Enfortir els vincles

Una vida més llarga, canvis socials i econòmics que trenquen el teixit social i una cultura més individualista són la llavor d’un nou fenomen: la soledat en mig de la multitud. Cal vetllar per enfortir i preservar el teixit social, la malla de recursos i relacions personals i socials que fan que les persones rebin escalfor i protecció de la comunitat i puguin compartir amb els altres la seva vàlua.

Foto: Dani Codina

Foto: Dani Codina

Una vida més llarga, canvis socials i econòmics que trenquen el teixit social i una cultura més individualista són la llavor d’un nou fenomen: la soledat en mig de la multitud. Podem viure al bell mig d’una gran aglomeració urbana i, en canvi, sentir-nos completament sols, abandonats. Estar sol no és el mateix que sentir-se sol. Pot haver-hi una soledat desitjada, nutritiva, en la qual deliberadament busquem tranquil·litat i aixopluc davant l’allau d’estímuls que rebem. Però hi ha també una altra soledat sobrevinguda, indesitjada i dolorosa, que afecta sobretot la gent gran i especialment les dones. És una forma de soledat enquistada que empobreix la vida, afecta la salut i crea infelicitat. Aquesta és l’epidèmia silenciosa que ara hem de combatre, un nou repte per als governs de les grans ciutats, especialment els d’aquelles que, com Barcelona, tenen la sort de figurar entre les que gaudeixen d’una esperança de vida més llarga del món.

Per combatre aquesta epidèmia, la primera cosa que cal fer és trencar el discurs catastrofista sobre l’envelliment. Contràriament al que sovint es diu, que la població envelleixi no és una catàstrofe. Al contrari. Haver doblat l’esperança de vida en menys d’un segle es pot considerar l’avenç més important de la humanitat. S’ha aconseguit gràcies a un conjunt de progressos en l’alimentació, la higiene, la salut pública i la medicina; però el més important no és que visquem més, sinó que vivim millor. Com diu l’hel·lenista Pedro Olalla, hem de trencar la idea de vellesa associada a la decrepitud. No només hem guanyat anys de vida; hem guanyat anys de vida en bona salut.

Foto: Dani Codina

Foto: Dani Codina

Una altra cosa és que, com a societat, encara no hem estat capaços de trobar la manera d’aprofitar en benefici de tots aquesta longevitat guanyada. És el model econòmic, i no la demografia, el que converteix l’envelliment de la població en un problema social. No té cap sentit que una persona amb una expectativa de vida de vuitanta-cinc anys sigui declarada sobrera, a l’efecte de productivitat, als cinquanta-cinc o als cinquanta-vuit, quan encara li falta per viure gairebé la meitat de la vida. En el nostre model econòmic, perdre la feina, jubilar-se prematurament, comporta sovint un empobriment i, en molts casos, l’exclusió i la mort civil.

A més de garantir recursos materials i socials per a una vellesa digna, hem de vetllar per enfortir i preservar el teixit social, la malla de recursos i relacions personals i socials que fan que les persones rebin escalfor i protecció de la comunitat i puguin compartir amb els altres la seva vàlua. Precisament perquè la nostra és una cultura oberta i relacional, les nostres expectatives són més altes que als països nòrdics. La soledat se’ns fa aquí més dolorosa. Però a la cultura mediterrània també tenim una sèrie d’eines culturals que hem de posar en valor i que es poden enfortir amb polítiques públiques: la família, que ja no és autoritària i adopta ara múltiples formes, com a nucli central de solidaritat intergeneracional; el barri, com a espai de convivència; les entitats socials i culturals, com a eina de relacions, participació i creativitat. En tots aquests àmbits es pot intervenir per prevenir la soledat, l’aïllament i l’exclusió social.

Foto: Dani Codina

Foto: Dani Codina

A més de prevenir la soledat, hem de donar resposta a aquells que ja la pateixen, estar amatents a alguns canvis socials que poden comportar aïllament i sobrecàrrega. A diferència d’èpoques anteriors, on la família extensa repartia les càrregues entre diferents generacions, la tasca de cuidar és ara més horitzontal. La dependència d’una persona gran recau sovint sobre una altra persona gran. Sabem que al voltant del 40 % dels més grans de seixanta-cinc anys viuen sols amb la seva parella. Això vol dir que, quan falti un dels dos, l’altre viurà sol, de manera que el problema de la soledat tendirà a créixer en els propers anys. Enfortir els vincles, protegir el teixit social i donar una resposta als qui ja pateixen: aquest és el repte.

Milagros Pérez Oliva

Directora de Barcelona Metròpolis

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>