La servitud del servei militar

L’Exèrcit espanyol arrossega un descrèdit, difícilment reparable, que es va guanyar a pols al llarg de tot el segle xx. Les possibles virtuts de la milícia estan enaltides per una retòrica de cartó pedra, i desmentides pels abusos.

Foto: Robert Ramos

Desfilada del Dia de les Forces Armades de 1981 per la Diagonal.
Foto: Robert Ramos

El gran fracàs de la Guerra Civil –la guerra, en el llenguatge col·loquial– va ser prolongar la persecució venjativa dels derrotats executada pels militars, sense gestos de clemència i reconciliació. Després de quatre dècades com a puntal de la dictadura, qui se l’estima avui, l’Exèrcit espanyol?

No es parla prou de la cabronada de fer fer un servei militar obligatori més llarg de l’habitual als nois que havien lluitat al bàndol republicà. Mentre que els guanyadors en quedaven exempts, els vençuts van patir l’escarni disciplinari i ideològic del mateix exèrcit que els havia derrotat. Entre la guerra i el servei afegit, una ampla franja de joves catalans van perdre cinc, sis i set anys de la seva vida. La milícia els va robar la joventut.

Al meu pare, de la primera Lleva del Biberó, el van castigar a fer el servei a Castella i, a la mateixa estació de tren de Valladolid, un oficial va advertir: “Al primero que oiga hablar en catalán, ¡lo mato!” L’odi anticatalà, l’amenaça d’un poder armat que et vigila i t’acusa, la supremacia de l’estament militar per damunt de la justícia i la democràcia, la por que generaven uns cossos repressius –policia, exèrcit, judicatura, funcionariat hostil, etc.– que eren jutge i part: tot això ho vaig viure durant la meva infantesa i la joventut. Jo vaig fer les milícies universitàries, que era un sistema de mili a terminis per no haver d’interrompre els estudis. Era el 1970, un temps després d’aquell Maig del 68 que tenia les cúpules política i militar en una histèria permanent. Les masses de jovent, sobretot d’estudiants, eren perilloses. A nosaltres, vestits encara de civil i amb les barbes i cabelleres esbullades de l’època, ens van fer saber que “no se puede ni parpadear estando firmes” i, en aquesta postura catatònica, ens van llegir uns extractes del codi de justícia militar en què es repetia la frase “será pasado por las armas”. Era un tràmit preceptiu i una advertència: us tenim ben agafats pels dallonses.

Continuàvem estudiant la carrera i fent vida civil, però amb un tram de mili per completar i, doncs, subjectes a la jurisdicció militar. Si t’enxampaven en una manifestació o amb propaganda de la dita subversiva, acabaves en un consell de guerra, que és el bonic nom amb què es coneixen els judicis militars. O t’enviaven a fer la mili a destins reconsagrats com a represàlia. Hi estaves exposat en qualsevol moment, et podien agafar i acusar de qualsevol cosa. Sobretot a la vella Universitat de Barcelona on jo estudiava i on la irrupció de la policia –els grisos de trista memòria– era constant per arrencar cartells, per dissoldre una assemblea o per simple rutina. Repartien llenya i detenien a la babalà. Ningú no estava segur i els que estàvem a mig fer les milícies els teníem sempre per corbata. Les dictadures es basen en això, a sembrar la por.

Jo vaig fer un servei militar tan absurd, inútil i desprestigiat com el de les generacions anteriors, però amb un factor global nou. Als anys seixanta i setanta va esclatar una revolta juvenil de disturbis universitaris arreu del món, moviments en pro dels drets civils, formes de vida alternativa i antiautoritària, i un rebuig frontal al militarisme. La cançó de protesta abominava de la guerra del Vietnam i propagava l’anhel pacifista. Jo encara vaig fer la mili amb la contradicció de cantar l’himne de la Infanteria –necròfil i passat de voltes, com tots els himnes militars– cada dissabte abans de sortir de permís, i cantar amb els amics i als festivals de folk Diguem no, Soldat universal, Blowin’ in the wind o Le déserteur. I fèiem cua als cines d’art i assaig per veure pel·lícules antimilitaristes. Amb un fusell a les mans et senties enemic del poble i et plantejaves si, donat el cas, obeiries ordres contràries als ideals de pau i llibertat.

