La disputa per la ciutat turística

Els barris gentrificats són objecte de desig per a molts turistes i, alhora, la presència del turisme reforça els processos de gentrificació. Lluny de ser un fenomen estacional i localitzat en espais específics, el turisme disputa recursos a la resta de ciutadans fins a generar el desplaçament de la població resident.

Foto: Dani Codina

Cartells de protesta amb el text “No ens faran fora per culpa del turisme”, a l’exterior d’un establiment de la cadena Generator, al carrer de Còrsega, a Gràcia.
Foto: Dani Codina

Barcelona ha esdevingut una ciutat turística en molt pocs anys. Amb un creixement continu del nombre de turistes des de principis dels anys noranta, ha passat d’acollir-ne un milió i escaig el 1990 a més de disset milions actualment. L’aposta política per posicionar-se com a destinació urbana, l’augment de la capacitat de viatgers de l’aeroport i el port, l’increment continuat i la diversificació de l’oferta d’allotjaments turístics i l’especialització de zones centrals en l’anomenada “economia del visitant” han reestructurat profundament la ciutat.

Avui no es pot entendre Barcelona sense tenir en compte la capacitat transformadora de les activitats turístiques. Alhora, les activitats turístiques emergeixen a través de la construcció –material i simbòlica– de la ciutat. Una interrelació que es fa especialment palesa avui, però que ha estat present al llarg de la construcció històrica de Barcelona, i que ha esdevingut una de les pedres angulars del projecte urbà pre i postolímpic.

Durant anys el turisme es va considerar exclusivament com un dels factors d’èxit de la reconversió postindustrial de la ciutat pel seu potencial generador de riquesa i ocupació, especialment en temps de crisi. Tanmateix, avui el turisme és també font de conflicte i controvèrsia. El malestar social atribuït al turisme no és pas un trasbals conjuntural ni específic d’una àrea urbana, sinó que ha crescut els darrers anys fins al punt d’aparèixer com el problema més greu en una enquesta del principi de 2017. Emmarcat en el clam pel dret a la ciutat, ha emergit el debat públic sobre la gentrificació turística que denuncia l’expulsió veïnal –especialment per l’augment dels preus dels lloguers–, la substitució del teixit comercial o la massificació de l’espai urbà i l’impediment de reproduir la vida quotidiana als barris.

Gentrificació i turisme són fenòmens que es constitueixen mútuament. Els barris gentrificats són objecte de desig per a molts turistes i, alhora, la presència del turisme reforça els processos de gentrificació. Lluny de ser un fenomen estacional i localitzat en espais específics, el turisme disputa recursos urbans a la resta d’habitants de la ciutat –carrers i places, serveis urbans, habitatge, transport– fins a generar el desplaçament de la població resident. A continuació s’exposen cinc qüestions clau que ajuden a entendre la relació entre l’emergència del turisme i els processos de gentrificació.

En primer lloc, cal posar el focus en la generació i l’apropiació del diferencial de renda del sòl urbà com a resultat de l’ús intensiu de la ciutat per part de les activitats turístiques. Amb una mitjana de prop de cinc dies d’estada i una despesa diària estimada per allotjament de 60,7 euros/nit, es pot constatar que la rendibilitat del sòl que acull activitats enfocades a atendre les demandes dels visitants és molt més elevada que la del sòl que es dedica a la població resident. Aquest diferencial és clau per entendre l’especialització turística de la ciutat, tant pel que fa a la substitució dels lloguers de llarga durada per lloguers turístics o de curta durada –amb llicència o sense–, com quant a la reconversió d’edificis sencers en hotels o altres allotjaments turístics, sobretot a les zones centrals de la ciutat –Ciutat Vella, Eixample, Vila de Gràcia– o en zones en transformació, com és el cas del Poblenou.

En segon lloc, cal incidir en la forma de consum i en la pràctica espacial dels milions de turistes que visiten la ciutat. L’elevada despesa dels turistes –350 euros de mitjana per persona durant la seva estada de cinc dies, descomptant-ne el transport d’accés i l’allotjament– apunta cap a un dels factors clau que fa que molts dels serveis i les activitats econòmiques s’enfoquin envers l’economia del visitant. Si a això se suma l’elevada concentració de la visita en la destinació –on s’ubiquen els atractius i els allotjaments, però també on es troben les icones que reprodueixen la imatge i la marca–, tenim una forta incidència en determinades zones de la ciutat, on el turisme esdevé una pràctica hegemònica. Aquesta incidència posa en risc la pervivència de la vida quotidiana de la població resident, en especial d’aquella amb menys capacitat de mantenir viva la demanda de baixa intensitat, la que respon a necessitats bàsiques de compra i atenció social.

