Maria Antònia Canals. A l’escola i a la feina, tothom hauria de ser feliç

Edició: Marga Pont i Jordi Casanovas

La pedagoga, fundadora de l’escola Ton i Guida de Verdum, defensa unes matemàtiques útils per a la vida, que ajudin a madurar el pensament i que evitin patiments als infants.

Foto: Pere Virgili

Foto: Pere Virgili

Nascuda a Barcelona l’any 1931, Maria Antònia Canals i Tolosa es va llicenciar en Ciències Exactes i va fer també la carrera de magisteri. L’any 1956 va començar a treballar a l’escola Talitha de Sarrià, que aplicava mètodes derivats dels moviments de renovació pedagògica del primer terç del segle XX. El 1962, decidida a portar els seus plantejaments als sectors socials més necessitats, va fundar al barri de Verdum l’escola Ton i Guida, que va dirigir fins al 1980 i que més tard es va incorporar a la xarxa de l’ensenyament públic. El centre es va acabar fusionant amb l’escola Pla de Fornells per formar el CEIP Antaviana.

Membre de l’equip fundador de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, Canals ha dut una activitat intensa en la formació d’ensenyants: a la Universitat de Vic, la de Girona i l’Autònoma de Barcelona; a les escoles d’estiu de Rosa Sensat, i en cursos i seminaris per tot l’estat espanyol. És autora de nombroses publicacions sobre l’ensenyament de les matemàtiques.

L’any 1992 un dels grups de mestres creats sota la seva influència, Perímetre, juntament amb l’equip ICE de matemàtiques, va fundar l’Associació d’Ensenyants de Matemàtiques de Girona (ADEMGI), que Canals va presidir fins al 1996. També va presidir durant uns anys la Federació d’Entitats per a l’Ensenyament de les Matemàtiques a Catalunya (FEEMCAT). Jubilada el 2001, ha continuat treballant per la millora de l’ensenyament de la matemàtica com a directora del GAMAR (Gabinet de Materials i de Recerca per a la Matemàtica a l’Escola), que va fundar l’any 2002 a la Universitat de Girona –i on va tenir lloc aquesta entrevista un matí de novembre–, i des del 2014 al CAÀREM de Rosa Sensat (Centre d’Activitats i d’Àmbit de Reflexió per a l’Educació Matemàtica), un espai també impulsat per ella.

Maria Antònia, què ens aporten les matemàtiques?

Als qui ens agraden, un grau de felicitat molt important, i als qui no, em sembla que un cert complex d’inferioritat, però potser m’equivoco…

Des del seu punt de vista, quines matemàtiques hauríem d’ensenyar als infants?

Unes matemàtiques útils per a la vida. Que siguin com un joc mental que fa madurar el pensament i que ensenyin l’infant a dominar moltes coses. I que els facin estar tranquils i contents, no pas patir.

Què aporta l’activitat manipulativa a aquest ensenyament?

Crec, igual que Maria Montessori, que aporta una maduració del pensament. Del contacte entre l’acció física i la mental sorgeix una conceptualització vinculada amb la realitat, no “fora d’òrbita”… La manipulació és bàsica, sobretot en la primera infància.

I a la inversa, què hauríem de deixar de fer en l’aprenentatge de les matemàtiques?

Moltes coses. No somriure al qui acaba més ràpid, perquè la velocitat no s’ha de premiar. No desconfiar quan el nen ens vol dir una cosa una mica allunyada del que esperàvem. No fer tant de cas de les programacions oficials, que estan més aviat lluny de la realitat. El tracte amb el nen s’ha de basar en el present, en el que està passant, en l’espai que tenim… La programació no pot ser la mateixa per als nens d’un poblet de l’Alt Empordà i per als de Barcelona, per exemple.

Quin lloc haurien d’ocupar la imaginació i la creativitat?

