Albert Serra: “Aposto per les obres que ens fan millors”

Des que va obtenir el Lleopard d’Or del Festival de Locarno amb Història de la meva mort, en què imagina la trobada de Casanova i Dràcula, Albert Serra no ha parat de voltar món amb presentacions i col·loquis. Continua la trajectòria d’un cineasta de qui Olivier Père va dir que renovava la manera de fer cinema dels pioners i els somiadors.

© Pere Virgili

Quan ens vam trobar per fer l’entrevista, Albert Serra acabava d’arribar de Nova York, on Història de la meva mort es va projectar al MoMA i al Lincoln Center en el marc del New Directors/New Films. Aquesta condició de viatger ja l’havia exercit a pler anys enrere arran de l’estrena d’Honor de cavalleria, una aproximació desmitificadora i a la vegada respectuosa a la figura del Quixot, i El cant dels ocells, film que s’atreveix amb poesia i humor amb els tres Reis d’Orient. Les dues obres, que comparteixen uns personatges errants i que Albert Serra va realitzar amb una gran fe en el mateix cinema, van revelar un cineasta que, en paraules d’Olivier Père, el seu descobridor a la Quinzena de Realitzadors del Festival de Canes, representa l’aparició cinematogràfica més bonica dels anys 2000 perquè és completament anàrquica, impertinent, entusiasta i inesperada, i renova la manera més antiga, justa i lliure de fer pel·lícules, la dels pioners i els somiadors.

“Començaré per dir que els festivals no m’interessen –aclareix el cineasta de Banyoles–. Tampoc no m’agrada viatjar i menys a llocs que no siguin d’Europa, exceptuant els EUA, que em fascinen. El cas és que sóc eurocèntric, sento que formo part de la cultura europea i on em trobo a gust és a ciutats com Londres, París o Roma. Dit això, volto pel món per acompanyar les pel·lícules perquè em dec als meus fans, a la gent que m’estima o, en fi, estima el meu cinema. A més, si acompanyo les pel·lícules s’entenen millor i la conversa és sempre interessant. Jo faig pel·lícules que donen per a la conversa, que donen molt de joc al públic dels festivals. Per què existeixen? Què representen en la història del cinema? Cada pel·lícula té una singularitat i sempre hi ha motius per a la conversa.”

M’ha arribat que, quan va pel món, no diu que és espanyol, però tampoc que és català; que sempre diu que és de Barcelona, tot i que sigui tan de Banyoles…

Banyoles es coneix poc. El cas és que si dic que sóc de Barcelona no és per res ideològic, sinó perquè tothom coneix la ciutat i, a més, quedo bé. Seria fàcil dir que sóc d’Espanya, perquè la identifiquen, però no vull que em vinculin al cinema espanyol. Si dic que sóc català he comprovat que molta gent no sap on és Catalunya i menys què és, de manera que perdo molta estona explicant-ho. En canvi, tothom coneix Barcelona i molts hi han estat. Però no és només això: la consideren una ciutat moderna, maca, agradable. No he trobat ni una sola persona a la qual no agradi Barcelona. Hi ha una unanimitat favorable que fins i tot em sorprèn. Té una imatge tan bona a l’exterior que ho trobo exagerat. Tant d’entusiasme em sembla injustificat fins a cert punt, encara que a mi Barcelona m’agrada, sobretot perquè hi fa molt bon temps.

Si no parla de Catalunya pel món, s’estalvia de fer-ho de l’actual procés polític. No sé si en vol parlar.

Sempre llegeixo amb interès el periodista Antonio Baños, que ara parla de la possibilitat que amb la independència hi hagi un cert canvi social a Catalunya. Però no m’interessa la política. Sóc apolític total. Des d’un punt de vista cultural, procuro fer el bé a la humanitat d’una altra manera. Com que hi ha tant de mal, s’hi ha de lluitar en contra…

Com ho fa?

