Isona Passola “Allò que distingeix Barcelona és el respecte per la llibertat”

L’endemà, la segona pel·lícula política d’Isona Passola, va ser un fenomen del micromecenatge, amb 350.000 euros recaptats, tot un rècord europeu. La productora de Pa negre, que ara prepara l’adaptació d’Incerta glòria, de Joan Sales, considera que Barcelona és un centre d’experimentació cinematogràfica molt potent, tot i que al cinema català encara li falta trobar el seu gran públic.

© Pere Virgili

Veient la seva trajectòria com a productora cinematogràfica, no és cap anècdota constatar que vostè es va llicenciar en història contemporània.

En tinc un record tan bo, de la carrera d’història! I m’ha servit tant, a la vida, per a la meva professió: per triar els temes, per enfocar no només el documental més polític, sinó també la ficció… Sempre he estat una lectora compulsiva i dubtava si estudiar literatura, però als anys setanta, a la Universitat Autònoma, hi havia uns professors d’història tan brillants –Reglà, Termes, Balcells, Riquer, Nadal, Fontana– que, és clar, no podies deixar passar l’oportunitat! I en la meva trajectòria com a productora sempre em va sortint la història: sembla que no puc escapar-me’n.

El cinema fa possible convertir la història en realitat. El dia que, rodant Pa negre, vam posar en marxa les fàbriques de filats a Manlleu, i vaig tornar a sentir el soroll que feien les màquines, i vaig adonar-me que les volves de cotó volaven per l’aire, per damunt dels caps de les treballadores, vaig tenir un moment d’emoció brutal… Em vaig dir que la història la pots fer venir de cop, te la pots posar davant dels ulls. I després, quan vam fer fumar les xemeneies, i des del riu fèiem la boira, i els treballadors amb les bicicletes i amb els llums de carbur anaven caminant a les cinc de la matinada, era preciós! A mi la història m’acompanya sempre, no l’he deixada mai.

Una altra cosa que l’acompanya sempre és el compromís ideològic. Com l’ha condicionat, professionalment?

Tenir un compromís ideològic –si és que se’n pot dir així, perquè per a mi és tan natural que forma part de la meva vida– em dóna la possibilitat de canviar les coses que no m’agraden. Em sembla positiu implicar-se en els problemes de la societat, i amb aquest país tan a mig fer ets sents útil. Per a mi, que no suporto la passivitat davant les injustícies, ha estat molt estimulant. La gent malparla de la política, però caldria recordar-los que, si no fan política, algú altre la farà per ells.

A casa meva he viscut una resistència fortíssima al franquisme per la via cultural, i això donava molt de sentit a la vida del meu pare i dels meus avis. Per tant, per a mi ha estat molt natural, i no és cap mèrit. Quan la gent m’atura pel carrer per donar-me les gràcies, penso: “De què? Però si és fantàstic!” La gràcia d’aquest país, dins la seva desgràcia, és que encara el pots transformar.

D’on prové el seu interès per l’audiovisual?

Jo, de molt jove, feia teatre. Per tant, la ficció sempre m’ha interessat molt. I, després d’estudiar història, vaig entrar a la Universitat de Vic. Allà fèiem que els alumnes debatessin entre ells com si fossin personatges històrics. A més, els filmàvem, cosa que encara tenia més interès. Llavors em vaig matricular en un curs d’introducció a la imatge a l’Institut del Teatre; i d’aquí ja vaig fer el salt i vaig muntar la productora.

Vostè crea la productora Massa d’Or Produccions l’any 1992, que és un any important per a Barcelona.

Sí, jo havia fet Despertaferro, un dels primers treballs de dibuixos animats que es van produir aquí, també de tema històric. Però m’interessava la ficció, i vaig trobar un soci francès a Canes que es va enamorar d’aquesta pel·lícula i em va proposar fer una sèrie de coproduccions amb Arte. Llavors vam muntar Massa d’Or i vam fer Els de davant –amb Jesús Garay–, que transcorre a la Unió Soviètica i aborda l’estalinisme.

