Que no ens segrestin la vida: insubmissió

La campanya d’insubmissió a la mili i a la prestació social substitutòria ha estat una de les lluites de desobediència civil, d’enfrontament directe amb l’Estat –i el seu braç armat, l’Exèrcit– més contundents dels darrers temps.

Foto: Robert Ramos

Els dies 11 i 12 de juny de 1977 un centenar de persones va marxar fins al Castell de Figueres en solidaritat amb els onze objectors empresonats allí després del primer indult i de la primera norma de regulació de l’objecció al servei militar promulgada pel govern d’Adolfo Suárez, que va ser rebutjada pel Moviment d’Objecció de Consciència. Aquí, una imatge d’aquella marxa, interceptada per la Guàrdia Civil.
Foto: Robert Ramos

Des de finals de la dècada dels vuitanta fins a la suspensió del servei militar obligatori el 31 de desembre de 2001, cinquanta mil joves es van declarar insubmisos desobeint el reclutament forçós, militar o civil. “Que no ens segrestin la vida”, proclamaven. Molts d’ells van ser jutjats i gairebé un miler en tot l’estat espanyol van ingressar a la presó, fet que va generar nombroses mobilitzacions de protesta, diverses accions de lluita no violenta, un rebuig social creixent i suports internacionals. Un gest rebel –una decisió personal en el marc d’una estratègia col·lectiva que implicava assumir les conseqüències d’aquesta desobediència– que ha canviat profundament la vida de milers de persones i que al nostre país ha contribuït a aprofundir en el concepte i el sentiment antibel·licista. Sens dubte, és simptomàtic el preàmbul del projecte de l’Estatut de Núria (1931): “El poble de Catalunya, no com una aspiració exclusiva, sinó com una redempció de tots els pobles d’Espanya, voldria que la joventut fos alliberada de l’esclavatge del servei militar.”

La insubmissió no es pot explicar sense tenir en compte tota una sèrie d’antecedents. Per un costat, la lluita dels primers objectors de consciència –una història de dissidència, resistència i incidència– va iniciar el camí i, per un altre, la campanya anti-OTAN (referèndum de 1986) va assolir una capacitat de mobilització social molt important i va obrir el debat d’un dels puntals tabú heretats de la dictadura. El moviment pacifista va destapar la caixa dels trons en qüestionar públicament aspectes com l’existència i les funcions de les forces armades, l’origen i els interessos dels conflictes bèl·lics, els conceptes de defensa, de seguretat i d’enemic, la despesa militar o el comerç d’armes. Paral·lelament, els mitjans de comunicació van començar a difondre les condicions de vida dins les casernes i les quintades –humiliacions i vexacions– que patien els soldats de lleva, i a fer públiques les dades de suïcidis, accidents i morts de joves durant la realització del servei militar.

Una història en quatre etapes

La història de l’objecció de consciència, de la lluita antimilitarista i de la insubmissió a l’estat espanyol durant la segona meitat del segle xx es pot dividir en quatre etapes:

1. Repressió (1958-1977). Des dels primers objectors de consciència fins a la creació del Moviment d’Objecció de Consciència (MOC) el gener de 1977, la Llei d’amnistia i l’ordre d’incorporació ajornada o llicència temporal per als objectors de consciència que s’anaven acumulant. L’any 1971 Pepe Beunza es va declarar objector de consciència al servei militar. Va ser la primera persona a fer-ho per motivacions polítiques.

Foto: Robert Ramos

Pepe Beunza, que el 1971 va ser el primer objector de consciència espanyol per motius antimilitaristes i pacifistes, en una fotografia actual, mostrant el llibre La utopía insumisa de Pepe Beunza, on l’historiador Perico Oliver recull la seva odissea.
Foto: Robert Ramos

2. Compàs d’espera (1978-1984). Des de l’esborrany d’un primer projecte de llei a càrrec del govern de la UCD fins a la creació de la coordinadora Mili-KK (1984) i l’aprovació de la Llei d’objecció de consciència (LOC) definitiva per part del govern del PSOE (28 de desembre de 1984).

