La Declaració Universal de Drets Lingüístics, vint anys després

Aprovada a l’inici del la Conferència Mundial de Drets Lingüístics, que es va celebrar a la Universitat de Barcelona, la declaració proclama uns drets equitatius sense diferenciar tipus de llengües i considera inseparables les dimensions col·lectiva i individual d’aquests drets.

Enguany la Declaració Universal de Drets Lingüístics (DUDL) fa vint anys. El 6 de juny es commemora la celebració de la Conferència Mundial de Drets Lingüístics al Paranimf de la Universitat de Barcelona. A l’inici de la reunió, en la qual van participar 61 ONG, 41 centres PEN i 40 experts en dret lingüístic d’arreu del món, es va aprovar la Declaració de Barcelona. La conferència va ser una iniciativa del Comitè de Traduccions i Drets Lingüístics del PEN Club Internacional i el Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions (CIEMEN), i va tenir el suport moral i tècnic de la Unesco. Va ser, també, un procés revolucionari en el fons i en la forma.

La DUDL es va gestar durant la sessió extraordinària del Comitè de Traduccions i Drets Lingüístics del PEN Club a Palma de Mallorca, el desembre de 1993. Aleshores l’associació d’escriptors va avaluar la necessitat d’elaborar un text que pogués ser dipositat a la taula de les institucions internacionals com a punt de partida del treball dels experts governamentals. És per això que el 6 de juny de 1996 el document signat i ratificat pel centenar d’assistents a la conferència va ser lliurat a Andri Isaksson, representant oficial del director general de la Unesco, Federico Mayor Zaragoza.

Una de les peculiaritats del procés és la redacció mateixa del text, duta a terme durant tres anys i amb setze esborranys diferents. Podríem dir que els proposants van arribar a Barcelona amb la feina feta. Van ser precursors d’allò que ara posem en valor: el treball en xarxa. I és que durant el procés de redacció de la DUDL totes les entitats i els experts van ser capaços de constituir-se en una xarxa, fer treball col·laboratiu i coordinat, i compartir les diferents visions que tenien sobre la protecció que la declaració havia d’oferir a les comunitats lingüístiques d’arreu del món.

Visió col·lectiva dels drets lingüístics

Alguns experts afirmen que el 80 % de les llengües del món desapareixeran durant el segle XXI, fet que suposarà la pèrdua d’una riquesa que cal preservar. Per això, els promotors del text argumentaven que el plurilingüisme i la diversitat lingüística són promotors de pau lingüística. Es parteix del principi que ni les diferències entre els pobles (econòmiques, socials, religioses, culturals o demogràfiques) ni les característiques de les llengües no justifiquen cap tipus de discriminació: totes les comunitats lingüístiques han de tenir els mateixos drets. Per això, un dels objectius de la declaració era proclamar uns drets lingüístics equitatius, sense diferenciar entre llengües oficials i no oficials, majoritàries i minoritàries, regionals i locals, modernes o arcaiques. Es tractava de donar el mateix estatus a les sis mil llengües d’arreu del món al mateix temps que es pretenia situar el dret lingüístic en el si de les comunitats. És a dir, el text considera que les dimensions col·lectiva i individual dels drets lingüístics són inseparables i que els individus només poden utilitzar una llengua en el si de la comunitat.

Presentació de la trobada del Comitè de Traduccions i Drets Lingüístics del PEN Internacional, que es va fer a Barcelona el 5 de juny del 2012, coincidint amb la presentació oficial del Manifest de Girona.
Foto: PEN Català.

Els lectors poden endevinar que aquest plantejament no és gens senzill. No en va alguns estats creuen que aquests drets són individuals i, en conseqüència, no comparteixen aquesta visió col·lectiva del dret lingüístic. Al mateix temps cal reconèixer que garantir la convivència de diferents comunitats i persones en un espai compartit no és fàcil. Per resoldre-ho, el text va partir d’una concepció que tenia en compte les comunitats assentades històricament en un territori.

Paral·lelament, planteja diferents seccions que caldria regular: Administració pública i òrgans oficials, educació, onomàstica, mitjans de comunicació i noves tecnologies, cultura i àmbit socioeconòmic. I estableix tres disposicions addicionals, que dipositen en els poders públics la responsabilitat de prendre mesures i vetllar per l’aplicació de la DUDL, així com preveure les sancions per a qui la vulneri; i dues de finals, que proposen la creació d’un Consell de les Llengües en el si de les Nacions Unides i la creació d’una Comissió Mundial de Drets Lingüístics, de natura no oficial i de caràcter consultiu, formada per representants d’organitzacions no governamentals i entitats de l’àmbit del dret lingüístic.

Text de referència i punt de partida

L’escriptora Easterine Kire, de l’estat indi de Nagalàndia, que va donar suport al Manifest de Girona.
Foto: PEN Català.

La DUDL és un text de referència. No en va ha estat la base per a l’elaboració de noves legislacions nacionals sobre els drets lingüístics i fins i tot d’algunes reformes constitucionals. Ara bé, malgrat que és cert que no ha evolucionat cap a les Nacions Unides, s’han obert nous camins per defensar els drets lingüístics: d’una banda, el Manifest de Girona, impulsat pel PEN Club, que promovia la difusió i la implementació de la DUDL i que

El lingüista i filòsof nord-americà Noam Chomsky, que va donar suport al Manifest de Girona.
Foto: PEN Català.

va ser traduït a una cinquantena de llengües; i de l’altra, les jornades que es duran a terme els dies 8, 9 i 10 de desembre de 2016 a Sant Sebastià, capital europea de la cultura, durant les quals es posarà èmfasi en el fet que la diversitat lingüística és una de les principals fonts de riquesa del continent europeu.

En conclusió, la DUDL és un text de vital importància per a les llengües d’arreu del món. Ho és avui i ho serà en el futur. També obre, i obrirà, una finestra d’oportunitat que els parlants, les comunitats i les organitzacions internacionals no han de passar per alt. Cal ser conscients, tanmateix, que vint anys després encara hi ha assignatures pendents: resta crear les condicions per al respecte i la gestió adequada d’aquesta diversitat que permetin afrontar el repte que suposa la convivència i la pau lingüística arreu del món.

Mònica Sabata

Directora executiva de la Càtedra UB Josep Termes

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>