens du a investigar per què, i en quins contextos, molt sovint la gent acaba votant persones no aptes. Potser és l’educació? Potser la falta d’informació, o d’una informació no esbiaixada? D’aquí que estudiem el comportament de les persones, el paper dels mitjans de comunicació, com els afecta l’accés a internet… Actualment, amb les dades massives, podem analitzar moltes més coses que no pas abans.

 

I mentrestant, hi ha països on la gent es continua matant…

Sí, de la mateixa manera que encara hi ha gent que es mor per malalties per a les quals no tenim cura, i per això se segu eix investigant. Amb els conflictes i el desenvolupament fem igual. Estem provant metodologies molt noves, com l’aprenentatge automàtic, per predir els llocs on la violència pot ser ja imminent i col·laborem amb especialistes en ciència de dades. Pràcticament no hi ha equips interdisciplinaris, perquè el treball interdisciplinari és molt difícil; però, si no pensem junts, mai no farem res de nou. Hem d’innovar i buscar solucions que funcionin. Per la seva part, els que tenen la tecnologia han de començar a ser sensibles als temes socials: el retorn social serà immens.

 

Parlem molt de països, però no tots els conflictes s’expliquen amb fronteres.

Actualment, l’accés a les dades de zones molt petites obtingudes des de l’espai ens permet fer anàlisis a escala regional i urbana. Per exemple, la NASA proporciona informació sobre la densitat de la llum durant la nit en àrees tan petites com d’un quilòmetre quadrat: d’aquesta manera aconseguim aproximacions molt bones, sobretot en zones poc desenvolupades, per a les quals no disposem de dades oficials. Amb l’ajuda del supercomputador MareNostrum i dels enginyers tècnics, per primera vegada podrem obtenir dades detallades i específiques sobre pobresa i desigualtat, sobre les regions més desfavorides… Així podrem veure si els conflictes es desenvolupen amb la mateixa dinàmica en contextos urbans i rurals, o si la distribució de grups per barris pot afectar diferents aspectes de la vida urbana… Amb aquesta mena de dades massives s’han engegat estudis sobre el crim a les ciutats. Però tot està a l’inici.

 

I aleshores també podrem analitzar i actuar de manera diferent a les ciutats?

Les dades massives permeten fer mesures de distribució de la renda que fins ara no existien. Amb satèl·lit podem veure les desigualtats de renda per barris. Una mica de desigualtat diuen que és bona perquè incentiva a millorar, però molta desigualtat desincentiva. Aquestes teories mai s’han pogut comprovar perquè no disposàvem de les dades exactes sobre la distribució de les persones. Però ara podrem veure, per exemple, quin és el moment o la situació social a partir de la qual comença el conflicte. Entendre els processos del conflicte permet predir-lo o aturar-lo. Un exemple après de l’Àfrica és que, si un país no funciona perquè hi ha conflicte, de res no serveix construir-hi carreteres, perquè les destruiran; és llençar els diners. En alguns països africans intentaven combatre la conflictivitat entre grups ètnics amb sèries televisives on hi havia casaments entre persones de diferents orígens ètnics, per promoure i normalitzar la integració. Són problemes de ciència política, abordats amb instruments diferents.

 

L’ús de les dades és infinit.

Hi ha moltíssim potencial. Es tracta d’aplicar a projectes de desenvolupament els criteris i els mecanismes d’optimització que ja es fan servir a les empreses. Quan hi hagi un desastre natural en un país, l’hauríem de poder reconstruir de forma òptima per afavorir-ne el desenvolupament posterior, però molt sovint no es fa així. Per demostrar-ho, volem calcular com de lluny està cada país de la seva infraestructura òptima, comprovant els quilòmetres de carretera construïts i el nivell de connectivitat. Així veurem que Alemanya està molt més a prop del nivell òptim que no pas Espanya. Un altre exemple: potser es pot trobar una relació entre el nivell de connectivitat de les infraestructures i la corrupció d’un país. Aplicar la ciència de les dades al desenvolupament econòmic és això.

 

Quins problemes imagina que es podran resoldre aviat gràcies a tota aquesta informació?

Un dels temes que treballem és la capacitat real d’internet per reduir desigualtats. Hi ha zones amb desigualtats educatives que es polaritzen quan hi introdueixes internet: unes persones aprofiten l’accés a la xarxa per aconseguir una informació millor, i unes altres, només les seves funcions d’entreteniment. Ara centrarem la investigació a esbrinar a partir de quins nivells d’educació s’accentua la polarització. Tothom sap que l’educació és fonamental, però ara podrem saber quan i on l’hem de millorar, si demostrem que internet, sense l’ingredient educatiu, pot aïllar socialment.