3. Cap a la insubmissió (1985-1989). Des de la declaració d’objecció col·lectiva contra la LOC –més de dos mil objectors de consciència van lliurar un escrit en què expressaven la ferma voluntat de desobeir l’esmentada llei– fins a la primera presentació d’objectors insubmisos davant els jutges militars. El 20 de febrer de 1989 cinquanta-set joves a tot l’estat –vuit a Catalunya– van manifestar la seva condició de ciutadans civils negant-se a reconèixer l’autoritat militar i van expressar la seva decisió de no fer la mili. A partir d’aquest dia, cada dos mesos –coincidint amb una nova crida a files–, més joves es van anar presentant als jutjats militars per declarar-se insubmisos.

4. Amb raó, insubmissió (1989-2001). Des de la primera presentació d’insubmisos a la mili fins a la suspensió del servei militar obligatori a l’estat espanyol. Els diversos governs van anar aplicant les mateixes estratègies infructuoses: dividir, diluir, integrar, desvirtuar, criminalitzar i reprimir. Quan la repressió era cada cop més injustificable, quan el suport social anava en augment, el Govern –i el poder militar– es van veure pressionats a virar les actuacions empreses per intentar aturar l’efecte bumerang, i també abocats a modificar la legislació amb l’objectiu de frenar el desgast constant i el descrèdit acumulat per l’Exèrcit. Cal tenir en compte, però, que la suspensió del servei militar obligatori podria ser revocada legalment anul·lant la llei orgànica vigent, ja que l’article 30, apartat 2, de la Constitució espanyola –no modificat– diu: “La llei fixarà les obligacions militars dels espanyols i regularà, amb les garanties que calguin, l’objecció de consciència i les altres causes d’exempció del servei militar obligatori; podrà imposar, en el seu cas, una prestació social substitutòria.”

Treball en xarxa i complicitat amb altres moviments

La campanya d’insubmissió es va basar en un funcionament assembleari i es va coordinar a escala estatal aglutinant diverses organitzacions. A Catalunya la van impulsar el Moviment d’Objecció de Consciència, la coordinadora Mili-KK, el CAMPI (Col·lectiu Antimilitarista per la Insubmissió) i les nombroses assemblees antimilitaristes comarcals. No va ser un moviment circumscrit a l’àmbit urbà, sinó que la seva activitat es va estendre per tot el territori, i va donar lloc a la creació arreu de grups de treball i de suport. Així mateix, cal destacar la importància del treball en xarxa i de l’establiment de complicitats estretes amb altres moviments socials –feminista, estudiantil, veïnal, gai i lesbià, independentista, ecologista, llibertari, sindical, okupa i partits de l’esquerra anticapitalista– per intercanviar ideologia i acció.

Azagra

Il•lustració del dibuixant Azagra per al llibre Seriosament… 25 arguments per la pau en còmic, de la Fundació per la Pau.

També va ser cabdal la feina dels advocats i les advocades que van donar suport jurídic al moviment antimilitarista i als insubmisos: Francesc Arnau, María José Varela, August Gil Matamala, Mateu Seguí, Josep Cruanyes, Sebastià Salellas, Jordi Sala, Mercè Álvarez, Jaume Asens…

Es va comptar igualment amb la implicació directa de moltes persones vinculades a l’àmbit cultural: dibuixants, il·lustradors i pintors (Cesc, Fina Rifà, Nazario, Mariona Millà, Azagra, Carme Solé, Ivà, Perich, Pilarín Bayés, Fer…); cantants i grups musicals (Lluís Llach, la Companyia Elèctrica Dharma, Maria del Mar Bonet, El Último de la Fila, Marina Rossell, Lluís Gavaldà, Gerard Quintana, Brams…); escriptors i escriptores (Teresa Pàmies, Miquel Martí i Pol, Maria-Mercè Marçal, Julià de Jòdar, Anna Murià, Manuel Vázquez Montalbán, Montserrat Roig, Paco Candel, Maruja Torres…); o actors, actrius i diversa gent del teatre i del cinema (Sílvia Munt, Pep Munné, Ariadna Gil, Guillem-Jordi Graells, Ventura Pons, Comediants…), entre molts altres. Mereixen un esment especial Lluís María Xirinacs, Arcadi Oliveres i Gabriela Serra pel seu mestratge.

Probablement, el gran pòsit de la insubmissió, el seu bagatge pedagògic més significatiu, és haver constatat l’enorme potencial que té la desobediència civil com a eina de canvi personal i col·lectiu i la seva immensa capacitat de transformació social i política. Que no s’aturi, doncs, el gest rebel.

Jordi Muñoz i Burzon

Mestre. Antic membre del Moviment d’Objecció de Consciència

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>