Refermant la pròpia dignitat dia a dia

Jaume Fabre i Josep Maria Huertas l’any 1978. Arxiu: Jaume Fabre i família Huertas.

Jaume Fabre i Josep Maria Huertas l’any 1978.
Arxiu: Jaume Fabre.

Just en el meridià del seu empresonament, Josep Maria Huertas va viure la mort de Franco, el 20 de novembre de 1975. És prou significatiu de l’ambient d’intensificació del control sobre els presos que es va viure el fet que en la primera carta que va enviar després, datada el 23 de novembre, no en digui ni un mot, ni tampoc en les cartes següents. Sorprenentment, en canvi, no van ser censurades totes les explicacions que jo li donava a les cartes que li enviava aquells dies.

Els cinc mesos que va passar des de la mort de Franco fins al seu alliberament són, a les cartes, un constant d’alts i baixos d’optimisme i pessimisme. El 12 d’octubre escrivia: “Para combatir el escepticismo y la desesperanza que también a mí me han rondado y asediado, he tenido sólo tres fuerzas: la de ser cristiano (vete a saber por qué); la de creer que aquello que escribía (no todo, por supuesto) estaba al servicio de un pueblo concreto, y una frase de Vázquez Montalbán, ya vieja, en un artículo de Triunfo titulado ‘Los periodistas’. Más o menos venía a decir que teníamos todas las servidumbres y una sola grandeza, la de ir recuperando día a día la propia dignidad.” El 3 de desembre citava Stavros, el personatge central de la pel·lícula Amèrica, Amèrica, d’Elia Kazan, quan es veu acorralat i degradat: “Nadie podrá impedir que en lo más íntimo de mí conserve un rincón de dignidad.” Aquell desembre semblava que podria menjar les neules a casa, però va passar el Nadal, i quatre mesos més, i va seguir a la seva cel·la. El 10 de desembre escrivia: “Hoy tengo alta la moral. ¡Que dure! Quizás la entrada de los apuntes, quizás seguir descubriendo pequeños detalles de nuestra obra monumental, quizá saber que mi hijo ya habla, quizá saber que cada día somos más…” El seu fill Guillem va fer dos anys el 31 de gener i en els gairebé nou mesos de presó només el va poder veure un cop, en vigílies de Nadal.

El 4 de gener deia: “Aquí sigo viviendo de esperanzas, que se aplazan de semana en semana.” I deu dies més tard: “Aunque soplan vientos más favorables sobre mi anclada barca, estoy cansado.” I la setmana següent: “Se impone un poco de ese realismo a dosis masiva del cual he ido sobreviviendo a lo largo de mucho tiempo…” El 15 de febrer: “Hay ciertas buenas impresiones sobre mi asunto, pero fiel a mis principios mantengo mi pesimismo militante.” En algun moment fins i tot les cartes deixen entreveure la possibilitat d’una amnistia que el beneficiés, però l’amnistia, amb tots els seus inconvenients i limitacions, no li va arribar fins al 15 d’octubre de 1977, quan ja feia un any i mig que era en llibertat. I així anaven passant les setmanes i, encara que “la espera tiene otro tono” (14 de març), no va abandonar mai això que ell anomenava realisme i que li feia descartar falses il·lusions i impaciències i seguir amb les seves activitats a la presó.

Era la millor manera que les hores li passessin volant i de no capficar-se en la situació kafkiana de les últimes setmanes, amb els dubtes sobre si la causa que havia passat al TOP no tornaria a la jurisdicció militar. Encara l’11 d’abril, dos dies abans de sortir, escrivia: “Esta hubiese querido ser una carta alegre. Pero la suerte y yo llevamos algún tiempo divorciados… Por el momento las cosas están algo complicadas.” Però per fi el malson estava a punt d’acabar.

Reflexos del moment polític

Durant vuit mesos Josep Maria Huertas i Jaume Fabre van mantenir una correspondència regular que els va permetre seguir treballant en ‘Tots els barris’ de Barcelona alhora que s’explicaven els estats d’ànim i els successos de dins i fora de la presó. Damunt d’aquestes línies, detall de la carta de Fabre que es veu en miniatura sota aquestes línies.
Arxiu: Jaume Fabre.

Les cartes passaven censura, però mai no me’n va arribar cap amb trossos ratllats ni em va deixar d’arribar cap carta. I el mateix es pot dir de les que li enviava jo. Érem periodistes acostumats a treballar sota el franquisme,coneixíem bé els límits i sabíem escriure entre ratlles. Per això s’hi troben força referències a fets exteriors vinculats a la situació política, que van anar augmentant a partir de la mort de Franco i durant els mesos del govern d’Arias Navarro.

De les informacions que li arribaven, gràcies a la correspondència i als diaris (retallats per la censura) que podien entrar-hi, les dues que més li van interessar van ser les eleccions a l’Associació de la Premsa, que va guanyar per primer cop una junta democràtica, el mes de novembre, i l’anunci de la propera aparició del diari Avui, que ell va seguir amb un interès extraordinari des de la presó, i al qual em va demanar que el subscrigués.