Alexandre Galí, gran pedagog de l’època de la República, afirmava que el càlcul mental és qüestió d’imaginació. També Piaget parla de la imaginació com un espai situat entremig del treball manipulatiu i el concepte, la part més abstracta. La imaginació és necessària; els nens coneixen els nombres quan els imaginen. Una vegada vaig trobar un mestre que deia que en el llenguatge cada paraula ha de tenir un lloc en la imaginació del nen. Així doncs, de la mateixa manera, en matemàtiques cada nombre, cada quantitat, cada categoria de figures i cada concepte tenen un lloc, i la imaginació situa dins del cap això que hem palpat a fora.

Pel que fa a la creativitat, la gent acostuma a associar-la només a les arts, però hi ha de ser en tot, perquè és una capacitat humana bàsica que unes persones tenen més desenvolupada que altres. És antinatural que a un nen creatiu sempre li fem fer el mateix i no el deixem que inventi.

I què ens ha de dir sobre l’autonomia i la llibertat?

No m’agrada la llibertat, m’agrada més l’autonomia. Recordo una frase de Montessori: “L’autonomia, per a nosaltres, és amor als nens.” Donar autonomia al nen vol dir no només que el deixes fer, sinó que li facilites arribar a fer tot allò de què és capaç amb una mica d’esforç. En cas contrari, li estem tallant les ales.

I amb relació al joc?

L’altre dia explicava en una xerrada que he tingut notícia de nens que juguen a amagar-se darrere d’una cortina transparent. I saben que és transparent. Sí, són conscients que no s’amaguen, però juguen a amagar-se. El joc té un valor enorme en si mateix, m’atreviria a dir que de bon començament és l’assignatura més important de l’educació i de l’escola. Els nens petits, de seguida que comencen a caminar, a ser persones autònomes, juguen. Les persones grans no hem aprofundit prou en això; el joc és una enorme assignatura pendent.

Quan un mestre treballa amb els nens que comencen l’escola i em pregunta què ha de fer, jo li dic: “Primer, estar tot un trimestre només jugant i, després, ja en parlarem.” Jugar amb ells, interpretar el joc i modificar-lo a partir d’aquesta interpretació facilita aprendre a fer de mestre.

Parli’ns sobre els seus referents en matemàtiques i en pedagogia.

En tinc pocs, de referents, perquè he llegit poc –no m’agrada gaire llegir i, a més, ho faig amb molta lentitud; un llibre de pedagogia em pot durar dos anys. M’agrada la poesia, això sí, i de jove m’havia agradat la novel·la negra, però ja no. I m’encanta llegir l’Evangeli. Però hi ha gent que considera que coneix una cosa quan ja l’ha llegida; a mi, en canvi, em cal veure-la o trepitjar-la.

Maria Montessori és la primera pedagoga que em va impressionar, perquè de petita jo anava a una escola Montessori, i la meva tia va treballar amb ella a Roma. Al començament m’agradava tot, de Maria Montessori; ara, molts aspectes, però no pas tots. Per exemple, no m’agrada com planteja la numeració.

Pel que fa a l’educació matemàtica, un clar referent meu és Dienes. El vaig conèixer una vegada que va venir a Barcelona, en època de Franco, i ens va fer una conferència fantàstica. I també m’agrada molt Piaget, que no és pedagog sinó psicòleg. A Piaget, el conec només perquè l’he llegit; en canvi, conec el que feia Decroly perquè he anat dues vegades a Brussel·les a visitar la seva escola.

De Decroly he après moltes coses interessants. Tot l’aprenentatge de la matemàtica el fan a partir de la mesura. Quan hi vaig anar tenien un arquitecte que els portava el taller de geometria. Un nen hi pot voler anar perquè té un joguet a mig fer, i dut per aquell neguit d’acabar-lo en parla amb el mestre. Ho vaig trobar fantàstic. Si fos més jove i tingués temps, salut i diners… aniria a Brussel·les per tornar a veure aquest taller; no llegiria pas Decroly.

I d’Alexandre Galí, què n’opina?

