L’estratègia vienesa: defensar els barris

Per fer front a l’expulsió del veïnat dels seus barris, Barcelona ha de seguir tres receptes: civilitzar el mercat immobiliari, reforçar el parc públic i dotar-lo d’una bona distribució territorial, i comptar amb la coproducció social de solucions residencials mixtes.

Foto: Dani Codina

L’Ajuntament ha fet adquisicions patrimonials que han convertit finques amenaçades per la voracitat immobiliària –com l’antic complex industrial de La Escocesa, a la foto– en actius del parc públic d’habitatge.
Foto: Dani Codina

A Viena, un terç dels habitatges són públics, un altre terç pertany a cooperatives sense ànim de lucre i només un últim terç està en mans del mercat privat. Aquesta distribució, fruit de prop d’un segle de polítiques residencials amb vocació social, fa que la capital austríaca estigui ben protegida del fenomen de la gentrificació. Ben lluny en queda Barcelona. Amb un parc públic d’habitatge que amb prou feines supera l’1 %, una cultura cooperativista exigua i un mercat immobiliari altament desregulat, la capital catalana s’enfronta desvalguda a la tempesta gentrificadora. Alhora, tot i ser una ciutat relativament petita, els seus atractius tenen un abast global. No només és una de les principals destinacions turístiques d’Europa, sinó que, a més, està ingressant en el club de les ciutats que atreuen més congressistes, més estudiants de màsters internacionals, més executius de multinacionals o més inversors globals.

Rere la gentrificació rau una dolorosa paradoxa: “la millora empitjora”. O, com a mínim, la millora urbana no beneficia a tothom de la mateixa manera. Mentre Barcelona dedicava als espais públics, als equipaments o a les infraestructures de transport uns nivells d’acabat que no es podien permetre urbs tan opulentes com Nova York, Londres o París, l’habitatge es deixava en mans del mercat. En aquestes condicions, l’esforç col·lectiu per renovar l’espai públic acaba inflant les plusvàlues dels grans propietaris, encarint els lloguers i centrifugant les classes populars. Vol dir això que s’ha d’aturar qualsevol millora urbana? Que són més inclusius els barris degradats i mal equipats? De cap manera. Simplement, vol dir que l’urbanisme barceloní necessita un canvi de paradigma. Cada actuació de millora urbana ha d’acompanyar-se amb polítiques que garanteixin l’assequibilitat de l’habitatge, la pertinença al barri i la igualtat d’accés als beneficis que comporta l’esforç col·lectiu de millorar la ciutat. La Barcelona contemporània no pot fer altra cosa que procurar assemblar-se a Viena. És evident que trigarà dècades a tenir un repartiment de règims de tinença com el de la capital austríaca. Però ha d’encaminar-s’hi i afanyar-se tant com sigui possible. Per fer-ho, caldrà seguir tres receptes que podríem anomenar “l’estratègia vienesa”.

Civilitzar el mercat privat

Seria molt útil que l’Ajuntament disposés de competències que estan en mans d’administracions supramunicipals. Una bona reforma de la Llei d’arrendaments urbans (LAU) seria una de les millors maneres de defensar l’arrelament dels llogaters als seus barris. L’Ajuntament es coordina amb altres grans ciutats de l’estat per reclamar conjuntament al govern central aquesta mena de modificacions del marc legal. Entre altres reclamacions, hi ha la derogació de polítiques que reben els especuladors amb catifes vermelles. Són prebendes com la Golden Visa o les exempcions fiscals a les societats cotitzades anònimes d’inversió en el mercat immobiliari (SOCIMI), que escalfen el mercat amb l’arribada massiva de capitals estrangers i fomenten el buidatge sistemàtic d’edificis. Més enllà de les tasques d’acompanyament i mediació que desenvolupen la xarxa d’oficines d’habitatge o la Unitat Contra l’Exclusió Residencial (UCER), amb la llei a la mà poc marge té l’Ajuntament per actuar amb contundència contra les pràctiques barricides dels “fons voltor”.

Afortunadament, no tot està en mans de les altres administracions. Amb el desplegament del Pla especial urbanístic d’allotjaments turístics (PEUAT), la ciutat s’ha dotat d’un bon instrument per ordenar aquests allotjaments. Mitjançant plataformes digitals com Airbnb, la massificació d’aquest fenomen provoca la substitució descontrolada de l’ús d’habitatge per activitats turístiques, cosa que perverteix els equilibris previstos pel planejament i altera l’ecosistema social dels barris. Un altre exemple de regulació és la modificació de l’Ordenança reguladora dels procediments d’intervenció municipal en les obres (ORPIMO), que obliga els promotors de la rehabilitació d’edificis a garantir la permanència dels seus ocupants. Altres reformes estan de camí, com l’índex de referència dels preus del lloguer que confecciona el nou Observatori Metropolità de l’Habitatge (O-HB) o una sèrie de modificacions parcials del Pla general metropolità (MPGM) que volen democratitzar les regles de joc de l’urbanisme, afavorir les bones pràctiques i evitar la impunitat dels que veuen la ciutat com un tauler de Monopoly.

