Xavier Martí: “L’estigma fa més mal que la mateixa malaltia”

Un de cada quatre barcelonins té un problema de salut mental. Els més comuns són l’ansietat i la depressió i, dels que requereixen ingrés hospitalari, la bipolaritat i l’esquizofrènia. Moltes d’aquestes malalties es comencen a manifestar durant l’adolescència i tenen una base genètica. És el cas de Xavier Martí (nom real), nascut a Barcelona el 1962, que pateix esquizofrènia paranoide. En va començar a tenir episodis a l’institut i ara està tutelat per la Fundació Malalts Mentals de Catalunya. Aquestes línies, en què Xavier resumeix la seva vida, constitueixen un testimoni colpidor.

Foto: Arianna Giménez

Xavier Martí a les instal•lacions de Ràdio Gràcia, on porta un programa cada dijous a la tarda, de 6 a 7.
Foto: Arianna Giménez

“Deia el meu pare: ‘El meu fill és poeta’. Mira, sempre m’ha agradat llegir i escriure. És el meu refugi. I m’han premiat pels meus poemes, tot i que no tinc res publicat. Jo era l’alumne més brillant de l’escola. No ho dic jo, eh? Ho deien els mestres. Quan vaig arribar a l’institut, però, em vaig començar a sentir estrany. El meu germà gran, el Martín, ja estava amb agressivitat, amb les seves rareses, i es va tornar contra la família. Jo aguantava aleshores com podia. Però patia molt. I aleshores vaig tenir un episodi autoreferencial, que es diu. Crist, el màxim exponent de la tradició judeocristiana, em va venir a veure a casa.

»L’esquizofrènia et fa pensar les coses distorsionades, però no et fa perdre del tot el contacte amb la realitat, excepte quan estàs en la fase aguda, que aleshores veus i sents coses que no són, i t’agafa molta por. Tremolant ho vaig explicar als meus pares, que no van entendre res de res. Així que vaig optar per callar. Sempre callat. Fins i tot a la mili. Jo ja sabia que alguna cosa fallava i vaig anar a parlar amb el metge d’allà, però es va pensar que ho feia per deslliurarme’n i em va fer fora. La gent no t’entén.

»A la tornada no podia més. Un dia em va agafar un atac de riure i no podia deixar de riure. I em van ingressar per primer cop. Quan en vaig sortir vaig acceptar treballs odiosos. Jo volia escriure, soc poeta, però la medicació em deixava inútil. Feia de fuster en un centre especial de treball. Em trobava molt malament. Vaig pensar a suïcidar-me. I em vaig intentar llançar pel balcó de casa. Aleshores em van canviar la medicació. Tots els tests deien que jo tenia grans capacitats, però em van portar a fer una feina de rentaplats. Una feina de merda.

»He d’aguantar. He de ser fort. He d’aguantar. Ara he de fer de cuidador, de la mare i del Martín. La mare és gran i cal que l’acompanyi a tot arreu, i el Martín, de seixanta-tres anys, té una insuficiència renal crònica i necessita ser el centre d’atenció. També té esquizofrènia paranoide i ell, a més, una demència precoç. Jo mai no he estat agressiu com ell. Però a mi m’han ingressat dues vegades i a ell cap. Ja veus.

»Tinc un altre germà, el Toni, que no té la malaltia. M’estima molt. Si em veu una mica nerviós, em pregunta si m’he pres la medicació. Això és típic. Però no em puc enfadar perquè els que tenim una malaltia mental no ens podem enfadar, perquè si ens enfadem és perquè no ens hem pres la medicació. El Toni s’ho ha passat molt malament per la situació que tenim a casa. Ha plorat molt.

»Què hi fa si és genètic o no? A aquestes alçades de la vida… I a més, jo no tindré fills. Però mai no m’han fet cap anàlisi del genoma. Al meu pare li era igual el que em passés. Com si jo en fos culpable. La meva mare no ho entén, encara. Per a la gent de la seva generació, els bojos no som persones normals. Una persona amb càncer és una persona normal. Però una persona amb malaltia mental no és normal.

»Com els jutges, que diuen que jo no puc decidir a qui votar, com si fos un nen. T’ho pots creure? Quan vaig llegir la sentència judicial que m’incapacitava…, per l’amor de Déu! Em va doldre molt que m’ho fessin. Fins a aquell moment, mai no m’havia enfadat amb la psiquiatria.

»La segona vegada que em van ingressar va ser un alliberament. Va ser aleshores que em vaig adonar que tenia un problema; fins aleshores no ho acceptava. El pare em va ajudar que em donessin la disminució. Vaig fer cursos de copisteria a la Fundació Joia i vaig treballar en una copisteria tres anys i tot. Aleshores al pare li va agafar un càncer i va pensar que algú s’havia de fer càrrec de nosaltres quan ell morís. Ens vam posar en contacte amb la Fundació Malalts Mentals de Catalunya, que ens tutelen. Controlen els diners; fan activitats on participo, com ara els sopars de Nadal, i faig un cafè de tant en tant amb els referents tutelars de la fundació, que m’acompanyen també a les visites al metge.

»M’agrada escriure. No he publicat res, però tinc molts reculls de poesia. He impartit tallers d’escriptura a associacions i centres cívics, he endegat tallers de creació poètica, d’escriptura en general. Ara, a l’Associació de Veïns del Coll- Vallcarca tinc quatre alumnes. I col·laboro a Ràdio Gràcia, cada dijous a la tarda de 6 a 7.

»Abans tenia amics, fins i tot una amiga, una noia que m’estimava molt i de qui estava molt enamorat. Quan em va veure de tornada de la mili, no va voler saber res més de mi. Es va casar amb un altre. Ja no vull més relacions amb dones, no vull patir. Els companys de l’institut, quan van començar a veure les meves rareses, em deien boig i em van deixar de banda. Boig, em cridaven. L’estigma. Fa més mal que la mateixa malaltia.

»Recordo quan treballava en un centre especial de fusteria, que venia un psiquiatre a fer-nos conferències. Això era l’any 1987. I ens va dir que ens havien d’esterilitzar per no propagar la malaltia. Com si fóssim empestats!

»Ara torno a estar deprimit. Com feia molts anys que no ho estava. Trobo a faltar l’humor. La situació política també m’afecta. ‘Això que penses ara, Xavi, ho sents realment, ho sentiràs demà al matí?’, no em deixo de preguntar. Però no vull més medicació. Així que després de sopar, encara que sigui d’hora, em poso la música que m’agrada, em prenc les pastilles i m’estiro al llit. Em sento tan cansat…”

Cristina Sáez

Periodista especialitzada en ciència

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>