Xinesos: de la platja de Pequín al bar de sota de casa

Foto: Pere Virgili

Cuiners del restaurant Dazhong, al carrer de Ribes, durant un descans a la porta de l’establiment per presenciar la desfilada de l’Any Nou xinès, el febrer de 2014.
Foto: Pere Virgili

A diferència del que va passar amb altres comunitats migratòries, la crisi econòmica no va fer que els soferts, estalviadors i laboriosos xinesos de Barcelona tornessin al seu país o marxessin a noves destinacions migratòries: molt majoritàriament s’hi van quedar. La crisi només en va frenar el ritme d’arribada.

Entre la platja de la Mar Bella i el Camp de la Bota es va dreçar en les últimes dècades del segle xix un nucli barraquista en un tram conegut com la platja de Pequín. No se sap del cert si els que hi vivien eren xinesos procedents de Cuba o de Manila, o bé tagals de les Filipines. Isidre Nonell en va deixar testimoni l’any 1901 en un bellíssim quadre boirós titulat justament La platja de Pequín, que es conserva al museu del monestir de Montserrat. Amb les noves onades migratòries de l’Exposició Universal del 1929 aquell topònim oriental gairebé es va acabar oblidant. Alguns reportatges de les revistes Imatges o Mirador, amb unes magnífiques fotografies de Gabriel Casas, documenten que hi havia algunes desenes de xinesos dedicats a la venda ambulant a la Barcelona dels anys trenta.

El primer restaurant xinès de la ciutat, el Gran Dragón, el va obrir l’any 1958 –al carrer de la Ciutat número 5, just al costat de l’Ajuntament– el pare Peter Yang, capellà que va deixar la Xina amb el triomf de Mao Zedong i que a partir de 1965, i durant més de quatre dècades, va dir missa cada matí a la catedral de Barcelona . El segon restaurant, el Pequín, el va obrir Kao Tze Chien, cuiner del restaurant del pare Peter Yang, amb els estalvis que havia aconseguit l’any 1962 fent d’extra a 55 dies a Pequín, de Nicholas Ray, filmada a Las Rozas, prop de Madrid. Els descendents de la seva nissaga regenten avui alguns dels millors restaurants xinesos de la ciutat.

L’any 1990 els tot just 387 xinesos que hi havia registrats a Catalunya, gairebé tots a Barcelona, es dedicaven encara principalment a la restauració. Una part important havien anat arribant durant les dècades anteriors de l’illa de Taiwan. Els Jocs Olímpics de 1992 van tenir un efecte crida per als xinesos de tot arreu, però la majoria van començar a arribar d’una comarca molt concreta de la província de Zhejiang, al sud de Xangai: la comarca rural del Qingtian, propera a la ciutat de Wenzhou. D’allà venen la gran majoria dels xinesos del sud d’Europa i també els de Barcelona.

D’una forma visible però encara gradual, va començar a créixer el nombre de xinesos i de restaurants per tot el país. Va ser a finals dels anys noranta quan les ocupacions professionals es van començar a diversificar, amb l’aparició dels basars del tot a cent, dels majoristes de roba i marroquineria de la zona del carrer de Trafalgar o dels tallers tèxtils de Badalona, Santa Coloma o Mataró.

Pels volts de l’any 2000, aquella diversificació primera va fer possible que s’iniciés un creixement rapidíssim de la comunitat xinesa de Barcelona. Amb una capacitat admirable d’adaptació a nous sectors i a noves demandes, van arribar els cibercafès, les perruqueries i els centres de manicura, les botigues de roba, les fruiteries i els bars Marcelino, que no van canviar ni el nom ni la decoració ni el repertori de tapes i begudes.

