Espais verds: per a qui, a quin preu i com

Diversos municipis que han emprès iniciatives de creació d’espais verds han generat noves desigualtats o han exacerbat les que ja existien. Com abordar els efectes indesitjables i inequitatius de l’urbanisme verd?

Foto: Vicente Zambrano

El parc de Diagonal Mar, una de les zones verdes de nova constitució en una àrea de desenvolupament –urbà i econòmic– de la Barcelona postolímpica.
Foto: Vicente Zambrano

És ben conegut que els espais verds contribueixen a millorar la salut promovent un estil de vida actiu i creant condicions que redueixen les malalties associades amb la contaminació atmosfèrica i el soroll. A més, els veïns amb accés a espais verds tenen menys probabilitats de patir problemes de salut mental i tenen més oportunitats d’establir contactes socials i vincles personals. Des del punt de vista mediambiental, els espais verds urbans augmenten la biodiversitat, milloren l’absorció de l’aigua de pluja, redueixen els efectes d’illa de calor urbana i regulen les emissions. A Barcelona, els espais verds eliminen cada any més de tres-centes tones de contaminants i impedeixen que s’alliberin a l’atmosfera cinc mil tones de CO2.

Tot i així, en moltes grans ciutats del món els inversors públics i privats que promouen els beneficis mediambientals, socioeconòmics i de salut dels projectes de creació d’espais verds solen amagar les desigualtats que resulten d’aquestes iniciatives, que sovint comporten una gentrificació i el desplaçament dels veïns. Sota les banderes de la sostenibilitat, la resiliència i l’adaptació al clima, diversos municipis que han emprès iniciatives de creació d’espais verds, en comptes de resoldre problemes, han creat noves desigualtats o fins i tot han exacerbat les que ja hi havia.

En un article recent que esmenta la High Line de Nova York –un antic ferrocarril elevat transformat en un gran parc urbà aeri que actualment visiten cada any cinc milions de persones– com l’exemple més famós d’aquest fenomen, Scott Kratz, director del projecte de l’11th Street Bridge Park de la ciutat de Washington, expressa d’entrada una preocupació pels efectes socials del nou pont viari combinat amb un parc. “Per a qui és, realment?”, es planteja. És una pregunta crucial. Qui són els autèntics destinataris i beneficiaris dels espais verds que es creen o restauren a les ciutats?

Com palesa l’esmentada High Line, molts parcs nous han acabat destinats a veïns i turistes de raça blanca i amb un estatus social privilegiat. Aquesta transformació verda ha anat seguida d’un augment del preu dels immobles i el desplaçament dels negocis i els veïns de classe treballadora propers, expulsats per la pujada dels lloguers. Entre 2003 i 2011 els preus dels immobles dels voltants de la High Line van pujar un 103 % i els àtics dissenyats per l’estudi de Zaha Hadid valen actualment 50 milions de dòlars.

De la marginació al privilegi

Des del segle XIX, els projectes de zones verdes urbanes, com ara parcs, jardins, vies verdes i corredors ecològics, s’han promogut com a motors d’embelliment, de millora de la salut, de revitalització dels barris i de benestar dels veïns. En aquest sentit, podem pensar en projectes com l’Emerald Necklace de Boston o el parc de la Ciutadella de Barcelona. Tot i així, observem un canvi significatiu en l’urbanisme verd, des dels objectius sociològics del segle XIX i principis del XX i els espais verds orientats als veïns de les dècades de 1970 i 1980, destinats a recuperar els barris, cap a, més recentment, uns espais verds orientats al desenvolupament, destinats a atreure equipaments d’alt nivell per al sector dels serveis, els districtes tecnològics, els residents d’estatus privilegiat i els turistes.