El règim de Franco el va destituir i el va intentar ensorrar durant els primers anys de l’escola Thalita. Però no estava moralment ensorrat; això és el que més em va agradar d’ell quan el visitàvem a casa seva. Cada vegada que li parlàvem dels nens li brillaven els ulls, que els tenia verds. Em fascinava! El que més recordo és com feia redactar als nens. Avui dia no saben escriure, cosa que és tan necessària o més que llegir. Escriure, igual que parlar, comporta saber comunicar a un altre el que penses. Ell donava molta importància a la redacció i tenia tot un mètode que jo mateixa he fet servir a les meves classes.

Un altre referent ha estat Constance Kamii, deixebla de Piaget. D’ella he après com és d’important que els alumnes no puguin veure ni tocar el material quan resolen operacions numèriques. El veuen abans, el toquen i el remenen, però quan han de comptar, ja no. Ho trobo deliciós. Això afavoreix la representació mental. És un mètode que m’agrada molt més que el de Montessori.

Per a vostè, què diferencia un model centrat en la descoberta i la comprensió d’un d’instal·lat en la mecànica i les respostes tancades?

Els qui opten per un model tancat volen solucionar el seu problema d’ensenyants. En canvi, un model basat en la descoberta i la comprensió parteix de les necessitats d’aquesta personeta que tinc al davant, el nen o la nena; no del que necessito jo per fer de mestre. A mi em cal empenta i gairebé res més. Hi ha gent que creu que per fer de mestre ha de tenir un bon programa, un bon inspector –dubto que existeixi, almenys pel que fa a les matemàtiques–, una bona aula, que faci bon temps… Qui demana tot això se’n podria anar a fer una altra feina.

Foto: Pere Virgili

Foto: Pere Virgili

Alguns infants, per circumstàncies familiars, als quatre anys ja s’han fet adults i lluiten per sobreviure emocionalment. A l’escola això els priva de lliurar-se a l’activitat espontània i jugar: alguna cosa molt fonda els reclama. Com casem una proposta educativa amb la realitat de vegades complexa dels infants, que poden estar mancats d’afectivitat, atenció, salut…?

No ho sé, és molt difícil. Em va impactar molt el que em va explicar el meu company del GAMAR Miquel Mallent, de tornada d’un viatge al Sàhara. En una zona on la gent viu al mig d’un gran desert, mancats de tot, va visitar una escola força gran, sense gaires mitjans, i em va assegurar que era molt bona escola. Les condicions sempre són bones o males respecte d’una situació que jo imagino.

D’això, vostè sempre n’ha tingut cura. Quan va anar al barri de Verdum, com va casar la seva proposta pedagògica amb les possibles carències dels infants?

Vaig pensar que cada carència l’havia de convertir en un mitjà d’educació. Per exemple, no teníem pati; l’escola era un barracó enmig d’un descampat. Com que no hi havia tanca, calia educar els nens en la responsabilitat de no fugir a l’hora del pati. Això és molt difícil perquè, tan aviat com se li presenta l’oportunitat, un nen empipat fuig. També recordo la Miren, una nena amb la síndrome de Down, que jo no tenia ni idea de com es tractava, i aleshores vaig pensar que n’havia de fer un motiu d’educació per als altres. Els vaig advertir molt seriosament que si algú es reia de la Miren es quedaria uns dies a casa, “perquè aquí no podem tenir ningú que se’n rigui, de la Miren, perquè això perjudica la classe i la perjudica a ella”. I ho van entendre, i això que només tenien entre quatre i sis anys. Els deia: “Ensenyeu-li de pujar les escales, de rentar-se les mans”. I la Miren fins i tot va arribar a aprendre de saltar a corda entrant! Això ho van fer per pròpia iniciativa, no els ho vaig demanar jo. La dificultat que tenia la Miren es va convertir en oportunitat educativa per als altres; van aprendre a respectar-la i ens va fer replantejar-nos moltes coses. Així ens passa a tots a la vida: les contrarietats ens serveixen per créixer si ens les sabem agafar bé.

