Jaume Plensa: “Les obres d’art són petits Davids davant dels grans Goliats arquitectònics”

Jaume Plensa ha estat distingit amb el premi Ciutat de Barcelona en la categoria de projecció internacional de la ciutat. L’escultor viu una entrada de segle de gran efervescència creativa i de reconeixement acrescut. Des del seu taller reflexiona sobre la humanització de l’art i la funció de les seves obres en l’espai públic.

© Pere Virgili

L’estudi de l’escultor Jaume Plensa ocupa un magatzem d’un polígon industrial de Sant Feliu de Llobregat. Un espai despullat i glaçat, sense cap atribut aparent, que a Plensa al principi li va semblar un desterrament, però que ja s’ha fet seu: “És un no-lloc situat entre una deixalleria, que entenc com el dipòsit de la memòria, i el cementiri, que és el futur. M’agrada perquè és un territori verge. Ja fa vint-i-tres anys que hi sóc.” Jaume Plensa es podria haver instal·lat a Berlín, Brussel·les, París, Nova York, Chicago… perquè és un artista reconegut, internacional, que té obra en desenes de ciutats del món. Però té el taller al costat de Barcelona, un fet que juga a favor de la nostra ciutat, on va néixer l’any 1955.

Tot i que el treball amb ferro colat li va donar el reconeixement internacional, i que és un artista que també ha experimentat amb la llum i el so, des de fa uns quinze anys treballa amb altres materials i, sobretot, amb el cos humà com a eix central. Les seves escultures en espais públics són ben recognoscibles: grans caps de noies adolescents amb els ulls tancats, cossos fets de paraules o lletres d’alfabets, figures amb postures reflexives assegudes a sobre de pals llargs, o abraçant els arbres… Dins del taller, on treballa un equip de set persones, hi reposen algunes d’aquestes peces, unes a punt de marxar cap a Santa Fe; d’altres, petites, són l’estudi d’unes peces que s’han exposat a Augsburg, i, en un racó, dos col·laboradors donen forma a la intervenció que Plensa farà a l’església de San Giorgio Maggiore durant la 56a Biennal de Venècia, el mes de maig.

Plensa defensa la bellesa com un element fonamental en el seu treball. Ha destacat sobretot per les escultures en l’espai públic, un àmbit també molt verge encara (per mal entès i sovint mediocre). És un home reflexiu, conscient del paper que ha de representar la seva obra, de l’efecte positiu que ha de tenir en la comunitat on s’estableix. I es converteix en un home estrany, profund, quan parla de poesia com a motor creatiu revolucionari, i de silenci en un món massa sorollós, on costa trobar-se un mateix.

Aquesta voluntat de transmetre bellesa a través de les obres conté molta bondat. Però no troba que la paraula bellesa és incòmoda, perquè la idea de bellesa es pot entendre de maneres ben diferents?

Crec que la bellesa no és incòmoda; potser és la gent que se sent incòmoda amb la bellesa, perquè és una eina d’una força política extraordinària. Perquè no fa cap concessió. La bellesa no és res que es pugui pactar. És i prou. Això té una gran força en el món artístic, perquè és una de les grans coses que ha d’aportar un artista al llarg de la seva vida de creació. És clar, aleshores em poden preguntar: “Però què és la bellesa?” Jo crec que és el gran lloc on tu, ell i jo, tots, ens podem trobar. Està molt vinculat amb la memòria. Una vegada, fent unes copes amb José Ángel Valente –un poeta extraordinari– a Santiago de Compostel·la, em deia: “Jaume, no oblidis mai que la memòria és més vasta que els nostres records.” La bellesa és una cosa semblant. No em sé imaginar una altra funció més important que la de crear bellesa. Et pots equivocar, la pots encertar en aquesta voluntat, això ja ho diran uns altres, però aquesta voluntat és primordial.

Entén la raó d’aquesta incomoditat?

En aquest canvi de segle hi ha una mena de desdibuixament del sentit de les paraules. Quan parles de moral, ètica, bellesa, poesia… sembla que es malinterpretin, perquè es veuen antigues, anacròniques, romàntiques. No hi estic gens d’acord. Són paraules a les quals hem de tornar a donar el contingut i el sentit originals. La bellesa o la cerca de la bellesa són intrínseques a l’ésser humà. És cert que hi ha moments que ens interessen més els concepte de grotesc o de lleig, però això també està bé, perquè per oposició també parles de bellesa.

