Una història amb moltes llengües

La llengua històrica de la ciutat s’ha reintroduït en àmbits institucionals però encara ha de recuperar la proximitat. El castellà domina el sistema comunicatiu i funciona com a instrument de relació entre els barcelonins de naixença i els d’adopció.

Una pancarta escrita en castellà encapçala una manifestació de professors d’institut a la plaça de la Universitat, el febrer de 1977, als primers temps de la Transició.
Foto: Pérez de Rozas / AFB.

La història del multilingüisme a Barcelona arrenca amb la Barkeno, on es troben ibèrics, grecs i cartaginesos; continua amb una Barcino que llatinitza autòctons i colons, i es perllonga en una Barchinona on el llatí popular conviu amb el llatí culte i amb el grec, l’hebreu, les llengües dels bàrbars, l’àrab i l’amazic. Instal·lada ja plenament en el català, la Barcelona medieval mantindrà l’ús del llatí administratiu i serà visitada, entre d’altres, per l’occità, l’aragonès, el genovès, el sard, el sicilià, el napolità, el toscà, el castellà i el romaní. El domini dels Àustria intensifica el contacte amb el castellà, però la ciutat també acull italians, occitans, francesos, flamencs, valons, alemanys i holandesos.

Portada d’un dels decrets de Nova Planta de Felip V. Les institucions sorgides de la derrota catalana en la Guerra de Successió van instaurar la supremacia del castellà.

La derrota de 1714 canvia la realitat sociolingüística de la ciutat. Les noves institucions instauren la supremacia de la llengua del vencedor i difonen una ideologia diglòssica destinada a arraconar el català. De fet, entre els segles XVIII i XX són molts els estats d’Europa que malden per homogeneïtzar nacionalment els seus súbdits. És aleshores quan el Regne Unit i França llancen les seves polítiques d’unificació lingüística, ben aviat seguides pels imperis alemany, austrohongarès, tsarista… La Primera Guerra Mundial marcarà un abans i un després en el mapa lingüístic d’Europa: les potències derrotades es veuen obligades a alliberar els pobles subjugats, mentre que els vencedors accentuen les seves pressions homogeneïtzadores. En poques dècades, les llengües dels primers es normalitzen, mentre que les altres llengües minoritzades entren en procés d’extinció.

I a Catalunya? L’any 1900 l’Administració, l’escola i la lletra escrita estan senyorejades pel castellà, però Barcelona no és demogràficament bilingüe. El bilingüisme és un patrimoni de les elits. En una ciutat amb pocs forans i on la meitat de la població és analfabeta, la vida es desenvolupa quasi exclusivament en català a casa, al carrer, a la fàbrica, a la taverna. La situació, amb tot, va canviant, perquè l’escolarització creixent i el servei militar obligatori van estenent el coneixement del castellà. A més, als anys vint, els immigrants, primer aragonesos, després murcians, duen el castellà al carrer. A partir del 1939 el franquisme expulsarà el català de la vida pública, i les grans immigracions del desarrollismo es veuran privades d’aprendre’l.

Tanmateix, ni tan sols en els moments de màxima repressió els catalans no deixen d’usar la seva llengua i d’animar els nouvinguts a adoptar-la. I així, encara no ha caigut la dictadura que ja s’obre pas una Barcelona orgullosa tant de les seves arrels com dels empelts dels seus nous fills, una ciutat que les dècades següents s’haurà d’esforçar per tancar les ferides, també lingüístiques, del règim anterior.

La multilingüització

Pàgina de l’Hagadà de Barcelona, del segle XIV, que es conserva a la British Library de Londres. L’hagadà és un llibre de pregàries i lectures de la Pasqua jueva.

El segle XXI troba Barcelona en plena transformació, també sociolingüística, empesa per l’evolució cap al capitalisme tardà i la societat de la informació, i el boom econòmic dels primers 2000. D’entrada, la ciutat s’obre al món i coneix un augment significatiu de visitants forans: l’any 2014 hi passen 7.874.941 turistes (estadístiques 2015 de l’Ajuntament). En segon lloc, hi creix el nombre de coneixedors de llengües estrangeres. Segons l’Enquesta d’Usos Lingüístics (EULP13), l’any 2013 el 43 % dels barcelonins declara saber parlar l’anglès i un 16 % el francès, unes xifres més altes encara entre la població juvenil. La composició demogràfica de la ciutat també canvia: entre 2000 i 2014 la població de nacionalitat espanyola es redueix d’1.450.175 a 1.329.265 persones, mentre que el nombre d’estrangers creix de 46.091 a 273.121 (dades del Padró Municipal d’Habitants, disponibles al web de l’Idescat). El canvi té impactes lingüístics: l’any 2013 més de dos terços dels barcelonins autòctons diuen que el català és la seva llengua d’identificació –el 57 % en exclusiva, més un 10 % que s’identifica amb el català i el castellà alhora. Però l’escassa adopció del català per part de les successives immigracions redueix aquesta xifra fins al 44 % en la població total (36 % més 8 % de bilingües) de la ciutat. De fet, mentre que el 99 % dels barcelonins diuen saber enraonar en castellà, només el 80 % sap parlar el català.