Com a mestres estem obligats a tenir present la realitat que ens envolta…

És clar. El que no pots fer és dir: “No tinc pati? Doncs no puc fer això…” Com que no puc?! És com quan vas a la muntanya i hi ha gent que diu: “No, això no es pot pujar”. Com que no! És així, assumint reptes, com va començar l’esport de l’escalada i com s’han fet els grans muntanyencs. I, en definitiva, així és com avança el món en qualsevol àmbit.

Quina opinió li mereixen els models d’escola alternatius, més respectuosos amb els infants?

Gràcies a Déu s’estan posant de moda i han fet pensar a alguns equips de mestres. Però no valoro tant els models com la mateixa escola, o no hi hauria treballat tota la vida, perquè la col·lectivitat educa el nen. Jo no he sigut mare, però de jove em plantejava què faria amb els meus fills, en cas de tenir-ne: els portaria a l’escola, amb tots els disbarats que hi fan? És un tema molt delicat. Ara em sembla que sí, que els hi portaria…

Recordo quan Ovidi Montllor ens va visitar a l’escola, a Verdum. L’Ovidi era valencià i havia vingut a viure a Barcelona per un any o dos. Tenia una nena d’uns deu o dotze anys. Ens va explicar: “Jo sóc comunista i, és clar, vull que la nena vagi a una escola pública, però resulta que totes són d’en Franco. I com que tampoc la vull portar a una escola religiosa, he pensat que el menys dolent seria que vingués aquí.” Em va assegurar que tant li era si no aprenia (“home, no, que aprengui!”, li vaig respondre jo), que ell el que volia era que la nena fos feliç. I la nena va venir i va ser feliç durant els dos anys que s’hi va estar, perquè es va sentir ben acollida. L’escola no és que hagi estat creada perquè les criatures siguin felices, però que siguin felices és la primera condició. En cas contrari, no hi ha res a fer.

Segons vostè, doncs, així és com hem d’acollir els infants: atents a si són feliços.

Els nens han de ser feliços, però no es tracta de fer-los feliços perquè l’ensenyament rendeixi més, sinó com a primera condició. En aquesta vida les persones hem de ser felices. I els nens són les persones més febles perquè encara no tenen armes per defensar aquest dret i els hem d’ajudar a defensar-lo. Si una criatura no aprèn a l’escola, quin problema hi ha? Cap. Ja s’espavilarà d’una altra manera a la vida. També s’aprèn al món, i molt. Però vivim en una societat regulada així: dels sis als catorze anys, tot bitxo a l’escola obligatòria. I si algú no hi volgués anar? De la mateixa manera, des dels vint anys en amunt, o des de quan sigui, tothom hauria de ser feliç a la feina. Potser és un principi comunista, no sé, però en qualsevol cas és un principi elemental; per a mi, és cristià.

De vegades hem de recordar aquestes obvietats.

Quan me’n vaig anar a Verdum la gent em deia: “Ui, que difícil, i que malament que t’ho deus passar…” Home, no, malament no; a mi aquells nens de Verdum encara em coneixen, m’han vingut a veure quan m’he trencat el fèmur, s’estimen entre ells… Com m’ho havia de passar malament si els nens eren fantàstics?

Hi havia un nen de vuit anys, baixet, semblava més petit. No sabia res de res… Vaja, sabia moltes coses que nosaltres ignoràvem, com ara agafar una navalla i anar a robar a algú si necessitava quartos. Tenia molts germans, entre ells un de més gran, amb qui anava a fer això. Va acabar segon i tercer sense llegir ni escriure. De comptar, sí que en sabia, perquè quan anava a robar també comptava. El nostre objectiu era que passés unes hores en un ambient normal en comptes d’anar pel carrer i que fos feliç a l’escola. Va passar a quart i tampoc no aprenia, i els mestres estàvem esfereïts. No aprenia perquè no volia, perquè si hagués volgut ho tenia tot a l’abast. Els nens tenen, afortunadament, la facultat de tancar-se en banda. Havia de buscar un altre camí per aconseguir que en Pepe desenvolupés una mínima voluntat d’aprendre a llegir i a escriure, i aleshores vaig pensar que estaria bé que m’ensenyés alguna cosa a mi. Ell venia a totes les excursions, això li agradava molt, i s’enfilava als arbres…! Dominava la tècnica. Així doncs, li vaig demanar: “Mira, Pepe, tu m’has d’ensenyar a mi una cosa, que fas molt ben feta i que jo no sé fer. I ara que estàs aquí a l’escola puc aprofitar per aprendre-la.” Això li va cridar l’atenció. “¿Y qué es?”, va preguntar. “Pujar a un arbre.” Va fer un bot…! “¡Enseguida, seño!