El 7 d’abril, una setmana abans de sortir en llibertat, escrivia: “Deseo que esa aventura difícil del primer diario catalán después del 39 salga lo mejor que pueda ser, que no sueñen con que van a ser el diario de todos los catalanes, porque esa fórmula no existe, o cuando existe da lugar a La Vanguardia o a La Llanterna de [la novel·la de Joan Puig i Ferreter] Servitud. Sugiero, aunque nadie me pida la sugerencia o el consejo, que sea destinado a todos aquellos catalanes que están hasta las narices del ’mel i mató’ convertido en periodismo, del ’puix que parla català, Déu li doni glòria’, del Viola, de las capelletes y de tantas otras cosas.”

Que la censura s’havia anat relaxant ho demostra el fet que l’1 de febrer pogués escriure sense cap mena de problema: “Ayer llegaron paquetes de Joaquim Boix Lluch, el mismo por el cual ciento y pico de curas de cuando llevaban sotana protestaron un 11 de mayo, hace ya diez años. Yo tenía la idea de hacer un reportaje sobre la efeméride.” I efectivament va fer el reportatge, perquè el mes de maig ja era al carrer.

Això dels paquets de Joaquim Boix mereix, però, un aclariment, que queda explícit a la carta que li vaig enviar el 3 de febrer, com a resposta a la seva: “El sábado por la noche estaba de guardia en el periódico y se presentó Boix para explicarme que los paquetes se habían conseguido gracias al Secours Populaire Français, cuyos representantes, antes de marcharse de Barcelona, hicieron una rueda de prensa, la información de la cual publiqué yo en El Correo [Catalán].” Coses, en fi, que en vida de Franco no s’haurien pogut posar en una carta a un pres ni publicar a la premsa.

De la cel·la de càstig a la biblioteca

El 20 d’octubre de 1975 es va produir a la Model un motí arran de la mort per maltractaments d’un delinqüent comú conegut com El Habichuela. Això va fer que les cel·les de la cinquena galeria (la destinada als presos comuns i polítics considerats perillosos), normalment ocupades per un sol pres, fossin habilitades com a cel·les de càstig, amb tres presos a cadascuna. El règim era de vint-i-quatre hores sense sortir. Tots els àpats es consumien a la mateixa cel·la compartida, en un racó de la qual, i sense cap separació, hi havia una tassa de vàter.

Detall d’una carta de Josep M. Huertas.
Arxiu: Jaume Fabre.

Indirectament això va beneficiar Huertas, ja que, a partir del final d’octubre, li va permetre deixar d’estar sol i tenir la companyia de Quico Bofill, l’exmonjo de Montserrat que li havia enviat Wilson a casa, i de Jordi Roca, també vinculat al cas. Encara que la companyia creava incomoditats, pitjor era la soledat. El 29 d’octubre escrivia: “Las horas bajas pasaron. Ahora somos tres en la celda y el día resulta más ameno, menos angustioso. Quizá por aquello de ’mal de muchos, consuelo de tontos’.”

L’única distracció dels presos a les cel·les de càstig eren les que ells mateixos es podien inventar –com ara fabricar d’amagat un joc d’escacs amb molles de pa– o els llibres que el Josep Maria els repartia cada dia passant amb un carro en companyia d’un pres de confiança, un dels anomenats “boqueras” pels altres presos, per raons òbvies. Estendre el préstec de llibres als confinats a les cel·les de càstig, cosa que en principi no estava permesa, va ser una petita victòria que va aconseguir després de pidolar-ho molt al “maestro don José”, responsable de la biblioteca. A les altres galeries, els presos no confinats en cel·les de càstig podien anar a llegir a la biblioteca, de la qual Huertas tenia cura durant el dia amb el “maestro” com a principal responsable, o fer les altres activitats permeses a la presó: pati, estudis, treball.

En una carta datada el 16 de setembre el Josep Maria em feia saber que “soy auxiliar de bibliotecario, es decir, tengo un destino y un trabajo, pero aún no redimo (es decir, no me cuentan 3 días por cada 2 que paso aquí)”. A la pràctica portava la biblioteca, proporcionava llibres als presos i n’enriquia el fons fent-ne entrar de fora. M’enviava llistes interminables de llibres que considerava interessants per a la presó, que jo havia de demanar als editors. Les gestions per obtenir-los van aportar tota mena d’anècdotes. Huertas tenia una veritable obsessió per completar els volums que faltaven de les obres que en tenien més d’un, i jo anava de bòlit per trobar-los en llibreters de vell, en una època en què encara ni es somiava en les possibilitats d’internet per trobar rareses. Hi va haver dificultats per fer entrar alguns llibres i altres es van perdre pel camí, potser per censura, potser simplement perquè els que deien que els havien enviat en realitat no ho havien fet. La gasiveria de certes persones el sollevava: “Algún día –escrivia el 10 de desembre– les recordaré que no deseo verlos con ganas de leer en un lugar de cuyo nombre no quiero acordarme.”

A la carta del 28 de gener descriu amb detall el seu horari de treball: “Llevo un ‘plan de vida’, pero en su confección general ya puedes imaginar que he intervenido más bien poco: solo en cuanto a dedicar las mañanas (de 8 a 10 y de 12.30 a 1.30) a escribir el libro, excepto el jueves, que hago mi semanal clase de catalán. Algún otro rato de la tarde lo dedico también al libro, y luego está la biblioteca, que me roba bastante tiempo. El resto ya lo puedes imaginar: tipo mili, pero sin permisos.”

Jaume Fabre

Periodista

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>