Vostè va néixer a Barcelona en el si d’una família que valorava la literatura i la música. Va passar per la Llotja i un parell d’anys per Belles Arts, i ben aviat va marxar cap a Berlín, i després cap a Brussel·les i París, i es va convertir en un home en trànsit. Però la primera exposició la va fer a l’Espai 13 de la Fundació Miró. El va marcar?

Va ser important. Miró i Calder eren els meus herois de la infantesa. Ells em van ensenyar actituds extraordinàries, i estic content de veure que el món comença a entendre Miró una mica més bé. Hi ha una mena de retrobament amb Miró, perquè la gent l’havia malentès. I l’Espai 13 va ser una gran experiència, perquè també em va permetre conèixer Joan Brossa i Antoni Tàpies. Ens vam fer molt amics, amb en Tàpies. Ha estat un home que no només he admirat sinó que també he venerat, perquè per a mi era gairebé com un artista del Renaixement, un home molt complet. En aquella època també vaig conèixer Chillida per casualitat.

© Pere Virgili

Com va anar?

Vaig aconseguir exposar a ARCO unes peces fetes amb forja per mitjà d’una galeria de Vic, La Tralla. Vaig veure Chillida de lluny que caminava cap a l’estand. Es va plantar davant de l’obra i va preguntar: “Qui n’és l’artista?” Quan em va donar la mà, jo tremolava tot. I em va dir: “Jaume, continua amb aquesta puresa.” En tornar a Barcelona em vaig plantejar que si li havia agradat a Chillida havia de canviar radicalment la meva obra, perquè segur que era dolenta. Era una forma d’assassinar el pare, evidentment. I vaig canviar la meva obra.

Parlar de Chillida fa pensar en el Museu d’Art Contemporani, per la peça que hi ha al costat del museu, suposo. El Macba no farà una exposició de la seva obra?

Jo no he buscat mai res a la vida, sempre m’he anat trobant les propostes. Sempre he tingut un camí bastant individual i solitari.

Té obres o ha exposat a Berlín, Chicago, Nova York, París, Tòquio, Bordeus, Venècia, Estocolm, Houston, Singapur, Frankfurt, Dubai, Londres i en desenes de ciutats més. Reconeixem les seves obres allà on siguin, tot i la disparitat de paisatges. I aquesta trajectòria en la creació per a espais públics també l’ha convertit en un expert en ciutats.

Abans de tot, voldria dir que l’art sempre és públic. De manera que quan sento aquest concepte, art públic, no l’entenc. Entenc l’art en l’espai públic. Jo he col·laborat en òperes i sempre he entès el teatre com un espai públic. I un museu també ho és. Una galeria és un espai privat públic. Dit això, la intervenció en un espai públic d’una comunitat (un carrer, una plaça, un parc) és molt interessant perquè és un lloc salvatge, perquè no té context. Quan intervens en aquests espais, no hi ha res que justifiqui que la peça és art. Ha de sobreviure per ella mateixa. En canvi, quan exposo en una galeria o en un museu, la gent que ho visita està predisposada a trobar alguna cosa que en podríem dir art o, com a mínim, una intervenció artística. En aquest sentit, vivim una època molt interessant perquè el que podem anomenar monument (o commemoració) el fan els arquitectes.

La preponderància de l’arquitectura condiciona la intervenció de l’art en l’espai públic?

Avui les icones d’una ciutat són arquitectòniques, són els seus edificis. I això ha donat una oportunitat extraordinària als artistes per parlar d’altres coses en l’espai públic. Ja no cal que commemorem, això ja ho fan els arquitectes. I una de les coses que ens permet això, als artistes, és fixar el perfum d’una comunitat. Tu saps que en el món de la perfumeria hi ha unes plantes que s’incorporen en el perfum per fixar l’olor, perquè l’olor no desaparegui. Jo crec que l’art en l’espai públic és aquesta planta humil que ajuda a fixar el perfum d’una comunitat, a donar-li una identitat i un valor. És penetrar en un món que ja existeix i acabar-lo o ajudar-lo a regenerar-se, donar-li una respiració nova de vida.

Com s’aproxima a una ciutat?