Va ser una de les coses que més bé m’han ensenyat en aquest món, perquè tenia una tècnica, el Pepe! Caram, em vaig quedar parada. Em vaig enfilar a un arbre altíssim, morta de por. Però me la vaig jugar… A més, de debò que m’agradava aprendre de pujar a l’arbre, aquesta és la veritat. Ell ho devia haver après per instint, com els micos. I a partir d’aquell dia va canviar d’actitud i va tenir ganes d’aprendre a llegir i a escriure. El mestre de cinquè, en Jordi, ho va fer de meravella, amb ell, perquè li va encarregar la direcció de la revista de l’escola i havia de llegir tots els articles per poder-los acceptar o no. Això és un altre exemple de com un obstacle es pot convertir en una eina.

Com a mestra, què troba a faltar en la relació amb els infants?

No puc dir què trobo a faltar jo, perquè ja fa molts anys que no treballo amb nens i em falta l’experiència de com reaccionen avui. Només puc parlar del que veig en els altres mestres. Molts mantenen una bona relació amb els infants, però no creuen que això sigui tan important, quan, de fet, és la cosa més important. Els mestres avui dia estan fets malbé pels llibres de text; sense un llibre de text ja es veuen perduts. Però en realitat el problema de l’ensenyament és tot el sistema, tot i que els mestres en siguin la part més important.

Marta Mata considerava que la pedagogia no és independent de la política; tenia una visió de conjunt que jo admirava molt. A l’Associació de Mestres Rosa Sensat ens va ensenyar la importància de mantenir una posició política, la que sigui, però reivindicativa. Ara, jo no n’he sabut mai… Jo sóc més d’anar a les trinxeres d’avantguarda. Els mestres no hem de ser pas tots iguals. Que n’hi hagi de molt sensibles a les posicions polítiques i que actuïn en conseqüència em sembla molt necessari; d’altra manera no hauríem aconseguit preservar el català a les escoles, per exemple. Els mestres en conjunt som massa crèduls, massa fluixos enfront de les estructures. Hi ha estructures dolentes en si mateixes i cal lluitar-hi en contra. Però avui els mestres no estan per lluitar, només per la feina i per tornar després a casa i viure amb tranquil·litat.

En un moment determinat vostè va experimentar, igual que Marta Mata, la sensació de fracàs en el context de l’escola.

Aquesta sensació la vam tenir uns anys després de la recuperació de la democràcia. Durant la dictadura topàvem amb moltes dificultats, però mai no ens havíem sentit fracassats. En tot cas hi havia un fracàs total del país, no només del món de l’ensenyament. Crèiem que tot s’arreglaria perquè havíem lluitat molt, però al capdavall vam veure que lluitant no s’arreglava res. Potser la Marta va morir sense haver arribat a sentir del tot aquesta sensació de fracàs professional, perquè era optimista de natural, igual que jo. Però tots els d’aquella generació la vam patir una mica. Jo, personalment, la vaig patir ja en democràcia, quan vaig deixar l’escola Ton i Guida per anar a la Universitat Autònoma de Barcelona. Hi vaig anar amb molta il·lusió pensant que podríem influir en els mestres nous, però vaig constatar que tornaven de les pràctiques trasbalsats i amb els valors canviats: feien més cas del que veien a l’escola que de les nostres explicacionss. Va ser un dels moments en què em vaig sentir més fracassada i vaig començar a deixar de creure bastant en la universitat. La realitat és que no sé com s’ha de preparar els mestres. Em moriré sense saber-ho…

I què passa al món? Hi ha prou desgràcies i injustícies per fer-nos sentir el fracàs… Com que tinc fe, penso que Déu ha creat el món i que el condueix d’una manera o altra, tot i que no l’entenguem. L’evolució del món és molt lenta i caldria dominar la quarta dimensió per percebre-la. La quarta dimensió és el temps. Quan ja haurem mort, podrem accedir a la quarta dimensió i ho veurem tot una miqueta diferent.

