Si la ciutat és una paella, l’habitatge és l’arròs

Reunió de participants en el projecte cooperatiu La Borda, a Can Batlló.
Cristina Gamboa / La Borda

És moment de posar-se a cuinar. De combinar les aproximacions cooperatives amb la visió de gènere i els assajos tipològics, les polítiques socials i les oportunitats legals, la consciència ambiental i les contribucions més contraculturals i antinormatives.

Tenim un problema d’habitatge. De dret a l’habitatge. La casa és la inversió més important que fem a la vida; s’emporta la major part del producte de la nostra feina. L’habitatge és indispensable en la nostra identitat perquè a casa s’emparen els altres drets: si no estic empadronat, no voto; si no tinc on dutxar-me, no puc buscar feina; si no tinc on dormir, com puc relacionar-me socialment? Si la casa és només mercaderia, com és possible el dret a l’habitatge? Com pot ni tan sols plantejar-se el dret a la ciutat?

Tenim un problema d’opacitat i imprecisió en les dades sobre l’habitatge. La casa i la nostra capacitat d’endeutarnos-hi és una de les principals mesures de la riquesa del país. L’habitatge és el nou patró or. Hi ha poques dades i dades contradictòries, però les que hi ha són devastadores.

Un terç de les famílies de Barcelona vivim de lloguer, i dos terços, de propietat, però pràcticament tots de mercat lliure. L’habitatge públic no arriba a l’1,6%. Això no hauria de ser un problema si el mercat s’autoregulés i cobrís les necessitats dels ciutadans, però la crisi ens ha demostrat que només es regula a favor dels més rics. I quan el mercat exerceix la seva voracitat, aquest 1,6% resulta insuficient per cobrir les necessitats de tots els qui es veuen empesos a l’exclusió.

El projecte cooperatiu Sostre Cívic, al carrer de la Princesa, 49.
Foto: Jordi Gómez / Adriana Mas

En total, més de mig milió de desnonats a l’estat des del 2008. És l’equivalent espanyol als cinc milions de desnonats per les subprimeamericanes. Barcelona és la ciutat espanyola al capdavant dels desnonaments; el barri amb més desnonats, Ciutat Meridiana. Mig milió de persones és molta gent amb les bosses a la vorera: és la mida de les capitals de província espanyoles més grans. És com fer fora tota la població de l’Hospitalet de Llobregat dues vegades. Són cinc-centes mil unitats de dolor i desesperació, d’angoixa i ganes de morir. 

Tenim un problema d’habitatge amb els serveis socials saturats perquè l’assistencialisme de l’Estat arriba tard, quan arriba. I tenim els serveis sanitaris col·lapsats amb quadres de malalties vinculades a la precarietat de l’habitatge i a una salut mental acorralada per la por. Una sanitat en procés de retallada i privatització. 

Tenim un problema d’habitatge a Barcelona perquè hi ha tres mil persones dormint al carrer, l’única opció de les quals és un sistema d’alberg voluntariós i insuficient. No hauria de ser així, Barcelona és una ciutat rica. 

Tenim un greu problema d’habitatge perquè el que havia de ser refugi s’ha convertit en naufragi.

Les administracions, tan diligents per executar els llançaments, s’han mostrat letàrgiques per resoldre el problema. Ha estat tant el moviment mediàtic com l’omissió política. Anys de retòrica des de patronats, meses, observatoris, consorcis, departaments, direccions, foments, regidories, conselleries i fins i tot ministeris –que n’hi ha hagut– de l’habitatge. Poc arròs i arròs mogut. Arròs perdut. 

Socarrat

Però no, no tot està perdut. Hi ha cinc àmbits propositius sobre l’habitatge que plantegen solucions. En primer lloc, hi ha propostes des de les economies solidàries. Hi ha dues experiències en marxa a Barcelona, La Borda i Sostre Cívic, a Can Batlló i el carrer de la Princesa, respectivament. Proposen la cooperativa en cessió d’ús com a solució habitacional que permet l’arrelament –matricular els nens a l’escola, canviar les rajoles del bany– sense donar curs al petit especulador que tots portem a dins. No és un invent. El model cooperatiu Andel està comprovat a Escandinàvia, amb ràtios de fins al 30% del parc d’habitatges (Copenhaguen). Es podria pensar que és cosa de països riquíssims. Doncs tampoc. A Montevideo, l’Uruguai, s’aplica el model amb una proporció del 4%. 