Quan em conviden a intervenir en l’espai públic d’una ciutat miro d’entendre sobretot la manera de viure, el dia a dia de la comunitat. Ho explicaré a partir d’un projecte que vaig fer a Calgary, davant d’un edifici nou de Norman Foster, un edifici corbat que creava una plaça al centre de la ciutat. Un grup d’assessors artístics va creure oportú demanar-me una peça que donés un nou esperit al lloc. Recordo les reunions a Londres en què tothom m’advertia de l’escala, per la grandària de l’edifici de Foster. Però jo no tenia cap interès a posar-me en relació amb l’escala de l’edifici, sinó que em volia relacionar amb la gent. La meva peça, que fa dotze metres davant d’un edifici que en fa cent cinquanta, fa de pont que protegeix, d’alguna manera, les formiguetes en què ens hem tornat les persones davant d’aquests construccions gegants que ens aixafen. Les obres d’art són petits Davids davant dels grans Goliats arquitectònics. L’art crea aquest vincle que humanitza l’espai, perquè dóna l’escala a l’ésser humà. L’art en l’espai públic torna a tenir un protagonisme extraordinari per la necessitat que hi ha de tornar a donar eines a la gent perquè se sentin persones, perquè l’arquitectura ha perdut la seva funció primordial, que és abraçar la gent. S’hauria de tornar a una arquitectura més humana.

Vostè creu fermament en la necessitat de crear un vincle entre l’art i la comunitat. És una de les seves grans aportacions?

La meva obra sempre ha tingut la voluntat de vincular-se amb la comunitat. Adoro la gent, vingui d’on vingui. Per això m’agrada tant viatjar. Jo no tinc records de  cap ciutat que no estiguin vinculats amb la gent que hi he conegut.

La Crown Fountain de Chicago és una intervenció artística que expressa molt bé aquesta voluntat.

Sí, és un gran exemple d’aquesta voluntat que la gent en sigui l’ànima i la protagonista. És la gent anònima la que crea una societat, que és una comunitat en permanència, com un fluid, com l’aigua. Per això és tan important aquesta peça.

L’escultura que ha imaginat per a Barcelona –un projecte que de moment està aturat– també la vincula amb l’aigua.

És una peça que imagino no pas dins l’aigua sinó davant de l’aigua. Quan l’alcalde Trias em va convidar a fer una peça, la vaig dissenyar amb tot l’entusiasme, sabent que potser no es realitzaria mai, com tampoc no es van fer les escultures que imaginava Miró, ni la peça que va imaginar Tàpies… Jo m’hi apunto perquè també sóc de Barcelona, però la nostra és una ciutat complexa. Tant hi fa quants diners et gastis amb un jugador de futbol, però qualsevol quantitat que dediquis a la cultura sembla un balafiament, uns diners que fan falta per a altres coses. No sé si superarem mai aquest problema. Les nostres generacions es mereixerien alguna aportació que deixés un rastre del nostre pas per aquí. I em sorprèn la falta de coratge per crear unes icones que només serveixin com a exemple de bellesa.

Ja sé que és un moment d’una gran crisi econòmica, però també és una gran crisi de valors. Tot va lligat. I crec que donaria molta moral a la ciutat col·locar una peça que tingui simplement la utilitat d’existir, de crear bellesa sense cap component de negoci. Dit això, que sembla tan romàntic, crec que hi ha prou gent a la ciutat per donar suport econòmic al projecte. Jo no he demanat mai res a cap govern; crec molt en la iniciativa privada. Certament, la peça posaria la ciutat al mapa, la qual cosa seria molt interessant per al futur de Barcelona.

Com a expert en ciutats, com veu l’evolució de Barcelona en els darrers anys, tal com s’ha anat ocupant l’espai? Hi ha un sector de la ciutadania crític amb tot el fenomen del turisme, perquè creu que no s’està gestionant bé. Què en pensa?

Vagis on vagis del món sempre despertes una certa gelosia quan dius que ets de Barcelona. És una ciutat que té un equilibri estrany: és prou petita per tenir una escala humana, però prou gran per tenir una certa comunicació amb el món. Evidentment, no és Londres, no és París, no és Madrid, no és Nova York… Però si no perds de vista l’escala, és una ciutat extraordinària, que en aquests moments pateix una mica d’excés, sí, però si vas a Viena, passa el mateix; amb París, cada vegada més; Roma és una bogeria… El defecte que trobo a Barcelona, ja ho he dit, és la manca d’implicació de la societat civil i del món privat en el creixement cultural de la ciutat. Ara el passeig de Gràcia és un gran hipermercat, a la rambla de Catalunya poc n’hi falta, però totes les galeries han desaparegut. La gent no compra art a les nostres galeries. I què voleu, que visquin de l’aire del cel? En comptes d’anar a comprar l’art a altres llocs, compreu-lo aquí. Al mateix temps, la gent d’altres ciutats ve aquí a beure sangria. I aquest és el problema, perquè crec que Barcelona és una mica més que una gerra de sangria. Per tant, la societat d’aquí hauria de fer un gran esforç per tornar a dinamitzar tota l’estructura cultural.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>