Amb aquesta visió optimista, quines claus donaria a un mestre que comenci?

Tinc una neboda molt maca que ha fet magisteri i, encara que sempre vaig pensar que tenia totes les condicions per ser mestra, mai no em vaig atrevir a donar-li cap consell. Ells han de trobar per si mateixos les claus en un món que ja no és el meu. Només sé que fent matemàtiques i treballant per l’ensenyament soc feliç…

En què ha treballat últimament?

El dia que em vaig jubilar, quan em van donar el premi Jaume Vicens Vives a la qualitat en la docència universitària, va ser com un recomençament. Jo ni sabia que la Universitat de Girona m’havia presentat com a candidata al premi. Un percentatge de la dotació econòmica se’l va quedar la universitat per a recerca. A mi em va semblar massa, perquè vaig exclamar: “Però si jo mai no he pogut fer recerca!” Després ja ho vaig entendre, perquè la universitat havia de dotar d’espai i d’infraestructura la persona que havia guanyat el premi durant tot el temps que aquesta volgués i a mi encara no m’ha donat la gana de plegar…

Al principi vaig pensar només fer un recull d’activitats, de materials. Tenia moltes coses que feia servir a classe amb els futurs mestres. Després vaig pensar a acollir mestres un cop al mes. I ja fa més d’una dècada… Només vaig posar una condició per fer la meva feina: que no em truquessin abans, perquè, si ho feien, no em deixarien viure durant tota una setmana. Els va costar acceptar-ho. Un dilluns al mes –en diem jornada oberta– venen i pregunten tot el que volen. Amb aquells diners també vaig agafar un becari, que havia estat alumne meu a la universitat, el qual em va demanar que féssim un lloc web. Diu que avui dia si no tens web no ets ningú. I així va començar el web.

La relació amb els mestres s’ha anat fent a poc a poc, i amb no gaires d’ells; amb la Facultat d’Educació he tingut poca relació. Primer només va ser recollir materials, després muntar el web i rebre mestres, i aquests últims anys ens hem anat dedicant a la creació de materials. Fent materials encara descobreixo coses. Un dels últims projectes ha estat un itinerari per a l’aprenentatge del càlcul de tres a vuit anys. Els vuit anys són una edat clau per al càlcul, perquè és quan els nens entren en els nombres fraccionaris i els negatius. Les fraccions no hi ha qui les entengui; la major part dels mestres no en saben prou, ho constato en els diàlegs que hi tinc.

La meva feina s’ha anat convertint en una nova professió que no és formació de mestres en el sentit clàssic de la paraula, i al mateix temps jo he anat aprenent dels mestres. Però va arribar un moment que vaig trobar en falta un contacte més gran amb l’associació Rosa Sensat. Des de l’octubre de 2014 he anat una setmana al mes a Barcelona, a un altre gabinet que vaig muntar a la seu de l’associació, on he fet coses que no se m’havien acudit a Girona. Es diu CAÀREM (Centre d’Activitats i Àmbit de Reflexió per a l’Educació Matemàtica). Vaig voler que hi sortís un accent obert perquè tots els meus amics castellans, que en són molts, vegin que tenim un accent obert. El que em va costar, trobar una paraula amb accent obert a la inicial!

Què li agradaria encara aprendre? Quines són actualment les seves principals inquietuds?

M’agradaria veure diferents galàxies de l’univers. Perquè, és clar, diu que hi ha moltes galàxies… I jo no em puc imaginar ni la nostra… I la quarta dimensió, que t’he dit abans. I voldria aprendre més coses relacionades amb les matemàtiques o l’educació; de la resta, en desconnecto.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>