Foto: Dani Codina

Establiments xinesos al passeig de Sant Joan, a la zona de l’Arc de Triomf, on els últims anys s’ha produït un notable increment del comerç regentat per famílies originàries del gegant asiàtic.
Foto: Dani Codina

Significació econòmica creixent

Més enllà d’aquests sectors comercials en constant mutació i dels negocis adreçats de forma preferent a la mateixa comunitat (gestors, traductors jurats, supermercats de menjar xinès, fotògrafs per a reportatges de casaments i altres, agències de viatges, autoescoles…), els xinesos de Barcelona comencen a tenir una significació econòmica de més gran volada: canalitzen les inversions del seu país i alhora obren empreses exportadores que situen al mercat xinès els nostres béns i serveis, els nostres olis, els nostres vins o els nostres clubs de futbol. La projecció internacional de la vibrant economia xinesa i el potencial de consum d’aquell mercat troben en els xinesos que hi ha entre nosaltres un pont i una porta d’entrada privilegiada.

Les estadístiques municipals de principis del 2017 ens diuen que ja hi ha prop de vint mil xinesos censats a la capital catalana. Es tracta de la segona comunitat immigrant, rere la xifra força més gran dels italians i davant de la molt similar dels pakistanesos. A diferència del que va passar amb altres comunitats immigrants, la fuetada de la crisi econòmica de principis d’aquesta dècada no va dur els soferts, estalviadors i laboriosos xinesos de Barcelona a tornar al seu país d’origen o marxar cap a noves destinacions migratòries: molt majoritàriament es van quedar. La crisi en va frenar el ritme de les arribades, però aquestes han seguit creixent.

Una població dispersa

Tot i que molt sovint la xarxa dels més de cinquanta milions de xinesos d’ultramar tendeix a concentrar-se als acolorits i bigarrats barris xinesos (Chinatown), que apleguen en un punt urbà la majoria d’aquesta població i del comerç ètnic, en el cas de Barcelona hi ha força dispersió. Prop del 30 % dels xinesos viuen a l’Eixample, un 19 % a Sant Martí i un 13 % a Sants-Montjuïc, districtes seguits de Sant Andreu i Nou Barris, amb percentatges que volten el 8 %. Aquesta dispersió té a veure amb la pauta inicial d’un creixement també dispers vinculat amb negocis adreçats al conjunt de la població urbana (restaurants o basars), que preferien situar-se tan lluny dels competidors com fos possible .

Els últims anys, al barri del Fort Pienc i la part baixa de la dreta de l’Eixample, articulada als voltants del passeig de Sant Joan i l’Arc de Triomf, s’ha produït un increment de la concentració comercial i ha augmentat la visibilitat dels xinesos. Com que la comunitat té una dimensió metropolitana que depassa els límits de la ciutat, la bona comunicació –a través de la línia 1 de metro– de la zona d’Arc de Triomf amb el barri de Fondo (entre Badalona i Santa Coloma), on sí que trobem una concentració poblacional i comercial més assimilable a l’embrió d’un Chinatown, ha contribuït a augmentar la concentració de xinesos en aquesta zona.

Justament en aquests nuclis de més gran visibilitat xinesa es desenvolupa el projecte municipal Xeix (que treballa també amb les comunitats pakistaneses). Es tracta d’un projecte exemplar, amb suport europeu, que ha aconseguit integrar els comerciants a les associacions dels barris, amb un alt grau de participació i amb el resultat de trencar estereotips i suspicàcies veïnals. El projecte Xeix ha potenciat també el protagonisme i la iniciativa participativa dels xinesos en les activitats educatives, culturals i festives. Les desfilades de l’Any Nou xinès en són només la mostra més visible.

Gran instint associatiu

Un dels trets distintius de les diàspores mercantils xineses, i també de les barcelonines, és el seu fort sentit associatiu. Hi ha unes quantes dotzenes d’associacions de xinesos a la ciutat: de dones, de comerciants, de paisans, d’educació o de caràcter religiós (una part no majoritària però sí significativa dels xinesos de Barcelona practica variants no catòliques del cristianisme en esglésies xineses protestants). La força de la família extensa, la confiança del paisanatge i el suport associatiu expliquen en part la capacitat emprenedora d’una comunitat que es vincula en xarxa amb tot d’altres comunitats europees i amb les regions xineses d’on procedeixen. La confiança mútua els abarateix els costos de transacció i els fa més competitius, més resilients i eficaços en l’acompliment del somni que persegueixen: obrir el seu propi negoci familiar. Els últims anys el consolat ha mostrat un gran interès a potenciar (i de pas controlar) aquestes associacions, subvencionant activitats educatives, comercials i culturals que comencen a buscar també una projecció cap al conjunt de la ciutat.

