L’urbanisme barceloní: una mirada a la vida quotidiana

Foto: Arianna Giménez

L’Ajuntament proposa redissenyar la ciutat per visibilitzar la diversitat d’activitats que s’hi fan cada dia, i no solament ni principalment aquelles centrades en la productivitat. Des del departament de Transversalitat de Gènere s’apunta que la ciutat actual està “centrada en el model del mascle guanyador de pa”.
Foto: Arianna Giménez

En el camí de reenfocar l’urbanisme en el vessant humà cobra especial relleu la perspectiva de gènere: es tracta d’aconseguir un ús igualitari de la ciutat partint de la diversitat de gènere, origen, edat o funcional del veïnatge.

El carrer de la Princesa es va inaugurar el novembre de 1853, el mateix any en què l’Ajuntament de Barcelona enviava a Madrid el projecte d’enderrocament de les muralles, que començaria l’any següent. Gairebé dinou segles després de la fundació de Barcino, la ciutat es preparava per a la seva transformació urbanística més important: l’expansió cap al Llobregat i el Besòs. La construcció del carrer de la Princesa va comportar l’enderrocament de desenes d’habitatges i alguns carrerons medievals van desaparèixer, però per als dirigents de l’època pagava la pena: l’obertura del carrer assegurava una via recta, directa i ampla perquè els carruatges (militars) poguessin cobrir fàcilment els 750 metres que separen la Ciutadella de la plaça de Sant Jaume.

Es buscava esponjar la ciutat tant com fos possible per evitar les revoltes populars als carrerons, on fer una barricada era molt més senzill que a la cantonada de la Gran Via amb el passeig de Gràcia, posem per cas. El resultat va ser una ciutat que facilitava anar a treballar amb un vehicle de motor, una ciutat que va anar creixent paral·lelament a la consolidació del sistema capitalista i que prenia com a referència per definir-se el món públic –el de l’home treballador, l’home públic, que porta el sou a casa– enfront del món privat –el de la dona mestressa de casa, la dona privada, que no veu un duro per la seva feina.

Les ciutats no són neutres; Barcelona, tampoc. Sonia Ruiz, cap del Departament de Transversalitat de Gènere de l’Ajuntament, apunta que cal un model de ciutat que respongui a les necessitats i experiències de la vida quotidiana: “La ciutat està centrada en el model del male bread winner [mascle guanyador de pa]. No està pensada per als altres usos, els que no tenen al centre tan sols el mercat laboral formal: és a dir, els serveis públics, les botigues, les escoles, els centres d’assistència primària (CAP), entre d’altres.”

Per tal de tenir en compte altres necessitats i vivències, imprescindibles per construir barris, l’Ajuntament de Barcelona s’ha proposat redissenyar la ciutat amb l’objectiu de visibilitzar la diversitat d’activitats, usos i tasques que hi fan cada dia les persones: desplaçar el focus de l’urbanisme des de la vessant productiva cap a la humana. Aquest ambiciós objectiu necessita, doncs, actuar de manera transversal –no només des de l’urbanisme– per assegurar que aquests canvis tinguin èxit. Al cap de poca estona de conversar amb Sonia Ruiz, aquesta necessitat surt a la llum: “Abans de posar en marxa algunes mesures, calia ordenar la casa”. El desembre de 2015 (mig any després de començar el mandat), la nova administració municipal presentava la mesura de govern de transversalitat de gènere, que portava com a objectiu “integrar la perspectiva de gènere a totes les fases de les polítiques públiques”, diu Ruiz. Tot plegat suposa un procés de canvi institucional que implica revisar processos i rutines per incorporar la igualtat com a requisit, formar el personal de l’Ajuntament i incorporar expertes en feminismes.

Urbanisme amb perspectiva de gènere

Foto: Arianna Giménez

Foto: Arianna Giménez

Foto: Arianna Giménez

Les dones necessiten més imperiosament una ciutat accessible perquè són les que més la trepitgen, sovint carregades amb el carret d’anar a comprar o amb el cotxet del fill o la filla.
Foto: Arianna Giménez

Ha estat, precisament, l’Àrea d’Ecologia, Urbanisme i Mobilitat la que més ha treballat la mesura de govern “Urbanisme amb perspectiva de gènere”, subtitulada significativament “Urbanisme de la vida quotidiana”, la qual es va presentar el 22 de març. El pla no té com a objectiu preocupar-se només de les problemàtiques referides a les dones, sinó que pretén tornar l’ús humà a la ciutat des d’una perspectiva d’igualtat tenint en compte la diversitat de gènere, d’origen, d’edat o funcional del veïnatge. Una perspectiva que, justament per basar-se en la igualtat, es fonamenta en el feminisme: “És cert que tenim més en compte les dones perquè hi ha una exclusió històrica, però la mesura no està pensada per a les dones, sinó que el seu objectiu és situar la vida quotidiana de les persones al centre, amb una perspectiva clara de gènere”, assegura Mercè Llopis, coordinadora tècnica de la Direcció de Model Urbà (dins de la Gerència d’Ecologia Urbana) de l’Ajuntament.

