Silvestra Moreno: “He parlat amb els amics imaginaris d’una malalta per fer que anés al metge”

Nascuda a Madrid fa vuitanta-tres anys, va arribar a Barcelona durant la Guerra Civil. Silvestra Moreno va impulsar la primera Associació de Familiars de Malalts Mentals de Catalunya i després va fundar la Fundació Malalts Mentals de Catalunya, que acaba de complir un quart de segle de vida. L’any 2000 va rebre la Creu de Sant Jordi per la seva lluita en defensa dels afectats per aquestes malalties, que, recorda, “no són cosa teva ni meva, sinó de tots. Li pot tocar a qualsevol”. En aquest article ens relata la seva experiència.

Foto: Arianna Giménez

Silvestra Moreno, entrevistada per a aquest reportatge, que ha dedicat gran part de la seva vida a la defensa dels malalts mentals.
Foto: Arianna Giménez

“Quan em vaig casar, com era l’habitual aleshores, i vaig tenir fills, me’n vaig cuidar i també dels meus sogres. Un dia el meu sogre, que deuria tenir uns vuitanta anys, va començar a patir demència senil. I es va tornar agressiu. Es pensava que els veïns li volien robar, que havien entrat a casa seva, i coses així. Reaccionava de forma violenta, tant que els veïns tenien por que algun dia els fes mal. I em van dir que, o buscava ajuda, o el denunciaven.

»I així va començar tot. Era l’any 1980. Vaig portar el meu sogre a un ambulatori i el metge, quan el va veure, ja no el va voler deixar tornar a casa. El van traslladar de manera definitiva a l’Institut Mental de la Santa Creu i Sant Pau. ‘I jo, què he de fer ara?’, vaig preguntar. ‘Vostè, res, ja està’, em van respondre. ‘Escolti, que jo no porto un paquet, que és una persona. És el pare del meu marit i l’avi dels meus fills.’ Fins que va morir, l’anava a veure dos cops al dia.

»L’Institut, però, estava molt abandonat. Hi faltava personal, els malalts no rebien l’atenció que necessitaven. Uns anys abans l’Administració havia començat a tancar els manicomis i a tornar els malalts a casa seva. Gent que hi portava ingressada vint, trenta anys! Un desastre. No s’hi adaptaven i les famílies tampoc. I altres malalts estaven sols, sense recursos. On podien anar?

»Jo, en aquest centre, parlava molt amb els pacients joves, sobretot els escoltava. I em deia: ‘Jo tinc quatre fills; si algun dia cap d’ells es posés malalt i l’hagués de portar aquí, em moriria. Això és horrorós.’ Per això i pel meu sogre vaig començar a implicar-me en la lluita. Les famílies, amb el suport d’alguns professionals, ens vam començar a queixar tímidament, a manifestar-nos. Fins que, l’any 1986, vaig crear l’Associació de Familiars de Malalts Mentals.

»Com a presidenta de l’entitat, estava informada de tot, dels malalts que morien, dels que traslladaven, dels que enviaven a casa. I anava molt sovint al jutjat a portar els papers, perquè només un jutge pot autoritzar que una persona amb una malaltia d’Alzheimer avançada o una demència perdi el seu dret a la llibertat i la ingressin en un psiquiàtric. El fiscal apreciava la meva feina i em van proposar que l’associació es fes càrrec de la tutela de malalts que no tenien família. I així ho vam fer. En vam arribar a tutelar quatre-cents.

»Al cap de sis anys vam decidir professionalitzar-nos i vam crear la Fundació Malalts Mentals de Catalunya, que ara tot just acaba de fer vint-i-cinc anys. Des d’aquesta entitat, als malalts els fèiem de família, bàsicament. Vetllàvem perquè ningú decidís sobre ells sense tenir-los en compte, a ells o a les seves famílies. Els anàvem a veure i els donàvem una mica de caliu; volíem que sabessin que no estaven sols i que, si necessitaven res, des de la fundació els ajudaríem en tot allò que poguéssim. Llavors vam aconseguir poder, cosa que ara malauradament ens falta. Se’ns escoltava. Vam organitzar el segon congrés europeu d’associacions de famílies de malalts mentals. I fins vaig arribar a presidir la Confederació Espanyola d’Agrupacions de Familiars i Persones amb Malaltia Mental.

»Vint-i-cinc anys ja de vida de la Fundació… Mai no em vaig pensar que arribaríem fins aquí. Suposo que em va donar forces tenir molt clar que la malaltia mental no és ni teva ni meva, sinó que pot ser de qualsevol. És cert que les coses, gràcies a la nostra lluita, han canviat una mica. Com a mínim ara aconseguim que les persones estiguin ateses. Quan vam començar amb l’Associació i la Fundació, hi havia malalts a qui el psiquiatre només veia un cop a l’any!

»El que no ha canviat gaire és l’estigma. Ara, a més, hi ha modes que fan molt mal. Com allò de dir ‘estic depre’. Si sabéssiu què és tenir una depressió de debò…! El pitjor d’una malaltia mental és que el mateix malalt no és conscient que ho és, i això fa que a casa seva hi hagi sempre una guerra declarada. Pobres famílies. L’empatia és clau. Jo he arribat a parlar amb una malalta per telèfon i els seus dos amics imaginaris per aconseguir que anés al metge. Si miro enrere, recordo les cares de moltes persones que s’havien perdut i les vam retrobar. Les vam ajudar. I això em fa sentir bé.”

Cristina Sáez

Periodista especialitzada en ciència

Un comentari a “Silvestra Moreno: “He parlat amb els amics imaginaris d’una malalta per fer que anés al metge”

  1. La Silvestra ha estat una lluitadora extraordinària. Sense fer soroll, discretament ha aconseguit que tothom: administració, polítics, societats científiques, professionals de la Psiquiatria, pacients i familiars entenguessin com d’important es lluitar contra l’estigma i el patiment de la persona afectada d’un problema de salut mental. Avui encara presidint la Fundació Tutelar MM de Catalunya segueix donant testimoni.
    Gràcies Silvestra

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>