 

Una altra línea d’investigació seva és la relació entre la formació dels líders i el desenvolupament econòmic d’un país.

La idea que el lideratge afecta els països és vella, però els investigadors han dedicat molt poca atenció a la personalitat dels líders. Què diferencia un bon líder d’un de dolent? Hi influeixen el seu nivell educatiu i el seu background social? Aquestes preguntes són fonamentals per entendre per què a vegades en alguns països s’adopten polítiques errònies. Si les empreses exigeixen uns currículums impecables a l’hora de contractar el seu personal, per què no fem el mateix amb els líders polítics? Per començar la investigació ens calia una base de dades de líders que no existia, de manera que vam buscar biografies de tots els líders polítics del món des de 1875 fins a 2004 i vam incloure en una base de dades tota la informació disponible sobre l’educació, l’ambient, la família i la personalitat d’aquests líders. El primer que vam trobar és que els que tenien un nivell educatiu més alt prenien decisions que es traduïen en un major creixement del país.

 

Com ho han pogut demostrar científicament?

Per establir causalitat i no només correlació hem de buscar o crear experiments, igual que es fa en medicina per comprovar si un medicament funciona o no. En les guerres és molt difícil o impossible generar experiments aleatoris i el que fem és buscar el que en diem “experiments naturals”. En el cas dels líders, busquem canvis inesperats (com els causats per morts accidentals) i exògens, no provocats per la mala gestió, i analitzem la situació del país abans i després d’aquest canvi. Ignorem la mecànica exacta de la relació entre el desenvolupament econòmic del país i el nivell educatiu del líder, però segurament té a veure amb el fet que un líder amb més formació s’envolta de gent millor i, per tant, les seves decisions són més encertades.

Un dels moments històrics en què ens centrem ara és el de la colonització de les Amèriques, que ofereix una oportunitat única per avançar en el debat sobre el paper del capital humà com a factor de desenvolupament econòmic i institucional . Els colonitzadors, en menys de cinquanta anys, van fundar ciutats a l’interior, en una àrea molt gran i diversa, entre el nord de Mèxic i Buenos Aires. La clau és el període immediatament posterior a la colonització inicial (1492-1540), quan els pobladors es van ubicar sobre el territori de manera totalment accidental. No tenien ni idea d’on anaven. I això és un experiment natural perfecte. Aquests primers pobladors, comerciants o ramaders, no sabien res sobre les terres que conquerien. Comparant els assentaments podem veure si van funcionar més bé aquells on va anar a parar gent més formada. I la resposta és que sí.

 

I què n’hem de fer, d’aquesta informació? Hem d’escollir els líders mirant-ne el currículum? Això ens pot abocar a un nou despotisme il·lustrat…

Cada professió té uns requisits, i portar un país, també. En una empresa et demanen experiència, formació. No té res d’antidemocràtic. Dirigir un país necessita una formació determinada. Es pot definir en què consisteix la feina d’un líder i, en funció d’això, quina formació necessita.

 

Què podem fer per millorar la situació dels líders a casa nostra?

El nivell és molt baix, potser per la manera com s’arriba a ser candidat, que desincentiva la gent preparada. Els líders venen de pools on no hi ha hagut selecció, que l’haurien de fer els partits. És el problema de no tenir llistes obertes.

 

A Catalunya hi ha una situació de conflicte social. Com l’analitza?

Òbviament hi ha conflicte social a Catalunya. Però prefereixo deixar-ne l’anàlisi a experts internacionals que no en tinguin un visió esbiaixada com la que pots tenir des de dins. I un fet que sorprèn els meus amics de fora és que aquí no hi hagi violència explícita entre grups.

I per què creu que no es genera violència?

Ignorem quin és el detonant que porta les persones a matarse entre elles. Aquí potser resulta que tenim una població molt educada, que ha entès que s’ha de contenir. No s’ha resolt el conflicte, està latent, però s’ha evitat la violència. I el que cal són mesures polítiques per acontentar els diferents grups; en això precisament consisteix la negociació.

 

Hi ha societats més propenses al conflicte que d’altres?

A l’Àfrica hi ha una persistència cultural de la guerra: les zones on hi havia guerra abans que hi arribessin els europeus continuen sent aquelles on es manté una tendència a resoldre violentament els conflictes. Ara fem estudis sobre aquest mateix fenomen a Llatinoamèrica, per veure com es tolerava la violència a les societats precolonials: en algunes els conflictes es resolien negociant; en d’altres, amb violència. Mitjançant estudis de persistència, volem establir quins valors transmeten els pares als fills i com l’educació pot ajudar a redreçar la situació actual.

Mar Galtés

Periodista

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>