La construcció simbòlica del suburbi

Foto: Oriol Maspons / Col•legi d’Arquitectes de Catalunya.
Imatge pertanyent a un reportatge fotogràfic d’encàrrec sobre el barri de Montbau als seus inicis, els primers anys seixanta del segle passat, on es busca una aparença de discurs realista i no tendenciós. El barri el va projectar el Patronat Municipal de l’Habitatge per pal•liar la manca d’habitatge arran de la gran afluència immigratòria de l’època.

Amb les onades immigratòries de mitjan segle passat, el suburbi es va instal·lar com una realitat inquietant, mentre que la immigració es veia com un problema que calia resoldre des de l’assistència. Fins a quin punt perviu l’estigmatització del suburbi?

Fa pocs dies mirava i admirava fotografies en un arxiu. Eren imatges del barri de Montbau, allà als primers anys seixanta del segle passat. Arquitectura moderna, barri modèlic, urbanísticament parlant. Una modernitat que els fotògrafs, també moderns, destacaven. No cal dir que totes les imatges que contemplava aquell dia eren de fotògrafs reconeguts, contractats pels arquitectes que van dissenyar el barri, les constructores que el van aixecar o bé l’entitat pública que el va promoure, en aquest cas, el Patronat Municipal de l’Habitatge.

Les fotografies captaven les façanes dels nous i modèlics blocs de pisos, de la primera fase de construcció del barri. També en vaig poder veure de la plaça, de l’encara avui magnífica plaça que actua com a centre vital del barri, a la qual desemboquen gairebé tots els carrers.

Però com eren els habitatges? Volia veure’n els interiors i especialment les cuines –espais oblidats en la iconografia, excepte en la publicitària. Vaig passar un munt d’hores regirant i admirant fotografies. I on eren els habitants? No apareixien enlloc. Finalment, una seqüència, una mena de reportatge, captava un home amb un matalàs a coll. Les imatges el seguien fins que el descarregava en un interior. No es podia distingir ben bé l’estança, però el centre de la imatge l’ocupaven un home i una dona enmig d’un garbuix de mobles, matalassos i estris diversos disposats sense ordre ni control. M’hi entretinc. Finalment he trobat algun futur estadant del barri.

Foto: Oriol Maspons / Col•legi d’Arquitectes de Catalunya.
Imatge pertanyent a un reportatge fotogràfic d’encàrrec sobre el barri de Montbau als seus inicis, els primers anys seixanta del segle passat, on es busca una aparença de discurs realista i no tendenciós. El barri el va projectar el Patronat Municipal de l’Habitatge per pal•liar la manca d’habitatge arran de la gran afluència immigratòria de l’època.

Sento una veu que em diu: “Aquestes fotografies són un muntatge.” Com? “Són un muntatge”, repeteix amb la mateixa contundència i suavitat. És la veu de Fernando Marzà, responsable de l’Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes. Deixo de mirar fotos. M’interessa més el que m’explica el Fernando: “La gent del barri no es reconeix en aquestes imatges.” M’ho diu ell, que viu a Montbau.

Durant uns dies em porta de cap el comentari. Miro i regiro papers i me’n vaig a textos per contrastar les imatges fotogràfiques amb els discursos textuals. “Estas cuevas, estas barracas, estas inmundas mezcolanzas, origen de las más catastróficas destrucciones del espíritu familiar, morbo aniquilador de las mismas esencias de la especie”, deien les autoritats de l’època. I el Patronat Municipal de l’Habitatge, per la seva banda, reblava així el missatge: “Para alojar a innúmeras familias que hoy viven en pésimas condiciones materiales que dan como resultado una amoralidad que ni nos atrevemos a describir.” No es podia fer un retrat més inquietant del futur habitant d’aquells barris tan moderns. I mira que el Patronat, en el cas de Montbau, va vetllar per fer un barri interclassista i garantir que no fos un barri roig.

Un subjecte amoral

Malgrat la modernitat arquitectònica, en l’articulació discursiva de la fotografia, els textos i les memòries oficials, a l’habitant del suburbi se’l mostrava “hacinado”, amuntegat, i l’amuntegament provocava amoralitat. El subjecte suburbial era, doncs, amoral.

En la tensió, en la lluita per definir la Barcelona dels anys cinquanta i seixanta, les imatges pretenien donar una aparença de realisme, de discurs no tendenciós. Era la mateixa aparença de realisme que es va atorgar a Donde la ciudad cambia de nombre (1957), de Paco Candel, localitzada al barri de les Cases Barates de Can Tunis, un altre polígon residencial, construït durant la Dictadura de Primo de Rivera, l’any 1929.

L’obra de Candel no va passar desapercebuda als habitants del barri i la seva resposta no va deixar indemne l’autor: “A las encolerizadas Casas Baratas, que un día me quisieron linchar”, va escriure en una novel·la posterior, Han matado a un hombre, han roto un paisaje, datada l’any 1959.

Qui és barceloní?

És barceloní l’habitant del suburbi?