Estudis de recerca recents del Barcelona Lab for Urban Environmental Justice and Sustainability [Laboratori de Barcelona sobre Justícia i Sostenibilitat Ambiental Urbana – BCNUEJ] han trobat exemples d’aquest fenomen en diverses ciutats d’arreu del món. A Barcelona, un estudi ha constatat que es dona una clara tendència a la gentrificació verda en diverses zones històricament marginades, especialment en antics barris industrials. Al districte de Sant Martí, per exemple, el percentatge de residents amb estudis universitaris va augmentar de mitjana prop del 28 % al voltant d’un nou parc local, mentre que al conjunt del districte aquest augment va ser només del 7,6 % en un període de deu anys. Diversos parcs dels districtes de Sant Martí i Ciutat Vella, com ara el del Poblenou i el del Port Olímpic, han experimentat una forta gentrificació mediambiental. Els jardins del Príncep de Girona, situats al sud del districte d’Horta- Guinardó, i el parc de Diagonal Mar de Sant Martí també han experimentat una gentrificació mediambiental força intensa. En aquest cas, hi ha una relació clara entre un nou espai verd i l’atracció de residents amb estudis superiors, tot i que en alguns districtes de la ciutat, com ara Nou Barris i Sant Andreu, no s’han produït tendències de gentrificació.

Aquestes dinàmiques de llarg abast plantegen interrogants a l’hora de crear ciutats habitables, saludables i equitatives. A mesura que els urbanistes, els càrrecs públics i la societat civil treballen per millorar la qualitat mediambiental urbana per als residents socialment vulnerables, s’enfronten cada cop més a les possibles desigualtats que generen els projectes de zones verdes. La valoració del sòl i el desplaçament que solen resultar de la creació de zones verdes s’han definit com una “gentrificació verda” o “gentrificació ecològica”, que es caracteritza per l’eliminació social de les pràctiques residencials, a més de per un desplaçament físic i real. A Barcelona, els projectes de mobilitat sostenible com ara les superilles, especialment la superilla de Sant Antoni, ja han generat preocupació pels efectes a mitjà i a llarg termini del nou projecte sobre l’habitatge i l’accessibilitat comercial, tot i que en aquest cas la gentrificació també es veu impulsada per la inauguració del nou mercat.

La paradoxa de l’espai verd

En resum: fins a quin punt es tradueixen les diverses intervencions d’urbanisme verd en una paradoxa de l’espai verd a les diferents ciutats i quines implicacions comporten per als residents urbans tradicionalment marginats? Que quedi clar que no afirmo que els urbanistes triïn intencionadament barris de baix poder adquisitiu i comunitats de color per beneficiar els promotors i excloure els residents vulnerables dels beneficis dels projectes verds. Els estudis suggereixen com a explicació més probable que els urbanistes no tenen en compte els efectes dels seus plans sobre el mercat immobiliari i que sovint es troben atrapats en la lògica de l’urbanisme competitiu i la marca de ciutat, per bé que cada cop són més conscients de les desigualtats que poden resultar de l’urbanisme verd. A Barcelona, el govern d’Ada Colau és ben conscient dels possibles efectes negatius de gentrificació de les noves intervencions d’habitabilitat i treballa de manera transversal per avaluar l’abast que pot assolir aquesta gentrificació i crear noves eines i normatives per protegir els residents.

En general, la resposta no consisteix a deixar els barris pobres o les comunitats de color al marge dels projectes de zones verdes. Aquestes decisions exclourien encara més els grups històricament marginats dels beneficis de les zones verdes i concentrarien les inversions en espais verds o sostenibilitat als barris més rics. Així doncs, la pregunta i el repte consegüent es converteixen en aquesta qüestió: com poden les ciutats crear normatives, polítiques, plans urbanístics, mecanismes de finançament i partenariats (i a quins nivells) que puguin abordar els efectes indesitjables i inequitatius de l’urbanisme verd? En resum, crear espais verds per a qui, a quin preu (establert per qui) i com?

Molts creuen que les solucions a llarg termini per abordar les desigualtats de l’urbanisme verd i la gentrificació ecològica consisteixen a canviar la titularitat del sòl a les ciutats per eliminar-ne la funció especulativa i de mercat. Això significa desenvolupar eines, com els community land trusts i les cooperatives d’habitatge, que cada cop tenen un paper més important en les polítiques per abordar la gentrificació. La protecció i el desenvolupament de l’habitatge social i públic també és un compromís evident necessari per mitigar els riscos de desplaçament que cada cop s’associen més als projectes urbans a gran escala com les vies verdes. Pel que fa a les iniciatives verdes, els projectes a més petita escala centrats en les necessitats, les preferències i els usos múltiples dels residents també poden garantir que la propietat i la gestió estiguin en mans dels veïns, sense que se n’apropiïn els visitants i els turistes, com exemplifica la High Line.

Isabelle Anguelovski

Investigadora en ecologia política. Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA-UAB)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>