El dret a la ciutat

Foto: Vicente Zambrano

Foto: Vicente Zambrano

La població mundial ja és majoritàriament urbana i cada cop ho serà més. En el futur les ciutats acumularan una concentració demogràfica mai vista fins ara, i tant la felicitat com la creativitat i l’eficiència de tots nosaltres dependran en gran manera de si som prou hàbils per dotar-nos d’un hàbitat que no perdi l’escala humana. Encara més, el futur de l’espècie passa per la ciutat, que és ara mateix un dels principals instruments de progrés de què disposem per encarar l’avenir. I, amb tot, el canvi d’època que vivim ens obligarà a refundar el concepte.

El marge d’un govern municipal a l’hora de dirigir el curs fluctuant d’una ciutat té uns límits. El desordre inherent a qualsevol acció espontània no es podrà regular mai de manera completa des de l’Administració, ni tampoc seria desitjable. Allà on no arriben les lleis ni l’ordenança municipal, la vida troba escletxes per afirmar-se i sotmetre’ns a tensions inèdites i a noves contradiccions. Avui més que mai cal rehabilitar la vida a les ciutats abans que imperi la llei del més fort.

Quan l’esperit mercantilista i especulador sembla dominar-hi amb més força que mai, Barcelona necessita redoblar esforços per garantir drets fonamentals, com ara els d’accés a l’habitatge i a un espai públic lliure de coaccions. Al llarg de l’any 2016 el Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya va organitzar el Congrés d’Arquitectura, un esdeveniment que no se celebrava des de 1996. De totes les jornades i debats que s’hi van mantenir en va sortir un compromís ciutadà orientat als nous valors de participació, igualtat i sostenibilitat.

Foto: Vicente Zambrano

Foto: Vicente Zambrano

Els ciutadans vivim assetjats per múltiples violències, siguin estructurals o simbòliques, que ens forcen a veure com a normals i quotidianes situacions intolerables, però que ja formen part d’inèrcies molt difícils de corregir. Parlem de la gentrificació, la pobresa energètica, les deficiències de mobilitat, el soroll, la segregació, la turistificació de l’espai públic, etc. En resposta a tots aquests factors desestabilitzadors, que posen contra les cordes una part important de la població urbana, es formula el que s’ha anomenat “dret a la ciutat”, un dret de drets que aplega un mínim imprescindible de garanties per als qui hi resideixen.

El dret a la ciutat no es refereix al dret a viure-hi, que òbviament té qualsevol persona, sinó a la capacitat d’accedir als serveis bàsics i a un espai públic compartit que han de tenir els qui ja formen part del teixit urbà. Allà on la llei espontània del mercat no sigui capaç d’assegurar-lo, s’hi arribarà per força a través de la urbanitat, l’ètica de la ciutat, que no és altra cosa que el conjunt d’eines col·lectives de què es dota una comunitat per poder conviure en un mateix espai. Si l’urbanisme és competència de les autoritats, la urbanitat dependrà dels ciutadans, perquè ens demanarà un sentit de comunitat que només es pot construir a partir de la generositat col·lectiva.

Aquest dret és inviable sense uns corresponents deures de ciutadania. El sentit d’urbanitat no es pot limitar a l’exercici de la bona educació, ni reduir a un conjunt de normes per circular correctament pels carrers, sinó que demanarà també visió col·lectiva: respecte per la diferència, empatia social, consciència ecològica i la voluntat de participar en la governança col·lectiva. Ciutat lliure i oberta, sí, però amb la finesa de la urbanitat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>