Foto: Robert Ramos

Manifestació davant del Govern Militar, al capdavall de la Rambla, demanant la llibertat dels objectors i insubmisos detinguts, el 6 de març de 1979.
Foto: Robert Ramos

El servei militar va ser contestat per la generació següent. Recordo el nom de Pepe Beunza, pioner valent d’una objecció de consciència que uns anys més tard va fer visible l’antimilitarisme amb moviments com Mili-KK, que lluitaven de forma desacomplexada contra la interferència militar –“segrest, en deien amb raó– en la vida dels xicots. Fins que la mili va deixar de ser obligatòria. La situació era ja insostenible, ningú no volia saber res de l’exèrcit, i encara menys d’aquell exèrcit tan contaminat.

Fins que Narcís Serra no va modernitzar les forces armades amb una organització totalment nova i més professional, la vella i totalitària jerarquia militar va tenir la democràcia agafada pel ganyot. De fet, la Constitució va ser redactada amb les baionetes al clatell. Quan es va aconseguir supeditar l’exèrcit al poder civil, la dreta política va heretar el discurs ultraespanyol, ranci, imperiós, intolerant, uniformador i netament franquista, i va escorar cap a la ultradreta en lloc d’esdevenir la dreta homologable d’una democràcia europea que Espanya no ha tingut mai.

Els comandaments militars d’avui són homes –i alguna dona– de nivell universitari, intel·lectualment ben preparats i teòricament compromesos amb els valors democràtics. Dirigeixen una tropa reduïda de poques vocacions autòctones que accepta hispanoamericans que volen obtenir la nacionalitat espanyola. Equatorians, bolivians, panamenys i guatemalencs són soldats obedients que canten tot allò que els fan cantar i juren tot allò que els fan jurar. A mi també em van fer jurar que donaria la vida per defensar una bandera que a mi no em defensa, sinó que m’escomet i em burxa. Té més sentit allò que cridaven els soldats dels últims anys de mili obligatòria. Quan els exhortaven amb el crit de “¡Viva España!”, en lloc de contestar “¡Viva!”, deien “¡Birra!”

Les possibles virtuts de la milícia –altruisme, sacrifici, lleialtat, rectitud moral, companyonia, esperit de superació, compromís amb la pau, etc.– estan enaltides hiperbòlicament per una retòrica inflada, de cartó pedra, i desmentides per la realitat dels abusos comesos en nom de la disciplina, l’obediència i l’honor. És difícil tallar-los perquè els militars funcionen de forma autònoma, es protegeixen amb muralles legals i prerrogatives al marge de la societat civil, o sigui, de la societat. Les casernes són encara refugis d’extralimitacions, quintades, xantatges entre soldats, humiliacions… I baluards de l’homofòbia i el masclisme més rampants.

Quan Rafael Nadal va ser eliminat dels Jocs Olímpics de Rio de Janeiro, l’Exèrcit de Terra va emetre un tuit antològic en suport del tennista extret d’un elogi de Camilo José Cela de 1949 al funest general feixista Millán Astray: “La guerra no es triste porque levanta las almas, porque nos enseña que fuera de la Bandera [sic, amb majúscula], nada, ni aun la vida, importa. Gracias, Rafa.” L’intempestiu reviscolament de la vella retòrica, amb aromes d’Una, grande y libre, revela que subsisteix el pòsit d’un discurs militar retro, però va causar tal esvalot que l’Exèrcit va retirar la piulada i va demanar disculpes. Que se senti obligat a demanar perdó és fruit d’un canvi social profund.

En conclusió: 1) L’Exèrcit espanyol arrossega un descrèdit guanyat a pols al llarg, com a mínim, de tot el segle xx, i difícilment reparable, i 2) La societat té un fort sentiment antibel·licista. La gent ja no està per desfilades, uniformes, entorxats, medalles, himnes, arengues ni Banderes amb majúscula. Hi ha coses molt més importants. Birra!

Ramon Solsona

Escriptor

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>