Feminisme popular i resistència contra la gentrificació

El feminisme popular troba la seva expressió en múltiples formes de lluita per l’espai urbà que trenquen l’estereotip de la passivitat femenina i porten les dones de la vulnerabilitat a la resistència.

Foto: Arianna Giménez

La Barceloneta fa anys que pateix les conseqüències de l’especulació i la mobilització veïnal ha estat constant. A la foto, un carrer de la Barceloneta amb un cartell en contra dels pisos turístics en un balcó.
Foto: Arianna Giménez

La mirada i les necessitats diferenciades de les dones han estat excloses dels models urbans. Lluny de  considerar la seva experiència, l’urbanisme neoliberal s’ha centrat a concebre espais que privilegien la gentrificació i estereotipen els rols de gènere. S’apliquen polítiques excloents que provoquen una feminització de la pobresa, amb efectes especialment visibles als barris turístics.

A les mobilitzacions socials que tenen com a objecte lluitar per l’espai urbà i fer visibles les desigualtats, el paper de les dones, que no sempre ho és tan com caldria, acostuma a ser fonamental. El feminisme i el moviment urbà popular apareixen com diferents registres de lluita per redefinir les relacions desiguals, l’un a través de la política de cos i l’altre a través de la lluita per l’espai urbà. Es reconeix el caràcter de gènere propi d’aquesta mobilització, definint-la com una altra manifestació específica de les desigualtats per diferències de sexe, però representades en la divisió de l’espai urbà.

Les condicions de vida i el paper de les dones en els barris cèntrics deteriorats i en procés de gentrificació és un fenomen poc documentat. En el cas dels moviments urbans a Barcelona, el feminisme popular troba la seva expressió en múltiples formes de lluita per l’espai urbà que trenquen l’estereotip de la passivitat femenina i porten les dones de la vulnerabilitat a la resistència, en àmbits com ara l’exigència al dret a l’habitatge, la reivindicació dels espais col·lectius o la defensa dels barris populars enfront de processos especulatius de transformació per a la indústria turística.

L’assetjament immobiliari es converteix en la representació més clara del desplaçament constant dels més pobres per gentrificar els barris. Quan un espai es considera atractiu, s’activen els mecanismes d’especulació i la conseqüent expulsió que afecta especialment les dones de menys recursos, mecanismes que porten a una reconcentració espacial de pobresa feminitzada.

El mercat de l’habitatge de Ciutat Vella es caracteritza, en primer lloc, per tenir edificis d’habitatges molt deteriorats a causa de la desinversió dels amos propietaris d’edificis complets, així com per la concentració de lloguers antics congelats, acollits a la llei d’arrendents de 1964, que preveia contractes indefinits i no permetia la pujada del preu del lloguer. Un altre dels factors característics d’aquest mercat és la concentració de la realització de contractes precaris a persones immigrades. Finalment, les expectatives ⁠de revaloració dels immobles obertes pels plans de reforma urbana en diferents moments han accentuat una lògica d’expulsió social amb diferents cicles que coincideixen amb grans reformes urbanes, moments de crisi i plans de regeneració urbana. En aquest escenari, el mobbing immobiliari és una pràctica habitual que només fa pocs anys que s’ha tipificat com a delicte.

Un titular de diari de l’any 2005 ja començava a denunciar aquest delicte d’assetjament i reconeixia que el problema té cara de dona: “El mobbing immobiliari augmenta un 25 % a Barcelona. La majoria dels casos es troben a Ciutat Vella i afecten dones grans que viuen soles”. Els entorns propers a edificis patrimonials són susceptibles de l’especulació més violenta amb finalitat de transformació turística; aquest va ser l’origen del mobbing fet a vint-i-quatre famílies que vivien als voltants del Museu Picasso, el 2015, quan el mateix Ajuntament va autoritzar la demolició d’un edifici habitat sense tenir la constatació del seu estat ruïnós ni de com afectaria els seus veïns. Després de la pressió immobiliària només va quedar una veïna de lloguer antic resistint la violència immobiliària amb el suport veïnal, i que finalment va ser reallotjada.(1) En aquest cas, l’edifici era una antiga fàbrica amb habitatge, que amb el temps es va transformar en una propietat amb un gran potencial immobiliari per la seva proximitat al circuit turístic del Born.

El 2009 es va crear l’Associació d’Afectades per Mobbing Immobiliari, promoguda per l’advocada Laia Serra per donar visibilitat als casos de assetjament immobiliari. Així ens explicava la seva experiència una afectada de setanta anys:

“[...] Des de 1996 tinc problemes de mobbing. Les afectades són bàsicament dones grans, amb rendes limitades. Patim assetjament des de fa uns vint anys, amb fets molt greus. La por és fonamental en la tàctica de l’assetjador immobiliari: talls d’aigua, no cobrar el rebut, amenaces, deixar anar ratolins, col·locar gent que molesta. L’assetjament es deu al fet que aquí la propietat privada està per sobre de qualsevol dret humà. Per això vam fundar l’associació contra l’assetjament immobiliari. La gent comença a prendre consciència i a perdre la por de dir que és aquí.”(2)

Foto: Arianna Giménez

Assemblea de veïns de la Barceloneta sobre els problemes de l’habitatge.
Foto: Arianna Giménez

Un altre exemple emblemàtic de mobilització va tenir lloc a la Barceloneta el 2008, impulsada per l’Associació de Veïns de l’Òstia i la Plataforma d’Afectats per la Modificació del Pla General Metropolità, dos col·lectius compostos majoritàriament per dones conscients dels problemes d’habitatge en el barri i que rebutjaven l’anomenat Pla d’ascensors. Mitjançant mobilitzacions, aquests dos col·lectius van aturar un gran projecte urbanístic que hauria provocat una reurbanització de la Barceloneta, un pla amb un camuflatge discursiu a favor de millorar l’accessibilitat, quan en realitat es promovia una gran operació especulativa i la destrucció massiva de l’habitatge tradicional. Es difonia un discurs políticament correcte que defensava la configuració d’un barri totalment accessible, però que en realitat emmascarava un gran projecte immobiliari per expulsar els veïns de lloguer moderat i potenciar els apartaments turístics.

Aquest tipus de protestes i moltes altres lluites invisibles exemplifiquen l’ús transgressor del cos per assenyalar com els paisatges urbans són transformats per projectes neoliberals. El cos té veu en les reivindicacions socials quan aquestes es converteixen en escenificacions públiques de les desigualtats, unes escenificacions amb un potencial subversiu enorme que palesen l’artificiositat dels projectes i la seva concepció mercantilista de l’espai públic i els drets socials.

Aquestes manifestacions del feminisme popular són l’expressió pública del significat ocult de la planificació neoliberal amb la implantació de les seves polítiques de retallada social i la priorització de la imatge urbana en lloc del benestar humà. En aquest sentit, les al·legories que utilitzen els moviments són formes subversives de discurs i de praxi amb què es denuncien els mecanismes que generen paisatges urbans exclusius i excloents.

Notes

1.- Directa, 4 de desembre de 2015. “L’Ajuntament de Barcelona acusa la Delegació del Govern d’autoritzar un enderroc ‘contrari als preceptes de la llei’”.

2.- Entrevista realitzada a les afectades per a la recerca doctoral de l’autora. Pérez-Rincón, S. 2014. Voces femeninas en barrios en transformación: desorden aparente y realidades paralelas. Universitat de Barcelona: Barcelona.

Socorro Pérez Rincón

Professora associada del Departament de Geografia de la Universitat de Barcelona

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>