Un salt d’escala en la concepció de l’espai públic

© Maria Corte

Cal lideratge per apuntar quines seran les futures àrees de transformació ubana, reservar-ne el terreny i començar a dissenyar-ne l’espai públic. Aquest és determinant per definir la qualitat d’un nou tros de ciutat.

L’esperança de construir una ciutat millor no es pot perdre; el repte més gran que tenim sobre l’espai públic del futur és ser ambiciosos. Ambició en el sentit de generar una visió de futur de la ciutat que pot no ser òbvia i que per tant serà controvertida. Crec que Barcelona té problemes endèmics i molt gruixuts, però que ni tan sols estan a l’ordre del dia dels grups polítics municipals. Hem de ser ambiciosos col·lectivament, i això per si sol és un repte perquè en les qüestions urbanes tendim a ser extremadament conservadors i acabem generant consensos només quan ens mobilitzem pel “no”.

Cal construir una intel·ligència col·lectiva a la ciutat que proposi, que animi, i que hi apliqui visió de futur. Sovint s’utilitzen arguments complexos i originalment valents per trobar llocs comuns que banalitzin la discussió i justificar, així, la inanició intel·lectual i la manca de prospectiva. Proposar és innovar, actuar en contra de “com s’ha fet sempre”, i això aixeca reticències. La d’urbanista és una professió exposada, però el valor dels professionals rau a ser consistent, a tenir capacitat de dissentir i argumentar per trobar noves maneres d’abordar reptes complexos.

Hi ha alguns tòpics que es repeteixen a les esferes urbanístiques, que es van buidant de contingut i que fins i tot agafen el sentit contrari a l’original. Un d’aquests és el paradigma de la ciutat oberta. A Barcelona, petit igual a millor; els projectes grossos tenen mala fama. Però la ciutat oberta, en la concepció original de Habermas, Arendt i Sennett, és aquella que es transforma sense fi, la que converteix fronteres en frontisses i que, per tant, és invasiva. La que no s’acaba, la que en la indeterminació permet consolidar el pas del temps i deixa fer-se. La qüestió del grau d’obertura d’una ciutat no hauria de ser l’escala de la intervenció, sinó la seva capacitat d’evolucionar en el temps, de generar situacions no previstes i de crear interaccions noves. D’assumir que el protagonista no és un arquitecte ni una associació, que aquella intervenció té molta vida més enllà de qui la va concebre. 

Un amic enginyer em deia que no entén per què els ajuntaments es disculpen quan fan obres. La reflexió és oportuna: per què, quan hi ha una tuneladora que perfora mig subsòl de la ciutat i hi invertim col·lectivament una fortuna, ho amaguem, i ens centrem només en les molèsties que genera? Hauríem de treure’ns els complexos: “Contemplin aquesta tuneladora que permetrà fer la línia 9 del metro amb el mínim d’afectacions i deixar a les futures generacions una ciutat connectada amb transport públic a una velocitat molt competitiva”, o “aplaudeixin l’equip humà que es deixa la pell cada dia per escurçar distàncies.” 

En l’escenari postbombolla immobiliària em sembla molt més important el ritme d’una transformació que no pas la seva mida. Que un lloc estigui en transformació constant és pesat, però no motiu per amagar el cap sota l’ala. El que és imperdonable és que estigui tancat i emmurallat. No es pot permetre que el grau de connectivitat d’un lloc es rebaixi per les obres, perquè aleshores la vida quotidiana de milers de persones se’n ressent: tanquen les botigues, es creen zones inertes i es desertitzen les plantes baixes. De vegades, voler “acabar” un tros de ciutat, encara que sigui petit, pot produir un efecte traumàtic.

Dit d’una altra manera: el problema del projecte de la Sagrera no és la seva mida, ni l’escala, sinó la seva estratègia d’implantació, basada en un etern “tancat per obres, disculpin les molèsties”. En el context actual, amb la platja de vies oberta com un estómac operat, les administracions es fan retrets les unes a les altres i amaguen el cap sota l’ala, incapaces de convertir l’espai en una oportunitat. Hi ha un projecte de l’equip d’arquitectes Alday-Jover i un altre de l’estudi d’arquitectura RCR per començar a colonitzar les vores de l’obra, fàcils i ràpids d’executar, que s’han aturat amb el canvi de govern, però que són clau per començar a transformar la Sagrera abans que hi arribi el parc. 