Foto: Vicente Zambrano

Turistes al carrer del Bisbe, al costat del Palau de la Generalitat.
Foto: Vicente Zambrano

En tercer lloc, la capacitat del turisme d’estructurar processos de gentrificació no obeeix només a l’augment de la demanda turística, sinó que també és fruit d’un procés més o menys deliberat de construcció material i simbòlica de Barcelona com a realitat urbana. El turisme no és una força aliena que impacta en la ciutat, sinó que emergeix a través de les polítiques de promoció econòmica i, sobretot, de la construcció urbanística. Les polítiques de renovació del centre històric o els grans projectes de transformació urbana han tingut en el turisme un dels factors centrals de desenvolupament: Ciutat Vella, el districte 22@ al Poblenou, la zona del Fòrum i la Marina Port Vell, entre altres.

En quart lloc, cal tenir en compte que tant la gentrificació com el turisme són processos globals que es construeixen a través d’un doble procés interrelacionat de producció i consum de recursos a escala planetària. En aquest sentit, convé tenir en compte el rol del conjunt portuari i aeroportuari com a node d’una xarxa de transport mundial no governada des de Barcelona; el procés de financerització global del mercat immobiliari, amb especial incidència en el sector de l’allotjament turístic, i l’aparició de noves fórmules de comercialització de lloguer vacacional a través de plataformes digitals que permeten obviar la regulació urbanística i que tenen un efecte clar en el mercat residencial, entre altres.

Un marc legislatiu que alimenta l’especulació

Finalment, val la pena recordar que els marcs legislatius català, estatal i europeu alimenten l’allau especulativa –l’ús turístic dels immobles no en queda exempt– i restringeixen l’acció administrativa adreçada a gestionar-la. Així, les diverses lleis catalanes de transposició de la directiva europea de serveis modifiquen la Llei del dret a l’habitatge per facilitar la implantació d’activitats econòmiques –entre elles, els habitatges d’ús turístic–, i la Llei d’urbanisme dificulta la regulació preventiva d’activitats comercials que es consideren “innòcues” –els allotjaments turístics, la restauració o les botigues de souvenirs, entre altres—, i afebleix instruments clau com els plans especials urbanístics reguladors d’activitats de pública concurrència. Destaquen també les mesures per fomentar l’apropiació de plusvàlues en sòl urbà consolidat a través de la rehabilitació i la renovació dels edificis; la reducció dràstica de les càrregues fiscals de les transaccions immobiliàries –amb el consegüent augment de la rendibilitat– gràcies a la creació de les societats cotitzades anònimes d’inversió al mercat immobiliari (SOCIMI), i l’escurçament dels contractes de lloguer arran de la modificació de la Llei d’arrendaments urbans, que genera un encariment dels preus i la desprotecció dels llogaters.

Assumint aquest escenari complex, l’Ajuntament està abordant el fenomen amb convenciment, malgrat les limitades competències i polítiques que pot desenvolupar, mitjançant una estratègia integrada que té com a objectiu minimitzar els efectes negatius del turisme i potenciar la vida comunitària als espais més massificats. Alguns dels instruments que s’han posat en marxa són la regulació urbanística de les llicències d’allotjament a través del Pla especial urbanístic d’allotjaments turístics (PEUAT), per impedir el creixement del nombre de places disponibles al centre de la ciutat; el reforç de la inspecció per acabar amb el lloguer vacacional il·legal; la gestió de la mobilitat turística per integrar- la millor a la vida quotidiana; la interlocució constant amb els operadors privats, i el foment de plans de veïnatge específics en les zones amb un impacte més gran.

Gestionar Barcelona com a destinació turística passa per abordar el turisme com a qüestió col·lectiva, integrada en els processos urbans, i per prendre decisions a fi i efecte de garantir un equilibri per tal que el turisme no sigui una amenaça, sinó una gran oportunitat.

Albert Arias Sans

Director del Pla Estratègic de Turisme. Ajuntament de Barcelona

Un comentari a “La disputa per la ciutat turística

  1. Excel.lent descripció. Ara esperem amb candeletes les accions de govern per endreçar la situació en benefici dels ciutadans. Gràcies.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>