Al polígon, al suburbi, ras i curt, tots són migrants, ho siguin o no ho siguin realment. A Barcelona, la gran majoria ho som, de migrants, de primera, segona o tercera generació. Des que Barcelona va enderrocar les muralles, fa molts i molts anys, la ciutat va anar creixent amb l’aportació de persones nouvingudes i d’altres que havien nascut a ciutat i que, en un moment determinat, van canviar de barri: de Sants a Montbau, de Sant Andreu a la Guineueta, del Raval a Can Tunis…

” La gran majoria de la població barcelonina és migrant, de primera, segona o tercera generació. “

La imatge que més ha circulat sobre els migrants de fora de Barcelona, més enllà de les mateixes persones migrades, els mostra carretejant maletes gens elegants, a punt de rebentar. Massa sovint s’oblida que darrere la migració, especialment als anys quaranta i cinquanta, a més de motius econòmics també n’hi havia de polítics. Persones que abandonaven el seu lloc d’origen per por de les represàlies per la seva adscripció a l’ideari republicà, o que no trobaven feina per les seves idees polítiques. Persones, també, en alguns casos, que venien amb una formació i una experiència professional que va aprofitar la indústria, especialment la tèxtil. I una última imatge sobre la migració: sempre eren homes; ells arribaven primer. Estudis diversos han posat en relleu que no sempre va ser així. Vull fer esment del magnífic estudi de Clara-Carme Parramon Similituds i diferències. La immigració dels anys 60 a l’Hospitalet, on fa llum sobre el comportament migratori segons les comunitats d’origen i demostra que, en molts casos, les dones van ser les primeres a migrar.

La immigració era un problema. “Un hecho que ejerce una influencia negativa [...] es que la condición económica y social de la gran mayoría de recién venidos es mucho más humilde que la de los elementos locales”, escrivia Jordi Pujol en un monogràfic de la revista Cuadernos de arquitectura dedicat als barris, l’any 1965. La persona migrant era “una preocupación” a resoldre des de l’“asistencia”, en paraules del mateix autor, i no des del reconeixement de drets.

La reticència a l’hora d’atorgar la consideració de barceloní no solament s’estenia a la primera generació; també als fills i les filles, que igualment eren considerats xarnegos malgrat que tinguessin la mare o el pare catalans.

Ara bé, no en tots els casos. Difícilment s’aplicaria l’apel·latiu a Muñoz Ramonet, fill de pare andalús i de mare catalana, un dels empresaris tèxtils més importants del franquisme, que va morir a Suïssa per evitar ser empresonat per frau fiscal. La condició de migrant o de xarnego estava en relació amb la capacitat econòmica i no pas amb la procedència geogràfica.

L’inquietant suburbi

El suburbi sempre generava, genera, notícies inquietants, tant per a publicacions especialitzades com divulgatives. Podia, pot, ser un problema urbanístic o arquitectònic; podia, pot, ser un problema d’assimilació, de comportament, de droga, sí, sí, de venda de droga, de sexe o de rock-and-roll, però problema, al cap i a la fi.

El suburbi era “una malaltia, una malaltia ciutadana de proporcions immenses”, llegim a Tele/Estel el 18 de novembre de 1966. No importava gaire l’exactitud geogràfica en parlar de conductes no apropiades per a un ciutadà de Barcelona. El suburbi no sempre es corresponia a un espai concret. Era, és, una construcció, una articulació discursiva.

Quina capacitat de negociació tenen els habitants suburbials amb les imatges que els representen?

Foto: Ginés Cuesta / Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris.
La senyora Gertrudis a la seva endreçada cuina de les Cases del Governador, retratada pel seu veí Ginés Cuesta.

Foto: Kim Manresa / Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris.
Els veïns com a subjectes de l’acció política, en una imatge de Kim Manresa de finals dels anys setanta.

L’actor i fotògraf Ginés Cuesta, habitant de les barraques de les Corts i després emigrant a les Cases del Governador, del barri de Verdun, va retratar la seva veïna, la senyora Gertrudis, a la cuina menjador de casa seva. Cuina menjador que, malgrat les reduïdes dimensions, no presenta desordre ni amuntegament. Ginés Cuesta va retratar la senyora Gertrudis sense impostura. Hi compartien “una comunitat de significats”, en paraules de Marta Rosler. Kim Manresa, un altre fotògraf i habitant de la perifèria, construïa imatges de les veïnes i els veïns com a actors de l’escena política, si entenem per política el fet d’estar i actuar entre altres.

Des de Sant Adrià, Javier Pérez Andújar escriu Paseos con mi madre (2011): “No hay manera de estar cerca de Barcelona si antes no lo estuvieron tus antepasados.”

Fins a quin punt perviuen els estigmes creats sobre els habitants del suburbi? Per quins mecanismes es renoven? A qui o a què amenaça el suburbi? I, finalment, com afecten aquests estigmes la vida dels habitants dels barris?

Isabel Segura Soriano

Historiadora

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>