Foto: Dani Codina

L’Ajuntament ha incrementat les cessions temporals de sol públic a projectes cooperativistes d’habitatge amb funció social i gestió democràtica, com el projecte La Borda, a l’antic recinte fabril de Can Batlló.
Foto: Dani Codina

Acostar el percentatge d’habitatge públic a la normalitat europea requerirà un esforç titànic i persistent. En aquest front també seria útil comptar amb la solidaritat de la Generalitat i de l’Estat. Des del 1978, el repartiment de la despesa pública entre el govern central, les autonomies i els ajuntaments ha relegat els darrers a una quota d’aproximadament el 15 % –a Dinamarca, els governs locals disposen del 50 %. Tot i així, ara mateix l’Ajuntament està dedicant a la promoció pública d’habitatge molts més recursos que la Generalitat i l’Estat junts. Cal un compromís de les diferents administracions per augmentar substancialment les partides dedicades a habitatge públic. S’ha de cultivar la idea que, tant com la sanitat, l’educació o el transport col·lectiu, l’habitatge públic de lloguer és un servei bàsic que cal universalitzar perquè no estigui adreçat només a l’emergència social i hi puguin accedir també les classes mitjanes.

Però la promoció d’habitatge públic no pot ser una qüestió merament quantitativa. Cal una mirada qualitativa, capaç de distribuir proporcionadament el parc d’habitatge públic al territori. S’han de fixar objectius com ara que tots els barris de Barcelona disposin d’un 15 % d’habitatge públic de lloguer. En aquesta direcció van projectes com el de Via Laietana 10, que dotarà el barri del Born de més de cent cinquanta habitatges assequibles. També amb aquest objectiu l’Ajuntament ha fet adquisicions patrimonials que han convertit finques amenaçades per la voracitat immobiliària – els edificis del carrer de Lancaster 7, 9 i 11; l’immoble al carrer de Leiva 37; el complex industrial de La Escocesa– en actius del parc públic d’habitatge repartits pel territori.

Coproduir solucions mixtes

Cal trobar fórmules d’accés a l’habitatge no exclusivament governamentals però tampoc merament especulatives. L’Administració ha de deixar enrere el paternalisme que l’ha portat a creure que, per si sola, ho pot resoldre tot. Per fer ciutat s’ha de comptar amb el múscul del teixit associatiu i productiu de gra menut. Per la seva banda, el teixit social s’ha de vacunar contra el clientelisme i el populisme, sovint infectats d’actituds NIMBY (Not in my backyard). Poca cosa pot fer l’Administració si el veïnat li reclama parcs, equipaments o aparcaments en lloc de promocions públiques d’habitatge. Al mateix temps, la coproducció social exigeix l’exploració de fórmules que encara són incipients però que algun dia haurien de ser hegemòniques. Demana, per exemple, estendre la cultura cooperativista. L’Ajuntament ha incrementat les cessions temporals de sòl públic a fórmules de propietat compartida que demostrin la seva funció social i la seva gestió democràtica. Tot i així, encara cal treballar molt perquè els més desafavorits s’organitzin, s’empoderin i emprenguin formes més justes d’accés a l’habitatge que en altres ciutats europees són massives. Un altre exemple de coproducció social és la creació d’un operador metropolità que, amb la col·laboració d’inversors disposats a limitar els seus beneficis, promourà habitatge de lloguer a preus assequibles –500 euros mensuals de mitjana. O l’impuls donat al Consell de l’Habitatge Social (CHSB), un òrgan consultiu i de participació que ja integra col·lectius de la societat civil organitzada, associacions veïnals, entitats del tercer sector, col·legis professionals, les diferents forces polítiques del consistori i representants d’entitats bancàries.

Per sort, la societat barcelonina està fent honor al seu famós inconformisme. La mateixa ciutat que el 2009 va veure néixer la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) continua organitzant-se al voltant de nous moviments decidits a plantar cara a la gentrificació. Col·lectius com el Sindicat de Barri del Poble-sec, Fem Sant Antoni o Resistim al Gòtic breguen cada dia a peu de carrer perquè el veïnat amenaçat no caigui en la solitud o la frustració. A escala general, l’aparició del Sindicat de Llogaters és una gran notícia, digna d’una ciutat que no està acostumada a esperar que els drets ploguin de dalt a baix. Les administracions públiques han d’estar a l’alçada d’aquests moviments emergents. Cal fer una crida a tots els agents implicats: les administracions supramunicipals i els altres ajuntaments de l’àrea metropolitana, les diferents forces polítiques del ple municipal, la societat civil organitzada, els agents econòmics i els ciutadans particulars. Cal un acord per defensar els barris de Barcelona. Cal defensar la Barcelona dels barris.

David Bravo

Arquitecte. Professor de l’escola Elisava

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>