Autoimmolant-me. Quan parlo malament d’altres directors, dels actors o de qui sigui, es tracta d’una immolació de mi mateix. Molta gent es pensa que cultivo un personatge per sortir als diaris. S’equivoquen. Què en trec? Crear-me enemics, que no oblidaran mai què n’he dit. Jo no en trec cap benefici. No ho faig per mi, sinó perquè a la llarga serà un benefici per a la humanitat.

Ho diu de debò?

No en dubtis. Jo aposto per les obres que ens fan millors i per això milloren la humanitat. A veure, genera més bé una pel·lícula de Godard o una de Spielberg? Surts millor persona d’una pel·lícula de Straub o d’una de Scorsese? No sé per què hem de ser tan complaents amb les pel·lícules comercials que tenen una influència perversa. Olivier Père, que ara és director de la unitat de cinema de la cadena Arte, em deia fa poc que, després de veure El lobo de Wall Street, va pensar que, més o menys a la mateixa edat que ara té Scorsese, Bergman va dirigir Fanny i Alexander. Qui ha fet més bé a la humanitat? És lamentable que, a la seva edat, Scorsese faci aquestes xorrades que causen tant de mal. Potser seria hora que comencés a produir alguna cosa digna.

L’art, doncs, pot canviar la societat?

Potser no ho sembla a curt termini, però sí a la llarga, i per això s’ha de fer d’una manera exigent, radical, quant a la forma: els artistes que han seguit aquest camí sovint han estat bescantats i menystinguts a la seva època, però són els més reconeguts amb el pas del temps perquè s’ha posat en evidència que les seves obres ens fan millors. S’ha de valorar el que millora i s’ha de denunciar el que és perjudicial. He estat criticat per la meva intervenció als premis Gaudí quan, en donar el premi al millor muntatge, vaig defensar els muntadors i les muntadores, una gent menysvalorada en el món del cinema malgrat que la seva feina és determinant per al resultat de la pel·lícula. Tant o més que la dels actors, que són molt més visibles i més ben pagats.

Potser no calia que, per defensar els muntadors, suggerís que els actors fossin expulsats de l’Acadèmia i enviats a Guantánamo…

Calia que, per defensar els actors, Eduard Fernández manifestés pena per la mort de Philip Seymour Hoffman entre els aplaudiments del públic? Aquest actor era un egoista integral que, morint d’una sobredosi, ha causat molt dolor a la seva família. Si el comparem amb els muntadors, gent humil i sovint malpagada, és millor que ells aquest actor podrit de diners amb un apartament de multimilionari a Manhattan i que va gastar-se milers de dòlars comprant droga?

Potser tampoc cal comparar-los.

Tu em dius això, però jo et contestaré una altra cosa. Què han fet en contra de Guantánamo els assistents als Gaudí que es van indignar amb el meu comentari? Diria que el mateix que jo: res de res. Hi afegiré una cosa més. Després de l’entrega dels premis, vaig anar a la festa. Hi havia tècnics, directors i fins i tot productors, però hi vaig veure pocs actors. De fet, només tres actrius. Què passa? Els actors no es barregen amb el poble? No els importa la resta de gent del món del cinema? No sóc precisament un entusiasta d’aquesta mena de festes, però faig un esforç i el cas és que vaig parlar amb gent molt diversa, tot i que no m’interessa el cinema que fan o produeixen o en el qual participen.

Diu que molt del cinema que es fa no li interessa perquè prové de gent que sembla influïda només pel cinema. I que aquest no és el seu cas.