Gairebé totes les pel·lícules que he produït tenen un punt d’història: El pianista, basada en la novel·la de Vázquez Montalbán, sobre el barri vell de Barcelona; El mar, basada en la novel·la de Blai Bonet sobre la post-guerra a Mallorca; Mirant al cel, sobre els bombardejos durant la Guerra Civil; Pa negre, basada en la novel·la d’Emili Teixidor, sobre el món de la fàbrica… Produir requereix molta energia, obtenir fons, anar a mercats, dissenyar els equips, controlar els rodatges, ser al muntatge… Hi dediques moltes hores, moltes nits sense dormir, molts caps de setmana. Has de creure en allò que fas, o no et compensa. Per tant, he de produir temes que m’interessin.

Una de les seves característiques com a productora és l’ús de textos literaris catalans com a base de les pel·lícules: El pianista, El mar, Pa negre i ara Incerta glòria.

La literatura del país m’interessa moltíssim; la conec bé, l’he estudiada i n’he gaudit. A més, és tan difícil escriure un guió ben fet, que quan algú ja ha reflexionat sobre la creació psicològica dels personatges i sobre les estructures narratives per a una novel·la ja tens moltes pistes de com pot ser la pel·lícula, oi? Quan llegeixes la novel·la, ja veus si hi ha l’estructura cinematogràfica o per on l’has de compensar, i a mi això m’agrada molt. De fet, a la universitat faig classes d’adaptació literària al cinema, que s’ha acabat convertint en la meva especialitat.

Una altra característica seva ha estat treballar amb directors que no es caracteritzen per tenir un perfil comercial: per exemple, va fer un dels últims documentals de Joaquim Jordà, De nens

Aquí em vaig arriscar molt, perquè en Jordà volia parlar del cas Raval, però fins que no vam entrar als jutjats i vam veure que malament que funciona un dels pilars de la democràcia, no vaig veure que allò es convertia en una pel·lícula sobre la justícia en aquest país. Els jutges menystenien els acusats, s’adormien a la sala…

De tota manera, tinc l’obsessió que hem de buscar els públics. Les condicions econòmiques han fet que el cinema català s’hagi especialitzat en pel·lícules de baix cost i, per tant, molt creatives. Això ens ha donat una imatge de marca molt bona a l’estranger, i ara Barcelona és un centre d’experimentació cinematogràfica molt potent, però no hem trobat els grans públics que tenen totes les cinematografies, com la francesa. A França, un 35% de la recaptació prové de pel·lícules franceses perquè l’Estat dóna molt de suport al sector. A l’estat espanyol hi ha una mitjana del 13% que va a veure pel·lícules espanyoles, i a Catalunya…, no ho vull ni dir!

Hem d’apropar la gent al nostre cinema; la proximitat és un factor d’atracció que funciona a tot arreu. Això només ho hem resolt a la televisió, amb els serials, que han saciat la demanda de proximitat, però en el cinema no ha estat igual. I no vull parlar de Pa negre, perquè sempre es posa com a excepció, però el fet és que va demostrar que tenim un públic.

© Pere Virgili

Vostè fa gairebé dos anys que és presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català. Entre les prioritats de l’acadèmia figura la projecció internacional del cinema català, però també, i potser de manera més important, la necessitat de prestigiar-lo de portes endins perquè trobi el seu públic natural.