Homes i dones no fem servir la ciutat de la mateixa manera. El Pla per la justícia de gènere, publicat el juliol de 2016, explicita que existeix un “fort biaix de gènere tant pel que fa als usos com pel que fa a les llibertats i als drets associats” a la ciutat. A més, el Pla mostra que les dones fan servir les botigues de barri, els CAP, les escoles, les llars d’infants i els parcs infantils més que no pas els homes, que usen més els equipaments esportius i els d’oci i lleure. Una fotografia massa ben enfocada dels rols tradicionals: la dona té cura de la família, l’home és el proveïdor i gaudeix del seu oci.

L’Enquesta de Mobilitat en Dia Feiner elaborada l’any 2014 per l’Autoritat Metropolitana del Transport, juntament amb l’Ajuntament i la Generalitat, també mostra un ús diferenciat per sexes. Les dones, segons l’enquesta, es desplacen majoritàriament per motius familiars i en segon terme per motius ocupacionals (15,6 %), mentre que els homes es mouen sobretot per motius ocupacionals (19,4 %). Les dones fan més trajectes, amb més freqüència i, sobretot, de més proximitat. A banda, les dones fan servir més el transport públic i caminen més, i els homes, en canvi, usen més el transport privat: un 32,3 % dels homes fa servir el cotxe, per davant d’un 25,4 % de les dones. Són les dones, doncs, les que més necessiten una ciutat accessible perquè són les que més la trepitgen, sovint carregades amb el carret d’anar a comprar o amb el cotxet del fill o la filla.

Davant d’aquesta situació, Sonia Ruiz, del Departament de Transversalitat de Gènere, informa que l’estratègia a seguir ha de ser dual: “Hi ha algunes actuacions en què intentem que les dones no pateixin discriminacions i d’altres en què l’objectiu és equilibrar la participació d’homes i dones. Hi ha accions positives en espais als quals les dones no van mai, i altres en espais als quals intentem que vagin més els homes, com les escoles bressol.”

Foto: Arianna Giménez

Els homes, que es mouen sobretot per motius ocupacionals, usen més el transport privat que les dones: un 32,3 % dels homes fa servir el cotxe en els seus desplaçaments, per davant d’un 25,4 % de les dones, segons la darrera Enquesta de Mobilitat en Dia Feiner (2014) a l’Àrea Metropolitana.
Foto: Arianna Giménez

Foto: Arianna Giménez

Els patrons de mobilitat de les persones canvien segons la càrrega de cures que pesi sobre elles, una càrrega que és especialment important en el cas de les dones. Bona part de les actuacions urbanístiques previstes es pensaran des d’aquesta perspectiva.
Foto: Arianna Giménez

Una de les actuacions que preveu la perspectiva de gènere és la dels eixos transversals de l’avinguda Meridiana. L’objectiu, segons Mercè Llopis, és convertir-la en un carrer més amable amb voreres més transitables i per on no circulin tants cotxes. En aquestes millores la perspectiva de gènere es manifestarà en la conformació dels itineraris que segueixen principalment les veïnes per travessar l’avinguda de costat a costat: “Intentarem que les rutes que la creuen siguin còmodes, que la gent que viu a un cantó de la Meridiana pugui anar a l’altre i comprar, anar a l’escola o fer l’activitat que vulgui. La idea és deixar de concebre la Meridiana com un riu difícil de passar”, assegura Llopis.

Contra la feminització de la pobresa

Per trencar aquesta narrativa de separació de gènere en els àmbits de la ciutat, cal, però, actuar de soca-rel en el problema de la feminització de la pobresa, un impediment estructural per aconseguir més igualtat de condicions. El 28 % dels habitants de Barcelona es troba en risc o situació d’exclusió i, d’aquest total, un 55 % són dones. “La mitjana d’ingressos ⁠de les dones per rendes del treball és un 18 % inferior a la dels homes”, informa el Pla per a la justícia de gènere a Barcelona. A més a més, degut a la seva responsabilitat desproporcionada en la prestació de cures i en el treball domèstic no remunerat, per a les dones barcelonines és més difícil sortir de la precarietat. “La gentrificació també afecta més les dones no blanques, d’edat avançada, pobres, famílies nombroses, famílies monoparentals femenines i dones immigrades, entre d’altres”, segons la mesura de govern d’Urbanisme i Gènere.