Les xarxes socials virtuals (WeChat, Weibo, QQ…) que usen els xinesos de Barcelona han creat canals informatius que depassen l’impacte dels periòdics en paper editats en xinès a la península, amb redaccions barcelonines que porten ja més d’una dècada a la ciutat: els nous formats digitals potencien l’acció de la comunitat i el coneixement del que passa a la ciutat i al país, i alhora la insereixen en una xarxa migratòria global, molt interconnectada amb els negocis i les famílies transnacionals.

Gran part de la comunitat ha arribat a Barcelona recentment i és jove i diversa. És la que aporta més estudiants nous al sistema escolar de la ciutat. I, a més, els dissabtes i els diumenges obre unes quantes escoles on uns quants centenars de nens estudien xinès. El domini de l’escriptura demana una inversió tan gran de temps que no n’hi ha prou amb un aprenentatge espontani de la llengua en l’entorn familiar. D’altra banda, els xinesos de Barcelona majoritàriament no tenen com a llengua familiar la modalitat estàndard del mandarí (basat en la parla de la capital, Pequín), sinó la variant regional de les parles wu.

Foto: Lychee Film Festival

Inauguració de la primera edició del festival de cinema xinès Lychee Film Festival, que es va dur a terme el mes de setembre passat en diverses sales de Barcelona.
Foto: Lychee Film Festival

Llegendes i rumors

La comunitat es veu injustament associada a tota mena de llegendes urbanes i rumors absurds. De forma automàtica es vincula els seus integrants amb conceptes sensacionalistes i del tot inexactes com ara “màfia xinesa” (que en cap cas pot definir, ni de lluny, la immensa majoria d’una població realment caracteritzada per un índex delictiu baix) o amb la idea falsa que no paguen taxes i impostos, etc. Es diu (com ja s’havia dit dels xinesos de París o de Londres) que quan moren no se sap on van a parar, cosa igualment ridícula. D’entrada, hi ha enterraments i nínxols ben documentats de xinesos; d’altra banda, la majoria dels xinesos de Barcelona són joves: no els hem deixat encara temps de morir-se… I molts tenen l’ambició (i els més grans en part comencen a fer-ho) de tornar a la Xina a passar-hi els últims anys de la seva vida i reposar per sempre a la terra nadiua.

Corre la brama que són gent tancada, però no és així: els immigrants de la primera generació han estat tan ocupats treballant de forma intensa que no han tingut gaire temps ni incentius per relacionar-se fora de la comunitat. I parlar les nostres llengües els costa tant com a nosaltres la seva. Però aquells que han obert negocis on la interacció amb els clients demana anar més enllà del cobrament de la mercaderia, com ara els que han passat a regentar perruqueries o bars de barri sense connotació ètnica, bars de tallat o cervesa, tapa i entrepà, han demostrat que en poc temps se saben els noms dels clients, hi peten la xerrada i saben fidelitzar amb simpatia la clientela.

Això no impedeix afirmar que allà on van els immigrants xinesos conserven un fort sentit de pertinença cultural i ètnica, fet que no va en detriment d’una participació activa en el teixit social i cultural de la ciutat. Entre els centenars de joves estudiants universitaris xinesos de Barcelona i els que han crescut i s’han escolaritzat al país n’hi ha de molt actius: n’és un testimoni la celebració, el mes de setembre passat, de la primera edició del festival de cinema xinès, el Lychee Film Festival, impulsat per joves que ja han muntat diverses jornades i actes al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), entre altres llocs.

Jun Chin i Manel Ollé

Departament d’Humanitats de la UPF

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>