Què vol dir ser pacifista avui?

La resposta pacifista ha de ser ciutadana però també ha de ser global, i en aquesta exigència el paper de les ciutats serà cada vegada més preponderant, ja que la violència no s’instaurarà únicament entre estats en conflicte, sinó també en el si de les grans conurbacions.

Foto: Robert Ramos

Un jove del Moviment d’Objecció de Consciència amb una pancarta contra l’exèrcit a Barcelona el 1984.
Foto: Robert Ramos

Foto: Robert Ramos

Protesta contra l’entrada d’Espanya a l’OTAN, el 1986.
Foto: Pepe Encinas

Enguany fa quaranta anys de la fundació del Casal de la Pau de Barcelona, on es van covar les activitats pacifistes dels anys vuitanta, que van portar una dècada més tard a la campanya del “No” a l’OTAN. Avui fem balanç del present, el passat i el futur de la cultura de la pau. Què significa avui ser pacifista?

Als nostres dies les guerres ja no són el que eren. Els estats occidentals se senten impotents davant de la irrupció de noves formes de violència, impredictibles i incontrolables. La guerra pot esclatar en una província llunyana de l’Àsia o al vagó del metro que et porta a la feina.

Fins ara les guerres les han administrat els estats. I és per això que els moviments pacifistes han plantejat sempre la seva dissidència davant de les instàncies governamentals que han promogut els valors militars per defensar un perímetre de sobirania. Els ciutadans del món occidental ja no veuen tan amenaçada la integritat del seu estat com la seguretat amb què viuen dins el seu territori. L’europeu d’avui dia no pretén guanyar cap guerra. Només aspira a evitar o posposar la catàstrofe.

Si durant la guerra freda els militars eren vistos com els executors d’una escalada perversa d’armaments que només podia conduir a una destrucció planetària, ara un bon nombre de persones els perceben com a contingents de pau que destinem a conflictes llunyans per garantir l’ordre mundial. Si els lluitadors antifranquistes vivien amb indignació la suspensió de l’estat de dret, actualment molts ciutadans estan disposats a viure en un permanent estat d’excepció necessari per controlar els fluxos migratoris a les nostres fronteres. Som davant d’un paisatge preocupant. La democràcia que somiàvem posava la plenitud dels drets ciutadans per damunt de la identitat nacional o la condició etnicocultural. El model de democràcia plural i inclusiva cedeix davant la instauració d’àmplies zones d’exclusió.

Foto: Ruta Pacífica de las Mujeres / CooperAcció

Manifestació a Colòmbia el 2007.
Foto: Ruta Pacífica de las Mujeres / CooperAcció

Què vol dir, doncs, ser pacifista avui? Quin paper han de fer els moviments de pau en aquest nou context tan desconcertant? La pau present i futura no es definirà en contraposició al conflicte bèl·lic sinó a la noció més àmplia de catàstrofe. L’ona expansiva de guerres llunyanes, que es reprodueixen com espores i escampen els seus efectes arreu, ens arriba en forma d’atemptats terroristes o onades migratòries. La resposta pacifista ha de ser ciutadana però també ha de ser global, i en aquesta exigència el paper de les ciutats serà cada vegada més preponderant, ja que la violència no s’instaurarà únicament entre estats en conflicte, sinó també en el si de les grans conurbacions.

Els desequilibris socials poden portar a la insurgència d’exclosos i descontents. El xoc entre cultures, o els efectes devastadors del canvi climàtic, posaran a prova la nostra pau amb brots de violència que no podem preveure, però per als quals hem d’estar preparats. La devastació de Nova Orleans després del pas de l’huracà Katrina no va ser solament resultat d’una catàstrofe natural, sinó també conseqüència de la desintegració de tot un ordre social, que va comportar pillatges i violacions.

Ara bé, la pau no es pot reduir a una simple qüestió d’ordre públic i seguretat ciutadana; altrament estaríem renunciant al mateix exercici de la pau per delegar-ne la responsabilitat a les autoritats. No podem deixar la pau en mans de la policia. La cultura de la pau s’ha d’anticipar a tots aquests reptes perquè la imminència de la catàstrofe no sigui utilitzada com una coartada per mantenir l’statu quo.

Foto: Pere Virgili

Manifestació a favor dels refugiats del 19 de juny de 2016, sota el lema “Obriu fronteres, volem acollir”.
Foto: Pere Virgili

Com diu Slavoj Žižek al seu assaig Violència: “Si obríssim les fronteres, els primers a rebel·lar-se serien les classes treballadores locals. Així, el que cada vegada és més clar és que la solució no és ‘enderroqueu els murs i deixem entrar a tothom’, la petició fàcil i buida dels ‘radicals’ liberals de bon cor. L’única veritable solució és enderrocar el mur de debò, no el del departament d’immigració, sinó el socioeconòmic: canviar la societat per tal que la gent deixi d’intentar escapar desesperadament del seu propi món.”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>