Sens dubte, els eixos de desigualtat habituals (edat, origen, classe, identitat o orientació sexual) generen les experiències de pobresa més flagrants: “Així, la manca de permís de treball i de certificació d’estudis i la transsexualitat exclouen les dones del mercat laboral formal”, recull l’Estratègia contra la feminització de la pobresa i la precarietat, publicada el juliol de 2016. Aquest pla, que busca reduir a mitjà i llarg termini la pobresa femenina a la ciutat, estudia les realitats socioeconòmiques diferenciades per gènere: “Les dones grans, fruit d’una trajectòria laboral intermitent o centrada en la llar, reben pensions contributives en un 38 % menys de casos que els homes, i les famílies monoparentals encapçalades per dones pateixen un risc de pobresa elevadíssim, del 40 %.”

Les polítiques d’austeritat i les retallades de drets que han suposat les reformes laborals i de les pensions, juntament amb la reforma de l’article 135 de la Constitució o la firma del rescat bancari amb diners públics, han provocat una reducció dels pressupostos i del personal dels serveis públics que afecta més les dones, perquè són les que més necessitats tenen.

Aquesta situació de desigualtat en el repartiment de la riquesa es va veure agreujada amb la disminució de la despesa pública per als serveis de cura –a causa de la congelació de la Llei 39/2006, d’autonomia personal– i la reducció de places públiques a les escoles bressol. Amb aquest panorama, i sense perdre de vista l’enfocament urbanístic, l’Ajuntament treballa per democratitzar i sociabilitzar les cures: no les poden continuar duent a terme majoritàriament les famílies i, dins d’elles, les dones, sinó que se n’han de responsabilitzar més els homes i l’Administració. O, com a mínim, es proposa ajudar a canviar la cara a la ciutat perquè sigui més amable i inclusiva amb les persones que exerceixen les cures.

En aquesta línia, la Regidoria de Cicle de Vida, Feminismes i LGTBI va preparar una mesura sobre democratització de les cures que es va presentar al ple a finals del mes de maig. Marta Cruells, assessora de polítiques d’igualtat de gènere de la regidoria, assegura que aquesta mesura s’ha preparat durant un any i mig, fent un diagnòstic amb persones que són cuidades i persones que cuiden, amb grups i serveis públics que proveeixen cures, de criança compartida i organitzacions que tenen cura de les persones grans, entre d’altres.

La mesura té com a objectiu reconèixer la cura i posar-la en valor tenint en compte, tal com explica Marta Cruells, que des que naixem i fins que morim “totes les persones necessitarem ser cuidades i, probablement, totes també cuidarem d’algú”. Una manera evident de reconèixer socialment aquesta activitat és comptabilitzar-la: “Les cures suposen un percentatge del 25 % del producte interior brut d’una societat”, assegura Cruells. Són, doncs, molts diners per a una activitat que sovint no està remunerada. La mesura preveu més de setanta actuacions, la primera de les quals va ser la realització d’un mapa amb tots els programes i els serveis que ja ofereix l’Ajuntament a l’hora de proveir de cures. Bona part de les actuacions urbanístiques es pensaran des de la perspectiva de les cures, ja que, com explica Marta Cruells, els patrons de mobilitat canvien segons la càrrega de cures que pesa sobre les persones: “És una manera més d’entendre la ciutat des de la vida quotidiana.” Entre les mesures concretes que es proposen hi ha la construcció de cinc espais familiars més i l’ampliació en deu el nombre d’escoles bressol.

Seguretat i prevenció

Els canvis estructurals en matèria de transversalitat, lluita contra la precarització, mobilitat i cures no tindran mai èxit si no s’acaba d’una vegada amb les violències masclistes. L’Àrea de Prevenció i Seguretat va portar a terme una auditoria de seguretat i gènere el 2013 per transversalitzar la perspectiva de gènere en la recollida de dades referents a la seguretat i en la implementació de polítiques públiques de ⁠seguretat i prevenció a la ciutat de Barcelona. Arran de l’auditoria es va formar el personal tècnic municipal en la metodologia de marxes exploratòries de seguretat amb perspectiva de gènere. Aquestes marxes van servir per començar a diagnosticar els espais que creen percepció d’inseguretat i establir actuacions per millorar l’espai públic, per posar fi a aquestes violències masclistes urbanes.