Tenim propostes des de la participació de base i la contracultura. L’okupació, amb k, és un fenomen de resposta política a un mercat abusiu que al nostre país ha estat reprimit violentament. És impossible concebre a Catalunya experiències com les de Bonnington Square, de Londres, o Christiania, de Copenhaguen, perquè els mecanismes repressors de les nostres administracions són immisericordiosos. La legalitat espanyola posa el dret a la propietat privada per sobre d’altres drets que afecten greument allò col·lectiu. Malgrat tot, i afortunadament, els col·lectius okupes i d’autogestió de l’habitatge denuncien, amb les seves accions, els especuladors i els qui menyspreen la ciutat i els seus veïns amb l’abandonament. 

Un edifici ocupat.

Hi ha propostes des de les polítiques socials. El Pis Zero de la fundació Arrels proposa una resposta a la realitat de l’habitant de carrer crònic que supera les traves ambulatòries d’uns mecanismes assistencials d’eficàcia relativa. Els Arquitectes de Capçalera recuperen la funció social de l’arquitecte mitjançant un xafarranxo professional de resposta a situacions d’emergència. Són propostes que van encara més enllà del Housing First americà , que se segueix també a Austràlia, França, el Canadà i Finlàndia.

També hi ha propostes des de la sostenibilitat i els materials. La construcció amb materials sostenibles i els tallers d’ús i manteniment energètic de l’edificació ens donen estratègies per lluitar contra la pobresa energètica. El premi internacional Solar Decathlon de 2014 marca un abans i un després en la manera de pensar la casa en la seva funció més substancial, l’autèntic refugi. El més interessant del concurs en aquesta edició no era només la capacitat tecnològica de la peça guanyadora de fabricar-se i funcionar amb una empremta ecològica gairebé inexistent; el millor era que es plantejava com una crítica frontal a la idea de l’habitatge unifamiliar aïllat com a model de creixement urbà, un habitatge que és incompatible amb una idea de ciutat sostenible. L’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès (ETSAV) hi presentava el projecte Ressò, que va guanyar el primer premi d’innovació amb una casa solar comunitària per a rehabilitació social. 

Imatge del projecte d’arquitectura sostenible i comunitària Ressò, de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès (ETSAV), guanyadora del premi d’innovació al certamen internacional Solar Decathlon 2014.
Foto: Sandra Prat

I, finalment, tenim les propostes des de la forma arquitectònica. França s’ha avançat amb projectes de densificació als polígons d’habitatge de la banlieue. No és casualitat que les iniciatives en habitatge convisquin amb l’assaig econòmic en la cultura que planteja, amb més èxit editorial, les alternatives teòriques al capitalisme salvatge. Els assajos de nova arquitectura residencial publicats per _Export Barcelona són molt útils per avançar per aquests camins. La Casa sense Gènere de l’arquitectura feminista d’avantguarda posa en evidència l’enganyosa racionalitat de les tipologies modernes, dissenyades per homes i per a homes, amb distribucions espacials hiperjeràrquiques en què s’ignoren activament les tasques domèstiques amb cuines estretes i amagades que obliguen a treballar d’esquena a la família i habitacions de la bugada exigües i incompatibles amb la conciliació. L’equip d’investigació de Rehabitar ens recorda la conveniència d’una pell urbana gruixuda i promíscua i, com els arquitectes feministes, reivindica un habitatge que fomenti l’equitat i l’adaptabilitat de la casa a les transformacions de la família en el temps. 

Els cinc àmbits propositius condueixen a un projecte de ciutat que supera la distòpia habitacional amb situacions reals i provades. Cap no cau en la trampa de l‘smart cityque és l’equivalent urbanístic a utilitzar desodorant sense dutxar-se. Es tracta de cinc ingredients consistents. És menjar, no cosmètica. Són els cinc projectes que fan que l’arròs s’enganxi al fons de la paella. 

Una altra imatge del projecte d’arquitectura sostenible i comunitària Ressò, de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès (ETSAV), guanyadora del premi d’innovació al certamen internacional Solar Decathlon 2014.
Foto: Sandra Prat

Hi ha versions sobre el significat etimològic de la paraula paella. La majoria apunten al llatí patella, que descriu una paella de doble nansa. Algunes reivindiquen el seu origen valencià, del català plat, platell, platella. En el castellà profund i en l’espanyol americà hi ha la paila, un atuell metàl·lic ample i poc profund.