És una qüestió de metodologia. Si véns del surrealisme o t’agrada Dadà, saps que una cosa que es fa per diversió o per provocar es pot convertir en una obra d’art. I que per a això no necessites preparar-te acadèmicament. En fi, jo no he anat a cap escola de cinema. I els músics de rock tampoc han anat a cap escola de música per ser-ho. També sabem que als concerts, en unes condicions que no sempre són òptimes, de vegades es crea una màgia que la mateixa gent no aconsegueix en un estudi, gravant amb tots els mitjans. Això també passa a la vida: pots preparar una festa d’aniversari i avorrir-t’hi molt; en canvi, pots trobar-te per casualitat amb dos o tres amics i passar una de les nits més màgiques de la vida. Jo procuro que els rodatges (i fins i tot el muntatge, en què vaig triant sense idees prèvies entre totes les possibilitats que ofereixen les imatges) siguin una performance: m’avorriria si tot estigués calculat, si no hi hagués risc, si tot estigués supeditat a la tècnica. Al final, com saps, l’important és la visió de l’artista. Gràcies a aquesta, del caos surt el que ha de sortir, com si fos una cosa màgica inevitable. Les meves pel·lícules depenen de mi i serien igual de bones si les fes amb altra gent. Cada cop intervinc i parlo menys en els rodatges. No cal.

D’alguna manera ha expressat la idea que l’artista pot convertir la merda en or, com passa de manera literal i a la vegada metafòrica a Història de la meva mort, amb els excrements de Casanova.

Ja hem parlat alguna altra vegada que les meves pel·lícules estan elaborades amb detritus: els actors no són professionals i tampoc no ho són part dels tècnics. A més rodo amb les càmeres pitjors. Però, certament, el talent tot ho pot.

Resulta curiós que aconsegueixi mantenir l’esperit de la performance en la creació d’una pel·lícula, que és un procés llarg, que requereix una organització del rodatge, que passa per la laboriositat del muntatge –que és una manera d’ordenar–, encara que en el seu cas digui que hi preval l’element aleatori.

En cada moment ha de ser possible descobrir una bellesa nova. Si faig cinema és per ser lliure, per viure una vida diferent, més divertida i més boja, per viure coses més interessants que a la vida real. Això s’encomana, perquè també ho volen viure els qui fan cinema amb mi. No deu ser casualitat que, durant el rodatge de la meva última pel·lícula o sota la seva influència, cinc dels qui hi participaven canviessin de parella. L’art et canvia fent-te enfrontar al caos de manera harmònica. És un contrastament harmònic. Pel que fa a la meva manera de treballar, sempre procuro posar-me a la pell de l’escriptor. Per molt que estudiï normes d’escriptura, un escriptor com cal no s’hi fa. No has de copiar un estil, ni seguir una metodologia acadèmica. En tot cas et pots deixar influir per una actitud. Tinc molt present que un escriptor ha d’estar concentrat i que ningú no pot escriure per ell. Encara que en una pel·lícula hi treballi molta gent, sóc jo qui ha de realitzar-la. Hi ha molts directors que s’ajuden amb crosses com ara els actors professionals o els directors de fotografia. Volen que aquests els facin la pel·lícula i, per tant, no assumeixen el seu treball, que és exposar-se al full en blanc, igual que un escriptor. També n’hi ha que copien, que és una manera de no anar enlloc. D’altres potser no volen copiar, però es noten massa les influències.

Ha comentat que, en tot cas, pot influir positivament una actitud.

Tal com he dit, a mi m’ha influït el surrealisme. També la literatura, que és una cosa seriosa. En tot cas, amb relació a l’actitud, sobretot m’inspiren dues persones: Fassbinder, tot i que els seus resultats no sempre em convencen, i Warhol, l’obra del qual m’agrada més. Treballaven concentrats, intensament, sempre amb una mateixa gent. Fassbinder i Warhol fan una barreja amb Buñuel, Carmelo Bene i Straub, del qual admiro el rigor formal. Ara bé, el meu estil no té res a veure amb ells. No l’he copiat de ningú. En el fons, és un reflex de la meva personalitat. I és intransferible, com ho és el d’aquests cineastes amb una actitud que m’ha influït. Són inimitables i si algú els ha volgut imitar no se n’ha sortit. Això passa clarament amb Warhol. A Buñuel i Carmelo Bene ningú no els ha influït i tampoc no han influït vertaderament en ningú. No poden tenir seguidors. Potser, de fet, això passa amb molts dels grans cineastes. Si anomeno Godard em diràs que…

… fins i tot ha influït en Tarantino, que, en realitat, copia de tothom.