Foto: Arianna Giménez

El Pla de barris preveu fer marxes exploratòries de dones en tots els barris per detectar els factors que els creen inseguretat.
Foto: Arianna Giménez

Sonia Ruiz, cap del Departament de Transversalitat de Gènere, valora l’única marxa exploratòria que s’ha realitzat durant el present mandat, el 24 de novembre de 2016, a la Colònia Santiveri del barri de la Mare de Déu del Port, a la Zona Franca: “Les demandes de les assistents –una vintena de veïnes, tècniques i activistes, entre d’altres– eren molt assumibles, com ara enllumenat, escales, poda d’arbres o neteja.” Els llocs més perillosos acostumen a ser els punts foscos i les zones amb molta vegetació, on les dones són més vulnerables, allà on no poden veure ni ser vistes: “Per això procurem que a les marxes exploratòries assisteixin els actors que tenen el poder de realitzar les millores; per exemple, Guàrdia Urbana i Parcs i Jardins.”

Dins del Pla de barris hi ha previst fer, com a mínim, una marxa d’aquestes característiques a cada barri. “La previsió és completar-ne deu més durant els propers dos anys”, informa Sonia Ruiz. Una d’aquestes tindrà lloc, probablement, al carrer de Pi i Margall, en el marc del pla de remodelació d’aquesta via. Mercè Llopis, de l’Àrea d’Ecologia Urbana, assegura que s’ha obert un procés de participació en què s’impliquen veïns, comerciants i, especialment, els consells de dones dels dos districtes afectats, Gràcia i Horta-Guinardó. El perill rau en la possibilitat que aquesta participació no tingui en compte la perspectiva de gènere: “Depenent de l’hora en què es faci la trobada i si no posem eines per assegurar la participació de les dones (com ara un espai d’atenció per cuidar dels nens petits), hi assistiran molts més homes que dones –argumenta Sonia Ruiz–. I el més probable és que els homes, quan els preguntis en què hauria de consistir la renovació del seu carrer, responguin que calen més places d’aparcament.”

El 29,9 % de barcelonines han patit al llarg de la seva vida una agressió masclista greu i el 16,3 % n’ha patit al carrer; un 29 % procura no sortir mai sola, i només un 0,4 % de les dones victimitzades ha denunciat els fets. Són dades de l’Enquesta de violència masclista publicada el 2011; unes dades esfereïdores que posen de manifest l’aprenentatge de nombroses estratègies d’autoprotecció que són exclusivament femenines (més d’un 9 % porta a sobre algun objecte d’autodefensa, com ara un esprai) i que es basen a limitar l’exposició als riscos de l’espai públic, cosa que, de passada, limita la llibertat de moviments i l’autonomia personal.

Els moviments socials i feministes del barri del Poble-sec, avançant-se a la institució, van establir un protocol d’acció durant les festes majors de l’any 2015 per actuar davant de les agressions sexistes que s’hi poguessin dur a terme. El protocol va ser guardonat pel Consistori amb el Premi 25 de Novembre (Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència vers les Dones). Després d’aquesta experiència, durant el 2016 s’ha anat treballant a la resta de districtes per aplicar protocols similars, però adaptats a la idiosincràsia de cada festa: “Des de la Regidoria –explica Marta Cruells– hem demanat que tots els protocols incloguin uns elements comuns mínims com ara la impartició d’una formació bàsica a totes les persones responsables de l’organització de cada festa. No és el mateix una festa macro com la de Gràcia que una de més petita com ara la de Nou Barris, que pràcticament no té concerts.”

Durant les festes de la Mercè de 2016 es va actuar se-guint una altra línia. Es va col·locar un estand a l’avinguda de la Reina Maria Cristina, que és on es duien a terme els concerts que atreien un públic més jove. Dues persones atenien l’estand i dues altres caminaven per la zona de concerts. “Si veien alguna situació d’agressió o si algú els reclamava, actuaven directament. Ho van fer en un parell d’ocasions. També es van dirigir persones a l’estand per informar que havien patit una agressió i demanant ajuda. En total, una desena de casos”, recorda Marta Cruells.

Aquest mateix model també es va posar en funcionament a les festes de la Lali Jove, el 12 de febrer, i l’estand s’instal·larà de manera permanent a la Vila Olímpica, una zona d’oci nocturn intensiu amb abundància de bars i discoteques, amb molta població estrangera que ve a passar uns dies de festa a Barcelona i molts estudiants universitaris amb beques Erasmus. “Els mossos –informa Cruells– van detectar un augment de les dades de denúncia per agressió sexual en aquesta zona de la ciutat.”

Una de les actuacions que es van proposar per a les festes del Poble-sec consistia a parar la música quan es produís una agressió sexista i a informar-ne els assistents per megafonia. Que el motor del model urbanístic barceloní es pari del tot i torni a arrencar amb una mirada diferent és una qüestió que només serà possible amb la feina capdavantera dels moviments socials i la consciència política d’un consistori amb perspectiva de gènere.

Gerardo Santos

Periodista

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>