La Librería Española de la Rambla, propietat del llibreter i editor Antonio López, en una imatge presa entre els anys 1924 i 1934.
Foto: AFB.

La ciutat també guanya en diversitat lingüística. La llista de les nacionalitats dels barcelonins (dades del Padró Municipal d’Habitants de 2014, disponibles al web de l’Idescat) permet copsar quines són les llengües d’origen dels nouvinguts: de més a menys, Itàlia, Pakistan, Xina, Marroc, França, Bolívia, Equador, Perú, Colòmbia, Filipines, Romania, República Dominicana, Alemanya, Regne Unit, Argentina, Brasil, Hondures, Rússia, Índia i altres. Això sí, convé evitar dos errors. D’una banda, el de confondre els estrangers amb els al·loglots, perquè, de fet, la llengua d’origen més freqüent entre els nouvinguts és el castellà. D’una altra, tampoc no s’ha d’identificar la nacionalitat amb la llengua: al Pakistan, per exemple, l’urdú hi és la llengua oficial, però demogràficament hi és molt minoritària, mentre que a la Xina s’aprèn el mandarí com a llengua comuna, però la majoria de xinesos d’Europa parlen altres llengües xineses.

Dit això, segons l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població de 2013, el percentatge d’al·loglots a Barcelona l’any 2013 era del 12,6 %, i les seves llengües més freqüents eren, per aquest ordre, l’italià, l’urdú, el francès, l’àrab, l’anglès, les llengües xineses (totes sumades), el rus i el portuguès. Cap no superava l’1,5 % de la població total de Barcelona, cosa que mostra el grau de fragmentació dels col·lectius nouvinguts.

I ara, polítiques per al multilingüisme?

Una ciutat multilingüe demana una política específica que atengui adequadament la seva realitat. A Barcelona, aquí hi ha, sens dubte, molt terreny per córrer. Entre totes les llengües presents, el castellà és la que té els millors índexs de coneixement, la que domina en el sistema comunicatiu i la que funciona com a instrument de relació entre barcelonins de naixença i d’adopció, fins i tot als patis de les escoles. Res no suggereix que els barcelonins no l’aprenguin, com mostra el fet que és la primera, molt sovint l’única, que adquireixen els nouvinguts.

Ben diferent és, per contra, la situació del català. Des de la fi de la dictadura, la llengua històrica de la ciutat s’ha reintroduït en àmbits institucionals, però li queda un repte formidable: recuperar el món de la proximitat. El castellà tindrà sempre un valor com a eina de comunicació amb la resta del món hispànic, però el català només pot mantenir-se si recobra protagonisme com a llengua de carrer, d’amistats, de relacions interpersonals. Les rutines imposades durant el franquisme van recloure’l entre els catalans “de tota la vida” i van provocar que passar-se al castellà davant dels “altres” esdevingués un requisit d’educació. L’anècdota d’Isidre Fainé demanant al primer tinent d’alcalde, Gerardo Pisarello, si sabia català il·lustra que hi ha un veritable sostre de vidre amb què la llengua pròpia topa una vegada i una altra, una barrera mental que genera un cercle viciós, perquè ningú no aprèn una llengua en què no li parlen. Es corre el perill que això acabi desembocant en una funesta racialització dels comportaments lingüístics, en què la simple aparença no europea o mediterrània o fins i tot un nom de ressonàncies estrangeres acabi excloent amplis sectors de la població de l’accés al català. Per evitar-ho, cal aconseguir que el coneixement de la llengua torni a donar-se per descomptat, com un atribut per defecte de tots els barcelonins independentment del seu color, origen o condició social, com la marca d’integració instrumental i emocional definitiva a la ciutat.

Al costat de les dues grans llengües societàries, caldria saber desenvolupar unes pràctiques i uns discursos més valents per a les llengües d’origen. Per a alguns n’hi haurà prou d’argumentar que és una qüestió de justícia social o de solidaritat. Les polítiques d’acollida, d’asil i d’integració tenen unes dimensions lingüístiques que, ben resoltes, faciliten els tràmits i humanitzen la societat de recepció. També hi ha arguments econòmics en favor d’unes polítiques proactives d’atenció a la diversitat. En el món industrial del XIX, disposar de treballadors poliglots era un luxe inútil. Però en la nova economia, disposar d’una força de treball capaç de connectar les expectatives locals amb els mercats exteriors i els inversors forans constitueix un avantatge competitiu que és irracional de desaprofitar. Qui millor que els joves catalans d’origen estranger per col·laborar en la internacionalització de les empreses barcelonines? Polítiques poc costoses com la dels cursos de llengües d’origen als centres educatius o el reconeixement d’aquestes llengües al currículum escolar són alhora una política d’apoderament i una inversió econòmica de futur.

Finalment, cal entomar el repte d’universalitzar l’accés a les llengües franques estrangeres. Són molts els factors –econòmics i empresarials, culturals, ideològics– que encoratgen a incrementar el coneixement d’aquestes llengües, sobretot de l’anglès, i molts els recursos que s’estan invertint malament en aquest terreny. Urgeixen polítiques públiques informades tant per rendibilitzar els esforços existents com per evitar que l’accés desigual a aquest recurs acabi contribuint a forjar una fractura social.

Francesc Xavier Vila

Director del Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació (CUSC-UB)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>