Però en el fons ningú no el pot seguir perquè Godard sempre és més radical que els seus seguidors. Aquest radicalisme és el que m’interessa. Torno a dir que no sé per què hem d’intentar que el cinema comercial ens resulti interessant. Hi ha qui s’hi esforça. Jo no. Ara recordo que George Sadoul, un crític que ara està totalment desprestigiat, deia que la humanitat li deu molt més al cinema marxista que al cinema comercial. A mi no m’interessa tant la qüestió ideològica com la radicalitat formal que ha fet aportacions a la història de l’art i, per tant, a la humanitat. A partir d’aquí, afirmo que la importància de Scorsese o de Coppola no està lligada a la història de l’art, sinó al poder dels EUA sobre el món. Et diré una altra cosa: no és improbable que d’aquí a cent anys es reconegui que jo sóc més important que Coppola i Scorsese per a la història de l’art.

Què ho fa probable?

Que no faig concessions que em podrien resultar convenients a l’hora de fer o de vendre una pel·lícula. Mira, he voltat molt pel món, i començo a pensar que no hi ha persona més incorruptible que jo. No parlo només de pensament, sinó d’accions. Potser n’hi ha molts que acaben contractant actors professionals coneguts perquè les televisions paguen més bé, o que accepten introduir algun canvi per complaure el gust de la gent, malgrat els propòsits inicials que tenien. Però jo, sense sotmetre’m, faig el que vull, i això no només em permet ser lliure, sinó que em convertirà en més important que Spielberg, Scorsese i Coppola. Una cosa extraordinària, però no impossible.

Sempre m’ha admirat la fe que té en el propi cinema.

Si no en tingués no el podria fer. Es necessita molta convicció per donar vida a les meves pel·lícules. Això és possible perquè tinc una productora. En realitat considero més inversemblant el que he dut a terme com a productor que com a director. És més fàcil fer les meves pel·lícules que fer-les possibles. Si no hi cregués, com podria tirar-les endavant? Tindria sentit? Una cosa que em sembla important destacar és que, amb convicció, estàs tranquil. El talent, la capacitat per fer les coses, hi ajuda. Em sembla que va ser Prosper de Merimée qui, amb una certa enveja, va dir que Stendhal escrivia tranquil i mai no s’enfadava amb ningú. També devia ser un home convençut del que feia.

Parlant de Stendhal, que va escriure sobre com l’experiència estètica ens pot trasbalsar, la seva pròxima pel·lícula girarà entorn del món de l’art, però diu que sobre el seu cinisme…

El projecte està en marxa, però necessita recursos per materialitzar-se. Hi estem treballant mentre encara tinc pendents alguns bolos amb Història de la meva mort. Tinc ganes d’una mica de vacances. Quan arribi l’estiu aniré amb els meus amics uns dies a Cadaqués. Saps quan sóc més feliç? A dins el mar i mirant cap a muntanya, a la platja del Llané. Una vegada també vaig ser molt feliç volant en Ryanair cap a Madrid. A punt d’arribar-hi, hi va haver una gran tempesta. Va ser un moment de gran plenitud vital, físicament i espiritualment.

Un comentari a “Albert Serra: “Aposto per les obres que ens fan millors”

  1. Feia temps que no llegia tanta coherència en un mateix article. Albert Serra aposta per l’èsser humà, i fer-ho no vol dir parlar a favor seu, sinó crear missatges (de la forma que siguin) on la singularitat sigui premiada enfront la vulgaritat… i n’hi ha pocs que fan aquesta aposta.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>