El cinema és una eina de cohesió del país, d’autoestima i d’autoconeixement, i també és el recurs més important per donar-se a conèixer a fora. És impressionant, quan vas pel món presentant una pel·lícula com Pa negre, trobar-te al davant la premsa d’un lloc tan allunyat com ara Hong Kong i poder-los explicar com és el teu país, com vivim, quina llengua parlem…

A Catalunya no hem pogut tenir una cinematografia que donés tot el potencial creatiu que ofereix el país en les altres arts, com les arts plàstiques i el teatre… Aquesta és una assignatura pendent, i per això estic al capdavant de l’acadèmia, per contribuir a posar la centralitat cultural que té el cinema dins la centralitat política que hauria de tenir la cultura. El pressupost cultural de la Generalitat no arriba a l’1%, i això és una vergonya. Com a mínim hauríem de tenir un 2% d’acord amb el retorn econòmic de la cultura, cosa que cap govern no ha entès. No puc entendre que, sabent el paper que pot fer la cultura en un país sense estat, se l’hagi abandonat tant! I, insisteixo, el cinema és indústria, però també és cultura.

Cal fer entendre, doncs, la cultura no com un luxe sinó com un element indispensable per a la societat.

A casa nostra la cultura no s’ha pres seriosament, encara que formés part de l’estat del benestar. La cultura és l’ensenyament en l’edat adulta: quan surts de l’escola et continues nodrint d’esperit crític, d’informació i d’emoció. La cultura és un puntal de l’estat del benestar, com la sanitat i l’ensenyament. Hem de batallar perquè les institucions ho entenguin i hi posin remei. Com més cultura, més riquesa; no al contrari, no es tracta de pensar “ara som rics i ens podem pagar la cultura”. Això, a Espanya, no s’ha entès, i a Catalunya, amb prou feines.

Quin paper té Barcelona en aquesta projecció del cinema català?

La nostra imatge és la d’una ciutat molt oberta, molt respectuosa, molt diversa –i això crec que és un dels trets identificadors del país. A vegades la gent, a propòsit de trets identitaris, només pensa en elements com la llengua, però allò que ens distingeix de debò, que fa que siguem moderns i que ens puguem considerar un banc de proves de la societat del futur, és que tenim un respecte enorme per la llibertat. Així és Barcelona, i jo crec que és una imatge de marca fantàstica. I això es pot ensenyar en el cinema.

Barcelona ha ocupat una posició de primer ordre en la producció de publicitat, tot i que la centralitat en aquest àmbit, amb el pas dels anys, s’hagi anat desplaçant parcialment a Madrid. Fèiem una publicitat molt bona i ben valorada. Això ens ha deixat unes infraestructures de producció potents, tot i que també s’han vist afectades per la crisi. Però és un actiu que no hauríem de deixar perdre. A més, disposem de professionals molt bons i creatius, i universitats que donen una preparació excel·lent als estudiants. Per tant, no ens falta res del que es demana a una ciutat perquè s’hi vingui a rodar: les estructures, el suport logístic, els tècnics… I la llum, que és molt important, perquè si has de fer rodatge diürn i a les cinc de la tarda ja és fosc…

Hi ha una base industrial però tocada per la crisi. I tenim unes escoles universitàries que formen bons professionals, però aquests joves no troben feina!

En aquests moments patim una gran fuga de cervells. La gent bona marxa a fora. Espero que s’ho agafin com una pràctica i tornin per aportar-nos els coneixements adquirits a fora, perquè el país s’està dessagnant de talent. No ho vull comparar amb l’exili de l’any 1939, però… Hem de construir un Estat que funcioni per recuperar els més bons i atorgar-los els llocs que els corresponen.

No estem fent massa pel·lícules? No n’hauríem de produir menys i concentrar els esforços?

Estem produint molt, amb uns estàndards de qualitat alts, però amb uns estàndards pressupostaris baixos que no ens fan competitius. La plaga n’és un exemple. És una pel·lícula boníssima, molt creativa, però feta amb un pressupost reduït. I així és difícil sortir a competir. Però estic segura que a la seva directora, la Neus Ballús, li dónes un bon pressupost i, amb el talent que té, et fa una pel·lícula absolutament competitiva.