Tanmateix, la hipòtesi que més s’ajusta a la finalitat d’aquestes línies sosté que l’origen de la paella és la baqiyah, mot àrab que significa “menjar del dia abans”. S’hi ajusta perquè es distancia del continent i se centra en el contingut. El contingut són les sobres, l’existent. A casa el menjar no es llença, s’aprofita el que hi ha; el mateix hauria de passar a la ciutat, que és la casa de tots. La ciutat del futur ja està construïda: és aquesta.

Que no se’ns passi l’arròs 

És moment de posar-se a cuinar. De combinar les aproximacions cooperatives amb la visió de gènere i els assajos tipològics, les polítiques socials i les oportunitats legals, les possibilitats materials, la consciència mediambiental i les contribucions més contraculturals i antinormatives. L’urbanisme té en la seva estructura disciplinària la capacitat d’articular aquestes combinacions i portar-les a la realitat física, però per fer-ho necessita una voluntat política clara i la perspectiva suficient per afrontar el que és important sense abandonar el que és urgent. Això s’hauria de fer, per començar, amb un nombre d’emplaçaments limitat i ben escollit. No és versemblant afrontar les polítiques de creació d’habitatge públic només amb les lògiques de l’assistencialisme quantitatiu. La posició urbana és clau, i la conjugació de l’habitatge amb l’espai públic, imprescindible.

Habitatges socials Torre Via Júlia. Un dels tres projectes inclosos en l’exposició itinerant “Export Barcelona. Habitatge social en
contextos”, que recull vint propostes socials d’arquitectes catalans.
La mostra és un dels esdeveniments de la segona edició del Cities Connection Project.
Foto: Vicente Zambrano

Es tracta de produir habitatge públic i de lloguer a petita escala, en promocions de dos, quatre, dotze unitats, en emplaçaments que aprofitin la ciutat existent amb la lògica de les tres v: valor, visibilitat, viabilitat. Hi ha aquests llocs d’oportunitat a la ciutat compacta. Edificis estrets contra mitjaneres consolidades. Remuntes que esgoten l’edificabilitat d’un sector. Peces d’habitatge dotacional intersticials. Aprofitament de les friccions entre teixits urbans. En el contacte amb les infraestructures. Sobre els litorals marítims i fluvials. Robant espai al cotxe. 

Es tracta també d’aprofitar un teixit productiu castigat per la crisi: el del petit promotor, el dels oficis vinculats a la construcció, el d’un 50% d’atur juvenil. 

Es tracta de fer-ho de menys a més, en clau experimental, de manera que es puguin superar traves i contradiccions normatives. Han de ser peces que s’encaixin als barris existents fomentant la diversitat de rendes a través de la varietat tipològica i de diferents mecanismes d’accés i preu segons les rendes i el pla de vida dels seus ocupants. 

Es tracta d’engegar organitzant concursos vinculants, de mínima entitat, paritaris, en els quals sigui imperatiu que els vells professionals treballin amb els joves. Han de ser concursos per sumar, el premi dels quals és l’execució de manera coordinada, que superin la fórmula de la “competitivitat“ i l’“excel·lència“ formal a favor de la col·laboració i la promiscuïtat disciplinària. 

Fent-ho d’aquesta manera, amb l’estratègia d’un equip odontològic urbà que obturarà, rehabilitarà, salvarà la peça, posarà una corona o un implant com a màxim, podrem anar construint un parc d’habitatge públic de lloguer capaç de moderar els extrems del mercat. La resta són dentadures postisses contra el delicat paisatge natural que envolta la ciutat. 

Habitatges socials de Can Caralleu. Un dels tres projectes inclosos en l’exposició itinerant “Export Barcelona. Habitatge social en contextos”.
Foto: Vicente Zambrano

Hem fet massa closca. Tant de mol·lusc no és paella, és mariscada. Ens hem deixat les dents postisses a la pota del llamàntol. Cal tornar a posar arròs, i no podem posar-lo als marges, com si fos una guarnició d’arròs bullit. L’arròs s’apropia del sabor dels ingredients des del fons de la paella i el distribueix entre els comensals. Aquí rau el seu poder democràtic. 

Àlex Giménez

Arquitecte. Professor d’urbanisme i ordenació del territori a l’ETSAB (UPC)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>