Tres ciutats i tres fonts característiques

La Sèrie Barcelona encarna el model de font més habitual als nostres carrers. Es comercialitza amb diversos noms relacionats amb la ciutat i ha esdevingut una icona urbana.

Foto: Albert Armengol

Una font de la Sèrie Barcelona situada a la confluència del passeig de Sant Joan i el carrer de Casp. El model figura encara al catàleg del fabricant, Benito Urban de Manlleu –abans Fundición Dúctil Benito, tal com es llegeix a la base, sota l’escut de la ciutat–, amb el nom de Barcino.
Foto: Albert Armengol

L’única capital europea que avantatja Barcelona en nombre total de fonts és Roma, que supera les 1.900 unitats, però amb un nombre d’habitants també més elevat. Així, la seva densitat de fonts és de 0,69 per cada 1.000 habitants. París, una ciutat que tradicionalment també ha tingut i conserva moltes fonts, disposa d’unes 820 unitats, amb una densitat de 0,36 exemplars per cada 1.000 habitants. Barcelona manté una font per cada miler de persones.

Cada ciutat té un model propi que singularitza el paisatge urbà. A Roma la font característica és l’anomenada Nasone, un exemplar cilíndric de ferro colat d’uns 120 cm d’alçada que es va començar a fabricar massivament durant la dècada de 1920, basat en un model inicial de 1872. El nom prové de la forma del broc, que recorda un nas. És de raig continu, sense aixeta: l’aigua vessa directament a la claveguera a través d’una reixa a la vorera. Cal destacar-hi el forat superior del broc: si s’obtura amb la mà la sortida principal, l’aigua brolla cap amunt per aquest orifici i així no cal ajupir-se per beure. L’escut de les Nasone porta la sigla del govern de l’antiga Roma, representativa encara de la ciutat, SPQR.

La Wallace és la font emblemàtica dels carrers de París, també de ferro colat, que es va dissenyar i produir el 1872.

Foto: Wikimedia

Una vetusta Nasone de la Via Annia Faustina de Roma.
Foto: Wikimedia

Foto: Wikimedia

Un esplèndid exemplar Wallace del carrer parisenc de Polibeau.
Foto: Wikimedia

Pel que fa a Barcelona, la font més característica i freqüent és la pertanyent a la Sèrie Barcelona. En diem “sèrie” perquè l’han comercialitzat moltes empreses i cada fabricant li ha atorgat un nom diferent, però sempre relacionat amb la ciutat: Barcino, Condal, Barcelona són algunes de les denominacions usades per les foneries que encara la tenen en catàleg amb petites variacions i elements distintius. Es tracta també d’un model de ferro colat que es munta sobre una base de ferro o formigó on recolzen la reixa del desguàs i la columna amb l’aixeta. La producció és seriada a base de mòduls i peces independents que es munten al taller. El conjunt complet pesa uns 250 kg. La seva característica principal –potser la que li ha permès sobreviure en una ciutat que ha modernitzat totalment l’espai públic i que va ser considerada durant anys la capital del disseny– és la robustesa i la capacitat d’incorporar, sense modificacions, diferents aixetes amb mecanismes d’estalvi d’aigua. És un model molt popular que ha esdevingut una icona urbana; pràcticament la meitat de les fonts públiques dels nostres carrers pertanyen a aquesta sèrie.


Jordi Díaz Callejo

Enginyer. Màster en Patrimoni Cultural

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>