Així doncs, ens calen uns estàndards pressupostaris normalitzats que ens permetin competir en igualtat de condicions. En l’última edició dels premis Gaudí la mitjana pressupostària de les pel·lícules que hi optaven estava notablement per sota de la mitjana  europea. Aquesta és una de les coses que s’han de resoldre: hem de tornar a tenir pressupostos normals per estimular el cinema rodat en català i també per sostenir la nostra diversitat. Ens cal poder rodar en anglès i en l’idioma que convingui. No hem d’oblidar que el cinema és també una indústria.

Com a directora, vostè ha fet dues pel·lícules amb una intencionalitat política clara, Cataluña-Espanya (2009) i, ara, L’endemà. Què destacaria de l’una i de l’altra?

A L’endemà ha estat fantàstic poder explicar com voldries que fos el teu país, però Cataluña-Espanya també va ser important perquè abans no s’havia parlat mai tan clarament del tema posant cara a cara i sense por pensadors d’una i altra banda; va ser una pel·lícula absolutament desdramatitzadora. La vaig presentar per tot Catalunya i va ser molt ben acceptada per la intelligentsia, perquè era molt més intel·lectualitzada que L’endemà, una pel·lícula que s’ha fet per a un públic molt ampli. Mentre que Cataluña-Espanya posava tot l’èmfasi en el discurs, a L’endemà el discurs continua en poder dels pensadors, però l’emoció –que n’hi ha molta, perquè l’he feta èpica– està en mans dels actors i de les seqüències de masses, de les corals, etcètera. Cataluña-Espanya s’adreçava directament al cap. En canvi, a L’endemà fem un pas més i té cap i cor, perquè sigui massiva, per al gran públic i no només per a les elits.

És una pel·lícula que s’ha pogut fer gràcies al micromecenatge.

Ha estat un plaer, fer això, amb la llibertat que m’han donat els mecenes… 8.163 persones que et diuen “hi posem diners i fes el que vulguis”, i només un m’ha dit que no li havia agradat! I això que la pel·lícula no la vaig fer per als mecenes, que són gent convençuda, sinó amb una visió molt oberta. Ha estat una experiència fantàstica.

El micromecenatge és el futur amb què ens haurem de conformar?

És per a projectes petits. Et permet escapar-te dels bancs, però té un sostre molt clar. Una pel·lícula mitjana europea té un pressupost d’uns 4 milions d’euros, i amb L’endemà vaig aconseguir un rècord europeu de recaptació amb 350.000… Per a la música i els llibres està molt bé, perquè la gent acaba produint allò que vol. A més, gairebé pots assegurar que el producte final funcionarà al mercat, si hi ha molta gent que hi ha col·laborat. Els entesos diuen que, perquè funcioni, el micromecenatge ha de tenir tres elements: que sigui un tema molt transversal, que hi hagi una persona al darrere que doni credibilitat al projecte amb la seva trajectòria i que hi hagi molt bona connexió amb les xarxes socials i els mitjans de comunicació. A Catalunya, on hi ha una societat civil molt estructurada que amb internet s’ha convertit en imbatible, el micromecenatge té un gran futur.

La veig molt il·lusionada amb el projecte d’Incerta glòria.

Sí, crec que serà una gran pel·lícula.

Per què la va triar?

Fa molt de temps que la tenia al cap. A Nova York, on vaig anar a fer un curs de direcció d’actors, vaig conèixer David Rosenthal, que acabava de traduir a l’anglès el Tirant lo Blanc –que es va convertir en un best-seller medieval, te’l trobaves als supermercats–, i recordo que vam parlar molt d’Incerta glòria. A més, és un esquema produïble; com va passar amb Pa negre, la puc tirar endavant amb els pressupostos que tenim aquí. I em va costar molt poc convèncer l’Agustí Villaronga perquè la dirigís. Ell també és bon lector, i s’hi va enganxar de seguida. Crec que tenim un grandíssim guió, rodó. I el guió ho és tot!

Josep M. Muñoz

Director de L’Avenç

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>