Superar la crítica al model especulatiu

Per tal de fer comprensibles aquestes afirmacions, proposaré tres reptes sobre els quals la ciutat ha de reflexionar. El primer exemple és el mite que a Barcelona hi ha milers de pisos buits. N’hi ha, però, paradoxalment, n’hi ha molts menys dels que es necessitarien per tenir un mercat de l’habitatge raonablement sa i no afectat per la inflació. Ho diuen els experts: amb menys d’un 5% del parc d’habitatges buits, el mercat no funciona. A Barcelona hi ha unes 800.000 unitats habitaculars, i sembla que els bancs en tenen 2.400 de buides. Per no tenir un mercat de pisos afectat per la inflació cal que hi hagi oferta, i la retòrica anticreixement només beneficia els actuals propietaris. 

Crec que l’error rau en la concepció antiga que alguns tenen del mercat immobiliari. Fer ciutat no és fer pisos, sinó generar centres, crear llocs que “són” abans de ser construïts. I això implica dissenyar espais públics de primera, ben connectats, verds, atractius i estructurats. Fer créixer una ciutat implica poder-la fer més justa, més distribuïda i acollidora per al talent. 

Barcelona (la metròpoli) té molt de marge per créixer, precisament perquè s’hi viu molt bé, i té el repte d’acollir persones amb talent o amb ganes de construir un futur col·lectiu millor, innovador i emprenedor. La crítica al model especulatiu previ a la bombolla immobiliària l’hem de superar. La por del pelotazo s’ha de vèncer (i combatre) per començar a imaginar una metròpoli ben connectada i molt menys desigual. Cal dissenyar nous trossos de ciutat, flexibles i oberts, i això no és espontani; cal lideratge públic per apuntar quines seran aquestes àrees de transformació, reservar-ne el terreny i començar dissenyant-ne l’espai públic, que serà determinant perquè allò esdevingui un tros important de ciutat. 

Gestionar el risc i evitar la mediocritat

El segon exemple té a veure amb la densitat de l’espai públic i de l’espai construït. Un dels trets genètics més importants de la ciutat és la seva densitat viscuda. L’edificació en alçada genera rebuig; de fet, tot el que sobresurt molesta, però és una manera eficient de generar poca petjada ecològica, i donar llum i vistes a tots els usuaris. Estar sistemàticament en contra del projecte diferent aboca la ciutat a la mediocritat, a la ciutat “producte”, als valors segurs i a l’estandardització de l’entorn construït en forma de pisos de Núñez i Navarro i cadenes d’hotels estèrils. La falsa pretensió de fer que res no sobresurti és contrària a l’essència de la ciutat: la identitat és un valor públic en risc. La por de gestionar el risc no ens ha de paralitzar; per això calen tècnics solvents, polítics amb arguments, inversors responsables i creativitat per part dels ciutadans.

La mediocritat no és una qüestió d’escala; hi ha edificis fantàstics que són grans i alts, i hi ha edificis grans que no aporten res. També hi ha espais públics grans que desconnecten, com hi ha llocs de pas no planificats que màgicament encarnen l’essència de l’espai públic. Però cal superar els prejudicis i atrevir-se a no pensar linealment. Els llocs comuns pels quals tot el que és gros, o diferent, o privat, equival a “especulatiu”, és fruit de la comoditat i les ganes d’agradar. 

El tercer repte és sobre com s’ha de planificar l’espai públic del futur. En un entorn en què tot és canviant, té sentit dibuixar avui el que ha de passar d’aquí a tres generacions? Hem de trobar uns instruments de planificació que apuntin llocs, reservin àrees i consolidin un espai públic estructurat, però que deixi marge a les futures generacions per repensar, redibuixar i redistribuir en funció de cada projecte. Això pot voler dir predicar, també al primer món, un back to basics: jo em conformaria amb la definició d’una ciutat policèntrica molt clara, on els centres es consideressin “àrees d’oportunitat”, que han d’estar ben connectats amb transport públic i que han de ser autosuficients des de tots els punts de vista (de serveis, d’equipaments, d’energia, de llocs de treball). I proposaria que aquests centres no es designessin per equidistàncies ni motius abstractes, sinó basant-se en les preexistències. 

També hi ha oportunitats polítiques que cal saber aprofitar, més enllà dels partidismes rancis. L’alcalde Trias era un gran partidari de preservar el caràcter domèstic dels Tres Turons i de Torre Baró, i estic segura que l’alcaldessa Colau també compartirà aquesta visió, que posa les persones al centre de les polítiques urbanes. Si hi ha consens polític per a aquest urbanisme més atent, serem capaços de generar les eines tècniques adequades per desbloquejar situacions absurdes generades per un pla general metropolità de fa més de quaranta anys? 

Tenim el repte de ser més incisius i més innovadors, i exposar-nos a defensar els valors de cada projecte urbà a risc de ser calumniats per dissentir. El debat real ha de ser ciutadà, interdisciplinari i plural, per evitar que s’instrumentalitzi per interessos partidistes.

Maria Sisternas

Arquitecta. Barcelona CIRCLES. Codirectora del Master in Urban Management (UPF)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>